Llistat de punts

En l’apostolat d’amistat i confidència, el primer pas és la comprensió, el servei..., i la santa intransigència en la doctrina.

Has d’aprendre a dissentir ―quan calgui― dels altres, amb caritat, sense fer-te antipàtic.

Cortesia sempre, amb tothom. Especialment, però, amb els qui es presenten com a adversaris ―tu no tinguis enemics―, quan intentis fer-los sortir del seu error.

¿Serà veritat que ―malauradament― abunden els qui falten a la justícia amb les seves calúmnies i, després, invoquen la caritat i l’honradesa, perquè la seva víctima no es pugui defensar?

¡Trist ecumenisme el que està en boca de catòlics que maltracten altres catòlics!

¡Quina equivocada visió de l’objectivitat! Enfoquen les persones o les activitats amb les deformades lents dels propis defectes i, amb àcid desvergonyiment, critiquen o es permeten vendre consells.

―Propòsit concret: que quan corregim o aconsellem, parlem en la presència de Déu, aplicant aquelles paraules a la nostra conducta.

No recorris mai al mètode ―sempre deplorable― d’organitzar agressions calumnioses contra ningú... Molt menys en nom de motius moralitzadors, que no justifiquen mai una acció immoral.

¿Com és que, entre deu maneres de dir que «no», has de triar sempre la més antipàtica? ―La virtut no desitja ferir.

¿Renyar?... Moltes vegades és necessari. Però ensenyant a corregir el defecte. Mai, per un desfogament del teu mal caràcter.

Quan cal corregir, s’ha d’actuar amb claredat i amabilitat; sense excloure un somriure als llavis, si convé. Mai ―o molt rarament―, agafant-s’ho a la valenta.

¿Et sents dipositari del bé i de la veritat absoluta i, per tant, investit d’un títol personal o d’un dret a desarrelar el mal costi el que costi?

―Per aquest camí no arranjaràs res: ¡només per Amor i amb amor!, recordant que l’Amor t’ha perdonat i et perdona tant.

Per caritat cristiana i per elegància humana, has d’esforçar-te a no crear un abisme amb ningú..., a deixar sempre una sortida a l’altre, perquè no s’allunyi encara més de

La violència no és bon sistema per convèncer..., i molt menys en l’apostolat.

El violent perd sempre, encara que guanyi la primera batalla..., perquè acaba envoltat de la solitud de la seva incomprensió.

No m’explico el teu disgust, ni el teu desencant. T’han correspost amb la mateixa moneda: la de delectar-se en les injúries, a través de la paraula i de les obres.

Aprofita la lliçó i, d’ara endavant, no m’oblidis que també tenen cor els qui conviuen amb tu.

Aprèn a dir que no, sense ferir innecessàriament, sense recórrer al refús contundent, que malmet la caritat.

―¡Recorda que ets sempre davant de Déu!

Acostuma’t a parlar amb cordialitat de tot i de tothom; en particular, d’aquells que treballen en el servei de Déu.

I quan no sigui possible, ¡calla!: també els comentaris bruscos o despreocupats poden fregar la murmuració o la difamació.

Deia un xicotàs que acabava d’entregar-se més íntimament a Déu: «Ara el que em cal és parlar menys, visitar malalts i dormir a terra.»

―Aplica’t la lliçó.

¡Dels sacerdots de Crist no se n’ha de parlar si no és per lloar-los!

―Desitjo amb tota l’ànima que els meus germans i jo ho tinguem molt en compte, per a la nostra conducta diària.

La mentida té moltes facetes: reticència, martingala, murmuració... ―Però és sempre arma de covards.

¡No s’hi val que et deixis impressionar per la primera o per l’última conversa!

Escolta amb respecte, amb interès; dona crèdit a les persones..., però tamisa el judici en la presència de Déu.

Murmuren. I després ells mateixos s’encarreguen que algú vingui corrents a explicar-te aquell «es diu»... ―¿Vilesa? ―Sens dubte. Però no em perdis la pau, ja que no podrà fer-te cap mal, la seva llengua, si treballes amb rectitud... ―Pensa: ¡que babaus que són, quin poc tacte humà que tenen, quina falta de lleialtat amb els seus germans..., i especialment amb Déu!

I no em caiguis tu en la murmuració, per un mal entès dret de rèplica. Si has de parlar, serveix-te de la correcció fraterna, com aconsella l’Evangeli.

Que no et preocupin aquelles contradiccions, aquella xerrameca: certament treballem en una tasca divina, però som homes... I és lògic que, mentre caminem, aixequem la pols del camí.

Això que et molesta, que et fereix..., aprofita-ho per a la teva purificació i, si cal, per a rectificar.

Murmurar, diuen, és molt humà. ―Jo he replicat: nosaltres hem de viure a la manera divina.

La paraula malvada o lleugera d’un sol home pot formar una opinió, i fins i tot posar de moda que es parli malament d’algú... Després, aquesta murmuració puja de sota, arriba amunt, i potser es condensa en negres núvols.

―Però, quan l’empaitat és una ànima de Déu, els núvols es desfan en pluja fecunda, passi el que passi; i el Senyor s’encarrega d’enaltir, en allò en què pretenien humiliar-lo o difamar-lo.