Llistat de punts

¡Quin deute que tens amb el teu Pare-Déu! —T’ha donat l’ésser, la inteŀligència, la voluntat...; t’ha donat la gràcia: l’Esperit Sant; Jesús, a l’Hòstia; la filiació divina; la Verge santíssima, Mare de Déu i Mare nostra; t’ha donat la possibilitat de participar en la santa Missa i et concedeix el perdó dels teus pecats, ¡tantes vegades que et perdona!; t’ha atorgat dons incomptables, alguns d’extraordinaris...

—Digues, fill: ¿com hi has correspost?, ¿com hi correspons?

Medita-ho sovint: ¡soc catòlic, fill de l’Església de Crist! Ell m’ha fet néixer en una llar «seva», sense haver fet jo cap mereixement.

—¡Si te’n dec de coses, Déu meu!

«Meus es tu» —ets meu, t’ha manifestat el Senyor.

—¡Que aquest Déu, que és tota la bellesa i tota la saviesa, tota la grandesa i tota la bondat, et digui a tu que ets seu!..., ¡i que tu no li sàpigues respondre!

Si ens sentim fills predilectes del nostre Pare del Cel, ¡que això som!, ¿com no haurem d’estar alegres sempre? —Pensa-hi.

Rumia-ho, perquè és així: ¡que n’és de bo el Senyor, que m’ha buscat, que m’ha fet conèixer aquest camí sant per ser eficaç, per estimar i donar la pau i l’alegria a totes les criatures!

—Aquest pensament ha de concretar-se després en propòsits.

El meu Senyor Jesús té un Cor més sensible que tots els cors de tots els homes bons junts. Si un home bo (mitjanament bo) sap que una determinada persona l’estima, sense esperar cap mena de satisfacció o premi (estima per estimar); i coneix també que aquesta persona només desitja que ell no s’oposi a ser estimat, ni que sigui de lluny..., no tardarà a correspondre a un amor tan desinteressat.

—Si l’Amat és tan poderós que ho pot tot, estic segur que, a més d’acabar rendint-se davant l’amor fidel de la criatura (a pesar de les misèries d’aquella pobra ànima), donarà a l’amant la bellesa, la ciència, i el poder sobrehumans que calguin, perquè els ulls de Jesús no s’embrutin, quan es fixin en el pobre cor que l’adora.

—Nen, estima: estima i espera.

L’alegria és conseqüència necessària de la filiació divina, de saber-nos estimats amb predilecció pel nostre Pare Déu, que ens acull, ens ajuda i ens perdona.

—Recorda-ho bé i sempre: encara que alguna vegada sembli que tot s’enfonsa, ¡no s’enfonsa res!, perquè Déu no perd batalles.

Ho has vist clarament: mentre tanta gent no el coneix, Déu s’ha fixat en tu. Vol que siguis fonament, carreu, on tingui suport la vida de l’Església.

Medita aquesta realitat, i en trauràs moltes conseqüències pràctiques per a la teva conducta ordinària: el fonament, el carreu —potser sense lluir, ocult— ha de ser sòlid, sense fragilitats; ha de servir de base per al sosteniment de l’edifici...; si no, queda aïllat.

Déu m’estima... I l’Apòstol Joan escriu: «Estimem, doncs, Déu, ja que Déu ens estimà primer». —Per si no fos prou, Jesús s’adreça a cadascun de nosaltres, malgrat les nostres innegables misèries, per preguntar-nos com a Pere: «Simó, fill de Joan, ¿m’estimes més que aquests?»...

—És l’hora de respondre: «Senyor, Tu ho saps tot, ¡Tu saps que t’estimo!», afegint amb humilitat: ¡ajuda’m a estimar-te més, augmenta’m l’amor!

El privilegi de comptar-nos entre els fills de Déu, felicitat summa, és sempre immerescut.