Doctor en Dret i en Filosofia, preparava una oposició a càtedra, a la Universitat de Madrid. Dues carreres brillants, cursades amb lluïment.

Vaig rebre un avís seu: estava malalt, i volia que l’anés a veure. Vaig arribar a la pensió, on s’allotjava. ―«Pare, em moro», va ser la seva salutació. El vaig animar, amb afecte. Va voler fer confessió general. Aquella nit va traspassar.

Un arquitecte i un metge em van ajudar a amortallar-lo. ―I, a la vista d’aquell cos jove, que de seguida va començar a descompondre’s..., vam coincidir tots tres que les dues carreres universitàries no valien res, comparades amb la carrera definitiva que, bon cristià, acabava de coronar.