Llistat de punts

Ha arribat per a nosaltres un dia de salvació, d’eternitat. Una vegada més se senten aquells xiulets del Pastor diví, aquelles paraules afectuoses, «vocavi te nomine tuo» —t’he cridat pel teu nom.

Com la nostra mare, Ell ens demana pel nom. Encara més: per l’apeŀlatiu afectuós, familiar. —Allà dins, en la intimitat de l’ànima, crida, i hem de contestar: «Ecce ego, quia vocasti me» —aquí em tens, perquè m’has cridat, decidit aquest cop a fer que el temps no passi com l’aigua damunt els còdols, sense deixar rastre.

Pensa en allò que diu l’Esperit Sant, i emplena’t d’admiració i d’agraïment: «Elegit nos ante mundi constitutionem» —ens ha elegit, abans de crear el món, «ut essemus sancti in conspectu eius!» —perquè siguem sants en presència seva.

—Ser sant no és fàcil, però tampoc no és difícil. Ser sant és ser bon cristià: assemblar-se a Crist. —Qui més s’assembla a Crist, aquest és més cristià, més de Crist, més sant.

—I ¿quins mitjans tenim? —Els mateixos que els primers fidels, que van veure Jesús, o el van entreveure a través dels relats dels Apòstols o dels Evangelistes.

No sé què et pot passar a tu..., però necessito confiar-te la meva emoció interior, després de llegir les paraules del profeta Isaïes: «Ego vocavi te nomine tuo, meus es tu!». Jo t’he cridat, t’he atret a la meva Església, ¡ets meu!: ¡que Déu em digui a mi que soc seu! ¡És com per tornar-se boig d’Amor!

Recordeu a tothom —i de manera especial a tants pares i a tantes mares de família, que es diuen cristians— que la «vocació», la crida de Déu, és una gràcia del Senyor, una elecció feta per la bondat divina, un motiu d’orgull sant, un servir a tothom de gust per amor de Jesucrist.

Fes-me’n ressò: no és un sacrifici, per als pares, que Déu els demani els fills; ni, per als qui el Senyor crida, no és un sacrifici seguir-lo.

És, al contrari, un honor immens, un orgull gran i sant, una mostra de predilecció, una estimació particularíssima, que Déu ha manifestat en un moment concret, però que era en la seva ment des de tota l’eternitat.

Em veig com un pobre ocellet que, acostumat a volar només d’arbre en arbre o, com a màxim, fins al balcó d’un tercer pis..., un dia, en la seva vida, va aplegar forces per arribar fins a la teulada d’una casa modesta, que no era pas un gratacel...

Però heus aquí que una àguila arrabassava el nostre ocell —el confongué amb una cria de la seva raça—, i, entre aquelles urpes poderoses, l’ocellet puja, puja molt amunt, per sobre de les muntanyes de la terra i dels cims de neu, per sobre dels núvols blancs i blaus i rosats, més amunt encara, fins a mirar de fit a fit el sol... I llavors l’àguila, deixant anar l’ocellet, li diu: apa, ¡vola!...

—¡Senyor, que no torni a volar arran de terra!, ¡que estigui sempre iŀluminat pels raigs del Sol diví —Crist— en l’Eucaristia!, ¡que el meu vol no s’interrompi fins a trobar el repòs del teu Cor!

Rumia-ho, perquè és així: ¡que n’és de bo el Senyor, que m’ha buscat, que m’ha fet conèixer aquest camí sant per ser eficaç, per estimar i donar la pau i l’alegria a totes les criatures!

—Aquest pensament ha de concretar-se després en propòsits.

Saps que no et mancarà la gràcia de Déu, perquè t’ha escollit des de l’eternitat. I, si t’ha tractat així, et concedirà tots els auxilis, perquè li siguis fidel, com a fill seu.

—Camina, doncs, amb seguretat i amb correspondència actual.

Amb el front a terra i posat en la presència de Déu, considera (perquè és així) que ets una cosa més bruta i menyspreable que les deixalles recollides per l’escombra.

—I, malgrat tot, el Senyor t’ha elegit.

Jo no pensava tampoc que Déu m’agafaria de la manera com em va agafar. Però el Senyor —deixa’m que t’ho repeteixi— no ens demana permís per «complicar-nos la vida». S’hi fica i... ¡ja està fet!

Hem d’agrair molt i sovint aquesta crida meravellosa que hem rebut de Déu: que sigui una gratitud real i fonda, estretament unida a la humilitat.