Llistat de punts

Hi ha moltes persones al teu voltant, i no tens dret de ser obstacle per al seu bé espiritual, per a la seva felicitat eterna.

—Estàs obligat a ser sant: a no decebre Déu, per l’elecció de què t’ha fet objecte; ni tampoc aquelles criatures, que tant esperen de la teva vida de cristià.

Qui deixa de lluitar causa un mal a l’Església, a la seva empresa sobrenatural, als seus germans, a totes les ànimes.

—Examina’t: ¿no pots posar més vibració d’amor a Déu, en la batalla espiritual? —Jo prego per tu... i per tots. Fes tu el mateix.

¡Sant! El fill de Déu haurà d’exagerar en virtut, si en això hi cap exageració..., perquè els altres s’hi miraran com en un mirall i, només apuntant molt amunt, assoliran ells el punt mitjà.

No et descuidis de practicar la correcció fraterna, mostra clara de la virtut sobrenatural de la caritat. Costa; més còmode és inhibir-se’n; ¡més còmode!, però no és sobrenatural.

—I d’aquestes omissions passaràs comptes amb Déu.

Si saps estimar els altres i difons aquest afecte —caritat de Crist, fina, delicada— entre tots, us donareu suport els uns als altres: i qui estigui a punt de caure se sentirà sostingut —i urgit— amb aquesta fortalesa fraterna, per ser fidel a Déu.

Si has estat elegit, cridat per l’Amor de Déu, per seguir-lo, tens obligació de respondre-li..., i tens també el deure, no menys fort, de conduir, de contribuir a la santedat i al bon caminar dels teus germans els homes.

—¡Quan et decidiràs...!

Molts, al voltant teu, fan una vida sacrificada per un motiu simplement humà; no es recorden aquestes pobres criatures que són fills de Déu, i es condueixen així potser només per supèrbia, per destacar, per aconseguir una vida futura més còmoda: ¡s’abstenen de tot!

I tu, que tens el dolç pes de l’Església, dels teus, dels coŀlegues i amics, motius pels quals val la pena gastar-se, ¿què fas?, ¿amb quin sentit de responsabilitat reacciones?

Davant l’immens panorama d’ànimes que ens espera, davant d’aquesta preciosa i tremenda responsabilitat, potser se t’acut pensar el mateix que de vegades penso jo: ¿amb mi, tota aquesta labor?, ¿amb mi, que soc tan poca cosa?

—Hem d’obrir llavors l’Evangeli, i contemplar com Jesús guareix el cec de naixement: amb fang fet de pols de la terra i de saliva. ¡I aquest és el coŀliri que dona la llum a uns ulls cecs!

Això som tu i jo. Amb el coneixement de la nostra feblesa, del nostre nul valor, però —amb la gràcia de Déu i la nostra bona voluntat— ¡som coŀliri!, per iŀluminar, per prestar la nostra fortalesa als altres i a nosaltres mateixos.

La labor de la nostra santificació personal repercuteix en la santedat de tantes ànimes i en la de l’Església de Déu.

El camp del Senyor és fèrtil i bona la seva llavor. Per això, quan en aquest món nostre apareix el jull, no ho dubtis: hi ha hagut manca de correspondència dels homes, dels cristians especialment, que s’han adormit i han deixat el terreny obert a l’enemic.

—No et lamentis, que és estèril; i examina, en canvi, la teva conducta.

Damunt teu recau —malgrat les teves passions— la responsabilitat de la santedat, de la vida cristiana dels altres, de l’eficàcia de la resta.

Tu no ets una peça aïllada. Si t’atures, ¡quants en pots frenar o perjudicar!

Pensa en la teva Mare l’Església santa, i considera que, si un membre es ressent, tot el cos se’n ressent.

—El teu cos té necessitat de cadascun dels membres, però cadascun dels membres necessita el cos sencer. —¡Ai, si la meva mà deixés de complir el seu deure..., o si deixés de bategar el cor!