Llistat de punts

Ha arribat per a nosaltres un dia de salvació, d’eternitat. Una vegada més se senten aquells xiulets del Pastor diví, aquelles paraules afectuoses, «vocavi te nomine tuo» —t’he cridat pel teu nom.

Com la nostra mare, Ell ens demana pel nom. Encara més: per l’apeŀlatiu afectuós, familiar. —Allà dins, en la intimitat de l’ànima, crida, i hem de contestar: «Ecce ego, quia vocasti me» —aquí em tens, perquè m’has cridat, decidit aquest cop a fer que el temps no passi com l’aigua damunt els còdols, sense deixar rastre.

Cal oferir al Senyor el sacrifici d’Abel. Un sacrifici de carn jove i formosa, el bo i millor del ramat: de carn sana i santa; de cors que només tinguin un amor: ¡Tu, Déu meu!; d’inteŀligències treballades per l’estudi profund, que es rendiran davant la teva Saviesa; d’ànimes infantils, que no pensaran més que a agradar-te.

—Rep, des d’ara, Senyor, aquest sacrifici en olor de suavitat.

Cal saber donar-se, cremar davant de Déu com aquell llum que es posa damunt el candeler, per iŀluminar els homes que caminen en tenebres; com aquelles llànties que es cremen al costat de l’altar, i es consumeixen fent llum fins que es gasten.

La santedat no consisteix en grans ocupacions. —Consisteix a lluitar perquè la teva vida no s’apagui en el terreny sobrenatural; o a deixar-te cremar fins a l’últim bri, servint Déu en el darrer lloc..., o en el primer: on el Senyor et cridi.

No et creïs més obligacions que... la glòria de Déu, el seu Amor, el seu Apostolat.

Senyor, que des d’ara sigui un altre: que no sigui «jo», sinó «aquell» que Tu vols.

—Que no et refusi res del que em demanis. Que sàpiga pregar. Que sàpiga patir. Que no em preocupi res, llevat de la teva glòria. Que senti la teva presència tota l’estona.

—Que estimi el Pare. Que et desitgi a Tu, Jesús meu, en una Comunió permanent. Que l’Esperit Sant m’encengui.

En la vida del cristià, «tot» ha de ser per a Déu: també les febleses personals, ¡rectificades!, que el Senyor comprèn i perdona.

Els primers Apòstols, quan el Senyor els va cridar, eren al costat de la barca vella i de les xarxes malmeses, recosint-les. El Senyor els va dir que el seguissin; i ells, «statim» —a l’instant, «relictis omnibus» —deixant totes les coses, ¡tot!, el van seguir...

I s’esdevé algunes vegades que nosaltres —que volem imitar-los— no acabem d’abandonar-ho tot, i ens queda una afecció al cor, un error en la nostra vida, que no volem tallar, per oferir-lo al Senyor.

—¿Faràs l’examen del teu cor ben a fons? —No hi ha de quedar res, allí, que no sigui d’Ell; si no, no l’estimem bé, ni tu ni jo.

¿Per què no proves de convertir en servei de Déu la teva vida sencera: el treball i el descans, el plor i el somriure?

—Pots..., ¡i has de fer-ho!

No vivim per a la terra, ni per a la nostra honra, sinó per a l’honra de Déu,

per a la glòria de Déu, per al servei de Déu: ¡això és el que ens ha de moure!

Jesús tenia, quan va morir a la Creu, trenta-tres anys. ¡La joventut no pot servir d’excusa!

A més a més, cada dia que passa, ja vas deixant de ser jove... per bé que amb Ell tindràs la seva joventut eterna.

Agraeix de tot cor al Senyor les potències admirables..., i terribles, de la inteŀligència i de la voluntat amb les quals t’ha volgut crear. Admirables, perquè et fan semblant a Ell; terribles, perquè hi ha homes que les enfronten contra el seu Creador.

A mi, com a síntesi del nostre agraïment de fills de Déu, se m’acut dir-li, ara i sempre, a aquest Pare nostre: «Serviam!» —¡et serviré!