Llistat de punts

Fa llàstima de comprovar com alguns entenen l’almoina: uns quants cèntims o una mica de roba vella. Sembla que no han llegit l’Evangeli.

No aneu amb miraments: ajudeu els altres a formar-se amb prou fe i fortalesa per desprendre’s generosament, en vida, d’allò que necessiten.

―Als ronsejaires, expliqueu-los que és poc noble i poc elegant, també des del punt de vista terrenal, esperar-se fins al final, quan per força ja no poden endur-se res.

El veritable cristià està sempre disposat a comparèixer davant Déu. Perquè, en cada instant ―si lluita per viure com a home de Crist―, es troba preparat per complir el seu deure.

De cara a la mort, ¡serè! ―És així com et vull. ―No amb l’estoïcisme fred del pagà; sinó amb el fervor del fill de Déu, que sap que la vida es transforma, no es pren. ―¿Morir?... ¡Viure!

Doctor en Dret i en Filosofia, preparava una oposició a càtedra, a la Universitat de Madrid. Dues carreres brillants, cursades amb lluïment.

Vaig rebre un avís seu: estava malalt, i volia que l’anés a veure. Vaig arribar a la pensió, on s’allotjava. ―«Pare, em moro», va ser la seva salutació. El vaig animar, amb afecte. Va voler fer confessió general. Aquella nit va traspassar.

Un arquitecte i un metge em van ajudar a amortallar-lo. ―I, a la vista d’aquell cos jove, que de seguida va començar a descompondre’s..., vam coincidir tots tres que les dues carreres universitàries no valien res, comparades amb la carrera definitiva que, bon cristià, acabava de coronar.

Tot s’arregla, llevat de la mort...I la mort ho arregla tot.

La mort arribarà inexorable. Per tant, ¡quina buida vanitat centrar l’existència en aquesta vida! Mira com pateixen tantes i tants. A uns, perquè s’acaba, els dol deixar-la; a uns altres, perquè dura, els avorreix... No hi ha lloc, en cap cas, per a l’errat sentit de justificar el nostre pas per la terra com un fi.

S’ha de sortir d’aquesta lògica, i ancorar-se en l’altra: en l’eterna. Cal un canvi total: buidar-se d’un mateix, dels motius egocèntrics, que són caducs, per renéixer en Crist, que és etern.

Quan pensis en la mort, tot i els teus pecats, no tinguis por... Perquè Ell ja sap que te l’estimes..., i de quina pasta estàs fet.

―Si tu el busques, t’acollirà com el pare al fill pròdig: ¡però has de buscar-lo!

«Non habemus hic manentem civitatem» ―no és en aquesta terra el nostre estatge definitiu. ―I, perquè no ho oblidem, apareix cruament, de vegades, aquesta veritat a l’hora de la mort: incomprensió, persecució, menyspreu... ―I sempre la soledat, perquè ―encara que estiguem envoltats d’afecte― cadascú es mor tot sol.

―¡Deixem anar ja totes les amarres! Preparem-nos contínuament per a aquest pas, que ens portarà a la presència eterna de la Trinitat santíssima.

T’has consolat amb la idea que la vida és gastar-se, cremar-la en el servei de Déu. ―Així, gastant-nos íntegrament per Ell, vindrà l’alliberament de la mort, que ens portarà la possessió de

Aquell capellà amic treballava pensant en Déu, agafat de la seva mà paterna, i ajudant que els altres assimilessin aquestes idees mare. Per això, es deia: quan tu et moriràs, tot anirà bé, perquè continuarà ocupant-se’n Ell.

¡No em facis de la mort una tragèdia!, perquè no ho és. Únicament als fills desamorats no els entusiasma trobar-se amb els seus pares.

Totes les coses d’aquí baix són un grapat de cendra. Pensa en els milions de persones ―ja difuntes― «importants» i «recents», de les quals no se’n recorda ningú.