Llistat de punts

L’alegria és un bé cristià, que posseïm mentre lluitem, perquè és conseqüència de la pau. La pau és fruit d’haver vençut la guerra, i la vida de l’home damunt la terra —ho llegim a l’Escriptura santa— és lluita.

Si ens sentim fills predilectes del nostre Pare del Cel, ¡que això som!, ¿com no haurem d’estar alegres sempre? —Pensa-hi.

¡Que bonica és la nostra vocació de cristians —¡de fills de Déu!—, que ens porta a la terra l’alegria i la pau que el món no pot donar!

L’alegria és conseqüència necessària de la filiació divina, de saber-nos estimats amb predilecció pel nostre Pare Déu, que ens acull, ens ajuda i ens perdona.

—Recorda-ho bé i sempre: encara que alguna vegada sembli que tot s’enfonsa, ¡no s’enfonsa res!, perquè Déu no perd batalles.

Tingues aquesta seguretat: el desig —¡amb obres!— de comportar-te com a bon fill de Déu dona joventut, serenor, alegria i pau permanents.

L’alegria cristiana no és fisiològica: el seu fonament és sobrenatural, i està per damunt de la malaltia i de la contradicció.

—Alegria no és sarau de cascavells o de ball popular.

La veritable alegria és més íntima: una cosa que ens fa estar serens, desbordats de goig, tot i que de vegades el rostre continuï sever.

Quan sentis l’orgull que bull dins teu —¡la supèrbia!—, que fa que et consideris com un superhome, ha arribat el moment d’exclamar: ¡no! I així, assaboriràs l’alegria del bon fill de Déu, que passa per la terra amb errors, però fent el bé.