Llistat de punts

Fomenta, en la teva ànima i en el teu cor ―en la teva inteŀligència i en el teu voler―, l’esperit de confiança i d’abandó en l’amorosa Voluntat del Pare celestial... ―D’allí neix la pau interior que anheles.

¿Quina pau pots tenir si et deixes arrossegar ―contra les «estrebades» de la gràcia― per aquestes passions, que ni tan sols intentes dominar?

El Cel empeny cap amunt; tu ―¡només tu: no busquis excuses!―, cap avall... ―I d’aquesta manera t’esquinces.

Tant la pau, com la guerra, són dins nostre.

No es pot arribar al triomf, a la pau, si falten la lleialtat i la decisió de vèncer en el combat.

Un remei contra aquestes inquietuds teves: tenir paciència, rectitud d’intenció, i mirar les coses amb perspectiva sobrenatural.

Allunya de seguida ―¡si Déu és amb tu!― el temor i la pertorbació d’esperit...: evita d’arrel aquestes reaccions, que només serveixen per multiplicar les temptacions i fer més gran el perill.

Encara que tot s’enfonsi i s’acabi, encara que els esdeveniments siguin a l’inrevés del que s’havia previst, amb tremenda adversitat, no s’hi guanya res amoïnant-se. A més a més, recorda l’oració confiada del profeta: «El Senyor és el nostre Jutge, el Senyor és el nostre Legislador, el Senyor és el nostre Rei; és Ell qui ens ha de salvar.»

―Resa-la devotament, cada dia, a fi d’acomodar la teva conducta als designis de , que ens governa per al nostre bé.

Si ―perquè tens fita la mirada en Déu― saps mantenir-te serè davant les preocupacions, si aprens a oblidar les petiteses, les rancúnies i les enveges, t’estalviaràs la pèrdua de moltes energies, que et fan falta per treballar amb eficàcia, en servei dels homes.

Aquell amic ens confiava sincerament que no s’havia avorrit mai, perquè no s’havia trobat mai sol, sense el nostre Amic.

―Al caient de la tarda, amb un silenci dens... Vas sentir molt viva la presència de Déu... I, amb aquella realitat, ¡quina pau!

Una salutació vibrant d’un germà et va recordar, en aquell ambient viatger, que els camins honestos del món estan oberts per a Crist: només falta que ens llancem a recórrer-los, amb esperit de conquesta.

Sí, Déu ha creat el món per als seus fills, perquè l’habitin i el santifiquin: ¿què esperes?

Ets extraordinàriament feliç. A vegades, quan t’adones que un fill de Déu l’abandona, sents ―enmig de la teva pau i del teu goig íntims― un dolor d’afecte, una amargor, que ni torba ni inquieta.

―Bé, però... ¡posem-hi tots els mitjans humans i sobrenaturals perquè reaccioni..., i confiem amb certesa en Jesucrist! Així, les aigües tornen sempre a mare.

Quan t’abandonis de veritat en el Senyor, aprendràs a acontentar-te amb el que vingui, i a no perdre la serenitat, si les feines fetes ―malgrat haver-hi posat tot l’esforç i els mitjans oportuns― no surten del teu gust... Perquè hauran «sortit» com li convé a Déu que surtin.

Continues tenint distraccions i faltes, ¡i et dolen! Alhora, camines amb una alegria que sembla que t’ha de fer esclatar.

Per això, perquè et dolen ―dolor d’amor―, els teus fracassos ja no et prenen la pau.