Llistat de punts

Ens hi trobem de gust, Senyor, dins la teva mà llagada. ¡Estreny-nos-hi ben fort!, ¡masega’ns!, ¡que perdem tota la misèria terrenal!, ¡que ens purifiquem, que ens encenguem, que ens sentim amarats en la teva Sang!

—I en acabat, ¡llança’ns lluny!, lluny, amb afanys de collita, a una sembra cada dia més fecunda, per Amor a Tu.

Demana al Pare, al Fill i a l’Esperit Sant, i a la teva Mare, que facin que et coneguis i ploris per aquest munt de coses brutes que han passat per tu, deixant —¡ai!— tant de pòsit... —I alhora, sense voler apartar-te d’aquesta consideració, digues: dona’m, Jesús, un Amor com una foguera de purificació, on la meva pobra carn, el meu pobre cor, la meva pobra ànima, el meu pobre cos es consumeixin, netejant-se de totes les misèries terrenals... I, ja buit del tot el meu jo, omple’l de Tu: que no m’agafi a res d’ací baix; que em sostingui sempre l’Amor.

Suplica al Senyor la seva gràcia, per purificar-te amb Amor... i amb la penitència constant.

Quan aquell capellà, el nostre amic, signava «el pecador», ho feia convençut que escrivia la veritat.

—¡Déu meu, purifica’m també a mi!

Crist clavat a la Creu, ¿i tu?...: ¡encara ficat només en els teus gustos!; em corregeixo: ¡clavat pels teus gustos!

No siguem —¡no podem ser!— cristians de sucre: a la terra hi ha d’haver dolor i Creu.

En aquesta vida nostra cal comptar amb la Creu. El qui no compta amb la Creu no és cristià..., i no podrà evitar topar amb «la seva creu», en la qual es desesperarà.

Ara que la Creu és seriosa, de pes, Jesús combina les coses de manera que ens omple de pau: es fa Cireneu nostre, perquè la càrrega es faci lleugera.

Digues-li, llavors, ple de confiança: Senyor, ¿quina Creu és aquesta? Una Creu sense creu. D’ara endavant, amb la teva ajuda, coneixent la fórmula d’abandonar-me en Tu, seran així sempre totes les meves creus.

Reafirma dins l’ànima l’antic propòsit d’aquell amic: Senyor, vull el patiment, no l’espectacle.

Tenir la Creu, és tenir l’alegria: ¡és tenir-te a Tu, Senyor!

Allò que veritablement fa desgraciada una persona —i fins i tot una societat sencera— és aquesta recerca, ansiosa i egoista, de benestar: aquest intent d’eliminar tot allò que contrarieja.

El camí de l’Amor es diu Sacrifici.