Llistat de punts

¡Déu t’espera! —Per això, allí on et trobes, has de comprometre’t a imitar-lo, a unir-te a Ell, amb alegria, amb amor, amb iŀlusió, encara que es presenti la circumstància —o una situació permanent— d’anar a contrapel.

Déu t’espera..., ¡i et necessita fidel!

Esforça’t per respondre, en cada instant, a allò que et demana Déu: tingues voluntat d’estimar-lo amb obres. —Amb obres petites, però sense deixar-ne ni una.

La caritat tot ho obté. Sense caritat, no es pot fer res.

¡Amor!, doncs: és el secret de la teva vida... ¡Estima! Sofreix amb alegria. Enforteix l’ànima. Virilitza la voluntat. Assegura l’entrega al voler de Déu i, amb això, vindrà l’eficàcia.

Si alguna cosa no va d’acord amb l’esperit de Déu, ¡deixa-la estar de seguida!

Pensa en els Apòstols: ells no valien res, però en el nom del Senyor fan miracles. Només Judes, que potser també va fer miracles, es descaminà perquè va apartar-se voluntàriament de Crist, perquè no va posar fi, violentament i valentament, a tot allò que no anava d’acord amb l’esperit de Déu.

En moments d’esgotament, de desgana, recorre confiadament al Senyor, dient-li, com aquell amic nostre: «Jesús: Tu veuràs el que fas...: abans de començar la lluita, ja estic cansat».

—Ell et donarà la seva força.

Vull prevenir-te d’una dificultat que tal vegada es pot presentar: la temptació del cansament, del descoratjament.

—¿Que no tens encara fresc el record d’una vida —la teva— sense rumb, sense meta, sense sal, que la llum de Déu i la teva entrega han encarrilat i omplert de goig?

—No canviïs insensatament això per allò.

Qualsevol moment és escaient per fer un propòsit eficaç, per dir crec, per dir espero, per dir estimo.

Fins la mortificació més insignificant et sembla una epopeia. De vegades, Jesús se serveix de les teves «rareses», de les teves petiteses, perquè et mortifiquis, fent de la necessitat virtut.

La santedat s’aconsegueix amb l’auxili de l’Esperit Sant —que ve a inhabitar dins les nostres ànimes—mitjançant la gràcia que ens concedeixen els sagraments, i amb una lluita ascètica constant.

Fill meu, no ens fem iŀlusions: tu i jo —no em cansaré de repetir-ho— haurem de lluitar sempre, sempre, fins al final de la nostra vida. Així estimarem la pau, i donarem la pau, i rebrem el premi etern.

Persevera, voluntàriament i amb amor —encara que estiguis sec—, en la vida de pietat. I que no et faci res si et sorprens comptant els minuts o els dies que falten per acabar aquella norma de pietat o aquella feina, amb la tèrbola complaença que posa, en una operació semblant, el xicot mal estudiant, que somia que s’acabi el curs; o el quinzenari, que espera tornar a fer-ne de les seves, quan li obrin les portes de la presó.

Persevera —hi insisteixo— amb eficaç i actual voluntat, sense deixar ni un instant de voler fer i aprofitar aquests mitjans de pietat.

No saps si has progressat, ni quant... —¿Quin servei et faria aquest càlcul?...

—L’important és que perseveris, que el cor et cremi en foc, que vegis més llum i més horitzons...: que t’afanyis per les nostres intencions, que les pressentis —encara que no les coneguis—, i que per totes preguis.

En cada jornada, fes tot el que puguis per conèixer Déu, per «tractar-lo», per enamorar-te més cada instant, i no pensar més que en el seu Amor i en la seva glòria.

Acompliràs aquest pla, fill, si no deixes ¡per res! els temps d’oració, la presència de Déu (amb jaculatòries i comunions espirituals, per encendre’t), la teva santa Missa pausada, la feina ben acabada per Ell.