Llistat de punts

No tinguis por, ni t’espantis, ni et sorprenguis, ni et deixis endur per una falsa prudència.

La crida a fer la Voluntat de Déu —també la vocació— ve de sobte, com la dels Apòstols: trobar Crist i seguir la seva crida...

—No va dubtar ningú: conèixer Crist i seguir-lo va ser tot plegat una mateixa cosa.

Per a qui vol viure d’Amor amb majúscula, el terme mitjà és molt poc, és gasiveria, càlcul roí.

Jesús, si en mi hi ha res que et desagrada, digues-m’ho, i ho arrencarem.

Si alguna cosa no va d’acord amb l’esperit de Déu, ¡deixa-la estar de seguida!

Pensa en els Apòstols: ells no valien res, però en el nom del Senyor fan miracles. Només Judes, que potser també va fer miracles, es descaminà perquè va apartar-se voluntàriament de Crist, perquè no va posar fi, violentament i valentament, a tot allò que no anava d’acord amb l’esperit de Déu.

—¡Quan et decidiràs...!

Molts, al voltant teu, fan una vida sacrificada per un motiu simplement humà; no es recorden aquestes pobres criatures que són fills de Déu, i es condueixen així potser només per supèrbia, per destacar, per aconseguir una vida futura més còmoda: ¡s’abstenen de tot!

I tu, que tens el dolç pes de l’Església, dels teus, dels coŀlegues i amics, motius pels quals val la pena gastar-se, ¿què fas?, ¿amb quin sentit de responsabilitat reacciones?

No podem conformar-nos amb el que fem en el nostre servei a Déu, com un artista no se satisfà amb el quadre o l’estàtua que surt de les seves mans. Tothom li diu: és una meravella; però ell pensa: no, no és això, jo voldria més. Així hauríem de reaccionar nosaltres.

A més, el Senyor ens dona molt, té dret a la nostra més plena correspondència..., i cal anar al seu pas.

Que bé entenc la pregunta que es formulava aquella ànima enamorada de Déu: ¿hi ha hagut cap ganyota de disgust, hi ha hagut res en mi que et pugui a Tu, Senyor, Amor meu, doldre?

—Demana al teu Pare Déu que ens concedeixi aquesta exigència constant d’amor.

¡Com d’agradós és contemplar Joan, que reclina el cap sobre el pit de Crist! —És com rendir amorosament la inteŀligència, encara que costi, per encendre-la en el foc del Cor de Jesús.

En celebrar la festa de l’Exaltació de la Santa Creu, vas suplicar al Senyor, amb totes les forces de l’ànima, que et concedís la seva gràcia per «exaltar» la Creu santa en les teves potències i sentits... ¡Una vida nova! Un doble segell: per refermar l’autenticitat de la teva ambaixada..., ¡tot el teu ésser en la Creu!

—A veure, a veure.

Manifesta-li de nou que vols, eficaçment, ser seu: oh, Jesús, ajuda’m, fes-me teu de debò: que cremi i em consumeixi, a força de petites coses inadvertides per a tothom.

Si l’ajudes, ni que sigui amb una cosa de no res, com el van ajudar els Apòstols, Ell està disposat a fer miracles, a multiplicar els pans, a canviar les voluntats, a donar llum a les inteŀligències més fosques, a fer —amb una gràcia extraordinària— que siguin capaços de rectitud els qui no ho han estat mai.

Tot això... i més, si l’ajudes amb el que tinguis.

Fill, escolta’m bé: tu, feliç quan et maltractin i et deshonrin; quan molta gent s’avaloti i sigui moda escopir damunt teu, perquè ets «omnium peripsema» —com escombraries per a tothom...

—Costa, costa molt. És dur, fins que —a la fi— un home s’acosta al Sagrari, es veu considerat com tota la brutícia del món, com un pobre cuc, i diu de veritat: «Senyor, si Tu no necessites la meva honra, jo, ¿per a què la vull?».

Fins aquell moment, no sap el fill de Déu què és ser feliç: fins que no arriba a aquest despullament, a aquesta entrega, que és entrega d’amor, però fonamentada en la mortificació, en el dolor.