Més enllà

El veritable cristià està sempre disposat a comparèixer davant Déu. Perquè, en cada instant ―si lluita per viure com a home de Crist―, es troba preparat per complir el seu deure.

De cara a la mort, ¡serè! ―És així com et vull. ―No amb l’estoïcisme fred del pagà; sinó amb el fervor del fill de Déu, que sap que la vida es transforma, no es pren. ―¿Morir?... ¡Viure!

Doctor en Dret i en Filosofia, preparava una oposició a càtedra, a la Universitat de Madrid. Dues carreres brillants, cursades amb lluïment.

Vaig rebre un avís seu: estava malalt, i volia que l’anés a veure. Vaig arribar a la pensió, on s’allotjava. ―«Pare, em moro», va ser la seva salutació. El vaig animar, amb afecte. Va voler fer confessió general. Aquella nit va traspassar.

Un arquitecte i un metge em van ajudar a amortallar-lo. ―I, a la vista d’aquell cos jove, que de seguida va començar a descompondre’s..., vam coincidir tots tres que les dues carreres universitàries no valien res, comparades amb la carrera definitiva que, bon cristià, acabava de coronar.

Tot s’arregla, llevat de la mort...I la mort ho arregla tot.

La mort arribarà inexorable. Per tant, ¡quina buida vanitat centrar l’existència en aquesta vida! Mira com pateixen tantes i tants. A uns, perquè s’acaba, els dol deixar-la; a uns altres, perquè dura, els avorreix... No hi ha lloc, en cap cas, per a l’errat sentit de justificar el nostre pas per la terra com un fi.

S’ha de sortir d’aquesta lògica, i ancorar-se en l’altra: en l’eterna. Cal un canvi total: buidar-se d’un mateix, dels motius egocèntrics, que són caducs, per renéixer en Crist, que és etern.

Quan pensis en la mort, tot i els teus pecats, no tinguis por... Perquè Ell ja sap que te l’estimes..., i de quina pasta estàs fet.

―Si tu el busques, t’acollirà com el pare al fill pròdig: ¡però has de buscar-lo!

«Non habemus hic manentem civitatem» ―no és en aquesta terra el nostre estatge definitiu. ―I, perquè no ho oblidem, apareix cruament, de vegades, aquesta veritat a l’hora de la mort: incomprensió, persecució, menyspreu... ―I sempre la soledat, perquè ―encara que estiguem envoltats d’afecte― cadascú es mor tot sol.

―¡Deixem anar ja totes les amarres! Preparem-nos contínuament per a aquest pas, que ens portarà a la presència eterna de la Trinitat santíssima.

El temps és el nostre tresor, els «diners» per comprar l’eternitat.

T’has consolat amb la idea que la vida és gastar-se, cremar-la en el servei de Déu. ―Així, gastant-nos íntegrament per Ell, vindrà l’alliberament de la mort, que ens portarà la possessió de

Aquell capellà amic treballava pensant en Déu, agafat de la seva mà paterna, i ajudant que els altres assimilessin aquestes idees mare. Per això, es deia: quan tu et moriràs, tot anirà bé, perquè continuarà ocupant-se’n Ell.

¡No em facis de la mort una tragèdia!, perquè no ho és. Únicament als fills desamorats no els entusiasma trobar-se amb els seus pares.

Totes les coses d’aquí baix són un grapat de cendra. Pensa en els milions de persones ―ja difuntes― «importants» i «recents», de les quals no se’n recorda ningú.

Aquesta ha estat la gran revolució cristiana: convertir el dolor en sofriment fecund; fer-ne, d’un mal, un bé. Hem desposseït el diable d’aquesta arma...; i, amb ella, conquistem l’eternitat.

Esgarrifós es manifestarà el judici per als qui, coneixent perfectament el camí, i havent-lo ensenyat i exigit als altres, no l’hagin recorregut ells mateixos.

―Déu els judicarà i els condemnarà amb les seves pròpies paraules.

El purgatori és una misericòrdia de Déu, per netejar els defectes dels qui desitgen identificar-se amb Ell.

Només l’infern és càstig del pecat. La mort i el judici no en són més que conseqüències, que no temen els qui viuen en gràcia de Déu.

Si mai t’intranquiŀlitza el pensament de la nostra germana la mort, perquè, ¡et trobes tan poca cosa!, anima’t i considera: ¿què serà aquell Cel que ens espera, quan tota la preciositat i la grandesa, tota la felicitat i l’Amor infinits de Déu s’aboquin en el pobre vas de terrissa que és la criatura humana, i la sadollin eternament, sempre amb la novetat d’un goig nou?

Quan xoca amb l’amarga injustícia d’aquesta vida, ¡com es complau l’ànima recta, pensant en la Justícia eterna del seu Déu etern!

―I, dins del coneixement de les pròpies misèries, se li escapa, amb desigs eficaços, aquella exclamació paulina: «Non vivo ego» ―¡no soc jo qui viu ara!, ¡és Crist el qui viu en mi!: i hi viurà eternament.

¡Que content s’ha de morir, quan s’ha viscut heroicament cada minut de la vida! T’ho puc assegurar perquè he presenciat la joia dels qui, amb serena impaciència, durant molts anys, s’han preparat per a aquesta trobada.

Prega perquè ningú de nosaltres falli al Senyor. ―No ens serà difícil, si no fem el burro. Perquè el nostre Pare Déu ajuda en tot: també fent temporal aquest exili nostre al món.

El pensament de la mort t’ajudarà a cultivar la virtut de la caritat, perquè potser aquell instant concret de convivència és l’últim en què coincideixes amb aquest o amb l’altre...: ells o tu, o jo, podem faltar en qualsevol moment.

Deia una ànima ambiciosa de Déu: ¡per sort, els homes no som eterns!

Em va fer meditar aquella notícia: cinquanta-un milions de persones moren a l’any; noranta-set cada minut. El pescador ―ja ho digué el Mestre― llança les seves xarxes al mar, el Regne de Déu s’assembla a una xarxa d’arrossegament..., i d’allí seran triats els bons; els dolents, els qui no reuneixen condicions, ¡rebutjats per sempre! Cinquanta-un milions moren a l’any, noranta-set cada minut: digues-ho també a altres.¹

En cos i ànima ha pujat al Cel que, com a fills, no ens volem separar d’Ella... ¡T’escoltarà!