Llistat de punts

¿No et comprenen?... Ell era i , però tampoc els seus no el van comprendre. ―Com tantes vegades t’he fet considerar, recorda’t de les paraules del Senyor: «No és pas més el deixeble que el Mestre.»

Per a un fill de Déu, les contradiccions i calúmnies són, com per a un soldat, ferides rebudes en el camp de batalla.

Et traslladen cap aquí i cap allà... La fama, ¿què importa?

Sigui com sigui, no passis vergonya ni pena per tu, sinó per ells: pels qui et maltracten.

¡Quanta neurastènia i histèria desapareixeria, si ―amb la doctrina catòlica― s’ensenyés de veritat a viure com a cristians: estimant Déu i sabent acceptar les contrarietats com una benedicció vinguda de la seva mà!

El convenciment de la teva «mala pasta» ―el teu propi coneixement― et donarà la reacció sobrenatural, que farà arrelar més i més en la teva ànima el goig i la pau, davant la humiliació, el menyspreu, la calúmnia...

Després del «fiat» ―Senyor, el que Tu vulguis―, el teu raciocini en aquests casos haurà de ser: «¿Només ha dit això? Es veu que no em coneix; altrament, no hauria fet tan curt.»

Com que estàs convençut que mereixes més maltractament, sentiràs gratitud envers aquella persona, i t’alegraràs d’allò que a un altre el faria patir.

«¡Mentre no em facin pecar!» ―Ferm comentari d’aquella pobra criatura, gairebé anihilada, en la seva vida personal i en els seus afanys d’home i de cristià, per enemics poderosos.

―Medita i aprèn: ¡mentre no et facin pecar!

Han desconegut allò que tu anomenes el teu «dret», que jo t’he traduït com el teu «dret a la supèrbia»... ¡Pobre esperpent! ―Has sentit, perquè no et podies defensar ―era poderós l’atacant―, el dolor de cent plantofades. ―I, malgrat tot, no aprens a humiliar-te.

Ara és la teva consciència la que t’argüeix: et diu superb... i covard. ―Dona gràcies a Déu, perquè ja vas entreveient el teu «deure de la humilitat».

Encara que tot s’enfonsi i s’acabi, encara que els esdeveniments siguin a l’inrevés del que s’havia previst, amb tremenda adversitat, no s’hi guanya res amoïnant-se. A més a més, recorda l’oració confiada del profeta: «El Senyor és el nostre Jutge, el Senyor és el nostre Legislador, el Senyor és el nostre Rei; és Ell qui ens ha de salvar.»

―Resa-la devotament, cada dia, a fi d’acomodar la teva conducta als designis de , que ens governa per al nostre bé.

Perquè no em perdessis la pau, en aquells temps de dura i injusta contradicció, et vaig recordar: «Si ens obren el cap, no hi donarem més importància: deu ser que l’hem de portar obert.»

Que no et preocupin aquelles contradiccions, aquella xerrameca: certament treballem en una tasca divina, però som homes... I és lògic que, mentre caminem, aixequem la pols del camí.

Això que et molesta, que et fereix..., aprofita-ho per a la teva purificació i, si cal, per a rectificar.

Murmurar, diuen, és molt humà. ―Jo he replicat: nosaltres hem de viure a la manera divina.

La paraula malvada o lleugera d’un sol home pot formar una opinió, i fins i tot posar de moda que es parli malament d’algú... Després, aquesta murmuració puja de sota, arriba amunt, i potser es condensa en negres núvols.

―Però, quan l’empaitat és una ànima de Déu, els núvols es desfan en pluja fecunda, passi el que passi; i el Senyor s’encarrega d’enaltir, en allò en què pretenien humiliar-lo o difamar-lo.

Guarda’t dels propagadors de calúmnies i insinuacions, que uns recullen per lleugeresa i uns altres per mala fe, destruint la serenitat de l’ambient i enverinant l’opinió pública.

De vegades, la veritable caritat demana que es denunciïn aquests atropellaments i els seus promotors. Si no, amb la seva consciència desviada o poc formada, ells i els qui els escolten podrien raonar així: callen, per tant consenten.