100

Continuant amb la vida familiar, jo voldria ara centrar la meva pregunta en l’educació dels fills, i en les relacions entre pares i fills. El canvi de la situació familiar en els nostres dies fa que algunes vegades l’entesa mútua no sigui fàcil, i porta àdhuc a la incomprensió, donant-se allò que se’n diu el conflicte entre generacions. Com es pot superar, això?

El problema és vell, per bé que ara es pot plantejar potser més sovint o d’una forma més aguda, per la ràpida evolució que caracteritza la societat actual. És perfectament comprensible i natural que els joves i els grans vegin les coses d’una manera diferent: sempre ha estat així. El que sorprendria és que un adolescent pensés de la mateixa manera que una persona madura. Tots hem sentit moviments de rebel·lia envers els nostres grans, quan començàvem a formar amb autonomia el nostre criteri; i tots també, en el transcurs dels anys, hem comprés que els nostres pares tenien raó en moltes coses que eren el fruit de la seva experiència i del seu amor. És per això que correspon en primer terme als pares —que ja han passat aquest moment crític— facilitar l’enteniment, amb flexibilitat, amb esperit jovial, evitant amb amor intel·ligent aquests possibles conflictes.

Jo aconsello sempre als pares que procurin fer-se amics dels seus fills. Es pot harmonitzar perfectament l’autoritat paternal, que la mateixa educació requereix, amb un sentiment d’amistat que exigeix posar-se d’alguna manera al mateix nivell que els fills. Els nois, fins i tot els que semblen més díscols i esquerps, desitgen sempre aquest acostament, aquesta fraternitat amb els pares. La clau sol estar en la confiança: que els pares sàpiguen educar en un clima de familiaritat, que no facin mai la impressió que desconfien, que donin llibertat i que ensenyin a administrar-la amb responsabilitat personal. És preferible que algun cop es deixin enganyar: la confiança que es posa en els fills fa que ells mateixos s’avergonyeixin d’haver-ne abusat, i que es corregeixin; en canvi, si no tenen llibertat, si veuen que no se’ls té confiança, se sentiran moguts a enganyar-nos sempre.

Aquesta amistat de què parlo, aquest saber posar-se al nivell dels fills, facilitant-los que parlin confiadament dels seus petits problemes, fa possible una cosa que em sembla d’una gran importància: que siguin els pares els qui facin conèixer als seus fills l’origen de la vida, d’una manera gradual, acomodant-se a la seva mentalitat i a la seva capacitat de comprendre, anticipant-se lleugerament a la seva natural curiositat; cal evitar que envoltin de malícia aquesta matèria, que aprenguin quelcom —que en si mateix és noble i sant— d’una mala confidència d’un amic o una amiga. Això mateix ja sol ser un pas molt important en aquest afermament de l’amistat entre pares i fills, que impedint d’aquesta manera una separació en el mateix despertar de la vida moral.

D’altra banda, els pares han de procurar així mateix mantenir el cor jove perquè els sigui més fàcil rebre amb simpatia les aspiracions nobles i àdhuc les extravagàncies dels nois. La vida canvia, i hi ha moltes coses noves que potser no ens agraden —fins i tot és possible que no siguin objectivament millors que altres d’abans—, però que no són dolentes: són, simplement, unes altres formes de viure, sense més transcendència. En no poques ocasions, els conflictes es presenten perquè es dóna importància a petiteses que se superen amb una mica de perspectiva i de sentit de l’humor.

Aquest punt en un altre idioma