Ressorgir

Sents la necessitat de convertir-te: Ell et demana més... ¡i tu cada dia li dones menys!

Realment, a cadascun de nosaltres, com a Llàtzer, va ser un «veni foras» —surt a fora, el que ens va posar en moviment.

—¡Quina pena que fan els qui encara són morts, i no coneixen el poder de la misericòrdia de Déu!

—Renova la teva alegria santa perquè, enfront de l’home que es desintegra sense Crist, s’alça l’home que ha ressuscitat amb Ell.

Els afectes de la terra, fins i tot quan no són concupiscència bruta i seca, embolcallen ordinàriament algun egoisme.

Per això, sense menysprear aquests afectes —que poden ser molt sants—, rectifica sempre la intenció.

No busquis que et planyin: molt sovint és senyal d’orgull o de vanitat.

Quan parlis de les virtuts teologals, de la fe, de l’esperança, de l’amor, pensa que, abans que per teoritzar, són virtuts per viure.

¿Hi ha res en la teva vida que no respon a la teva condició de cristià i que et dugui a no voler purificar-te?

—Examina’t i canvia.

Mira la teva conducta amb deteniment. Veuràs que estàs ple d’errors, que et fan mal a tu i potser també als qui t’envolten.

—Recorda, fill, que no són més poc importants els microbis que les feres. I tu cultives aquests errors, aquestes equivocacions —com es cultiven els microbis al laboratori—, amb la falta d’humilitat, amb la falta d’oració, amb la falta de compliment del deure, amb la falta de coneixement propi... I, després aquests focus infecten l’ambient.

—Et cal un bon examen de consciència cada dia, que et porti a propòsits concrets de millora, perquè sentis veritable dolor de les teves faltes, de les omissions i els pecats.

Déu Omnipotent, Totpoderós, Sapientíssim, havia d’escollir la seva Mare.

¿Tu, què hauries fet, si haguessis hagut d’escollir-la? Penso que tu i jo hauríem triat la que tenim, omplint-la de totes les gràcies. Això va fer Déu. Per tant, després de la Santíssima Trinitat, hi ha Maria.

—Els teòlegs estableixen un raonament lògic d’aquest cúmul de gràcies, d’aquest no poder estar subjecta a satanàs: convenia, Déu podia fer-ho, i doncs, ho va fer. És la gran prova. La prova més clara que Déu va envoltar la seva Mare de tots els privilegis, des del primer instant. I així és: ¡preciosa, i pura, i neta en l’ànima i el cos!

¿Esperes la victòria, el final de la batalla..., i no arriba?

—Dona gràcies al Senyor, com si ja haguessis aconseguit aquesta meta, i ofereix-li les teves impaciències: «Vir fidelis loquetur victoriam» —la persona fidel cantarà el goig de la victòria.

Hi ha moments en què —privat d’aquella unió amb el Senyor, que et donava contínua oració, fins i tot dormint— sembla que disputes amb la Voluntat de Déu.

—És feblesa, prou que ho saps: estima la Creu; la falta de tantes coses que tothom considera necessàries; els obstacles per emprendre o... seguir el camí; la teva pròpia petitesa i misèria espiritual.

—Ofereix —amb un voler eficaç— les teves coses i les dels teus: humanament vistes, no són pas escasses; amb llum sobrenatural, són no res.

De vegades, algú m’ha dit: Pare, si jo em trobo cansat i fred; si, quan prego o compleixo una altra norma de pietat, em sembla que faig una comèdia...

A aquest amic, i a tu —si et trobes en la mateixa situació—, us responc: ¿una comèdia? —¡Gran cosa, fill meu! ¡Fes la comèdia! ¡El Senyor n’és l’espectador!: el Pare, el Fill, l’Esperit Sant; la Trinitat Beatíssima ens estarà contemplant, en aquells moments en què «fem la comèdia».

—Actuar així davant de Déu, per amor, per agradar-li, quan es viu a contrapel, ¡que bonic! ¡Ser joglar de Déu! ¡Que estupenda que és aquesta recitació portada a terme per Amor, amb sacrifici, sense cap satisfacció personal, per donar gust al nostre Senyor!

—Això sí que és viure d’Amor.

Un cor que estima desordenadament les coses de la terra està com subjecte per una cadena, o per un «filet subtil», que li impedeix volar a Déu.

«Vetlleu i pregueu, perquè no caigueu en la temptació...»: ¡és impressionant l’experiència de com es pot abandonar un quefer diví, per un engany passatger!

L’apòstol tebi, aquest és el gran enemic de les ànimes.

Prova evident de tebiesa és la manca de «tossuderia» sobrenatural, de fortalesa per perseverar en la feina, per no parar fins a posar l’«última pedra».

Hi ha cors durs, però nobles, que —quan s’acosten al caliu del Cor de Jesucrist— es fonen com el bronze en llàgrimes d’amor, de desgreuge. ¡S’encenen!

En canvi, els tebis tenen el cor de fang, de carn miserable... i s’esquerden. Són pols. Fan pena.

Digues amb mi: ¡Jesús nostre, lluny de nosaltres la tebiesa! ¡Tebis, no!

Tota la bondat, tota la preciositat, tota la majestat, tota la bellesa, tota la gràcia adornen la nostra Mare. —¿No t’enamora tenir una Mare així?

Som enamorats de l’Amor. Per això, el Senyor no ens vol secs, tibats, com una cosa sense vida: ¡ens vol impregnats del seu afecte!

Mira si entens aquesta aparent contradicció. —Quan va fer els trenta anys, va escriure aquell home al seu diari: «Ja no soc jove». —I, superats els quaranta, va tornar a anotar: «Continuaré jove fins que arribi a octogenari: si em moro abans, em creuré malaguanyat».

—Funcionava sempre, malgrat els anys, amb la joventut madura de l’Amor.

Que bé entenc la pregunta que es formulava aquella ànima enamorada de Déu: ¿hi ha hagut cap ganyota de disgust, hi ha hagut res en mi que et pugui a Tu, Senyor, Amor meu, doldre?

—Demana al teu Pare Déu que ens concedeixi aquesta exigència constant d’amor.

¿Has vist amb quin afecte, amb quina confiança tractaven Crist els seus amics? Amb tota naturalitat, li tiren en cara les germanes de Llàtzer la seva absència: ¡Que t’hem avisat! ¡Si Tu haguessis estat aquí!...

—Confia-li pausadament: ensenya’m a tractar-te amb aquell amor d’amistat de Marta, de Maria i de Llàtzer; com et tractaven també els primers Dotze, tot i que al principi et seguien potser per motius no gaire sobrenaturals.

¡Com d’agradós és contemplar Joan, que reclina el cap sobre el pit de Crist! —És com rendir amorosament la inteŀligència, encara que costi, per encendre-la en el foc del Cor de Jesús.

Déu m’estima... I l’Apòstol Joan escriu: «Estimem, doncs, Déu, ja que Déu ens estimà primer». —Per si no fos prou, Jesús s’adreça a cadascun de nosaltres, malgrat les nostres innegables misèries, per preguntar-nos com a Pere: «Simó, fill de Joan, ¿m’estimes més que aquests?»...

—És l’hora de respondre: «Senyor, Tu ho saps tot, ¡Tu saps que t’estimo!», afegint amb humilitat: ¡ajuda’m a estimar-te més, augmenta’m l’amor!

«Obres són amors i no bones raons.» ¡Obres, obres! —Propòsit: continuaré dient-te moltes vegades que t’estimo —¡quantes t’ho he repetit avui!—; però, amb la teva gràcia, serà sobretot la meva conducta, seran les petiteses de cada dia —amb eloqüència muda— les que clamin davant teu, mostrant-te el meu Amor.

No sabem els homes tenir amb Jesús ni les suaus delicadeses que uns pobres rudimentaris, però cristians, tenen cada dia amb una infeliç criatureta —la dona, el fill, l’amic—, pobra també com ells.

—Aquesta realitat ens hauria de servir de revulsiu.

És tan atraient i tan suggestiu l’Amor de Déu, que el seu creixement en la vida d’un cristià no té límits.

No pots comportar-te com un nen entremaliat o com un boig.

—Has de ser persona ferma, fill de Déu; serè en el treball professional i en la vida de relació, amb una presència del Senyor que et faci estar amb perfecció, fins en els més petits detalls.

Si es fa justícia eixuta, és possible que la gent quedi ferida.

—Per tant, mou-te sempre per amor a Déu, que a aquesta justícia hi afegirà el bàlsam de l’amor al proïsme; i que purifica i neteja l’amor terrenal.

Quan hi ha Déu pel mig, tot se sobrenaturalitza.

Estima apassionadament el Senyor. ¡Estima’l amb bogeria!, perquè si hi ha amor —¡aleshores!— goso afirmar que ni tan sols calen els propòsits. Als meus pares —pensa en els teus— no els calia fer propòsit d’estimar-me, ¡i quin devessall de detalls quotidians d’afecte tenien amb mi! Amb aquest cor humà, podem i hem d’estimar Déu.

L’amor és sacrifici; i el sacrifici, per Amor, goig.

Respon-te: ¿quantes vegades al dia et demana la voluntat que posis el cor en Déu, per lliurar-li els teus afectes i obres?

Bona mesura per comprovar la intensitat i la qualitat del teu amor.

T’has de convèncer, fill, que Déu té el dret de dir-nos: ¿penses en mi?, ¿tens presència meva?, ¿em busques com a suport teu?, ¿em busques com a Llum de la teva vida, com a cuirassa..., com a tot?

—Per tant, reafirma’t en aquest propòsit: en les hores que la gent de la terra qualifica de bones, clamaré: ¡Senyor! En les hores que anomena dolentes, repetiré: ¡Senyor!

No em perdis mai el sentit sobrenatural. Encara que vegis amb tota la cruesa les teves pròpies misèries, les teves males inclinacions —el fang de què estàs fet—, Déu compta amb tu.

Viu, com els altres que t’envolten, amb naturalitat, però sobrenaturalitzant cada instant de la jornada.

Es requereix un cor net, zel per les coses de Déu i amor a les ànimes, sense prejudicis, per poder jutjar amb rectitud d’intenció.—¡Pensa-hi!

Vaig sentir parlar uns coneguts sobre els seus aparells de ràdio. Gairebé sense adonar-me’n, vaig dur l’assumpte al terreny espiritual: tenim molta presa de terra, massa, i hem oblidat l’antena de la vida interior...

—Aquesta és la causa que siguin tan poques les ànimes que mantenen tracte amb Déu: tant de bo no ens falti mai l’antena sobrenatural.

¿Menudeses i nimietats a les quals no dec res, de les quals no espero res, m’ocupen l’atenció més que el meu Déu? ¿Amb qui estic, quan no estic amb Déu?

Digues-li: Senyor, no vull res més que el que Tu vulguis. Fins això que t’estic demanant aquests dies, si m’aparta un miŀlímetre de la Voluntat teva, no m’ho donis.

El secret de l’eficàcia rau a ser tu piadós, sincerament piadós: així tota la teva jornada transcorrerà amb Ell.

Propòsit: «freqüentar», si pot ser sense interrupció, l’amistat i el tracte amorós i dòcil amb l’Esperit Sant. —«Veni, Sancte Spiritus...!» —¡vine, Esperit Sant, a habitar dins la meva ànima!

Repeteix de tot cor i sempre amb més amor, més encara quan siguis a prop del Sagrari o tinguis el Senyor dins del teu si: «Non est qui se abscondat a calore eius» —que no et defugi, que el foc del teu Esperit m’ompli.

«Ure igne Sancti Spiritus!» —¡crema’m amb el foc del teu Esperit!, clames. I afegeixes: ¡cal que com més aviat millor la meva pobra ànima reprengui de nou el vol..., i que no deixi de volar fins que no descansi en Ell!

—Trobo molt bé els desigs teus. T’encomanaré força al Paràclit; contínuament l’invocaré, perquè s’assenti al centre del teu ésser i presideixi i doni to sobrenatural a totes les teves accions, paraules, pensaments i afanys.

En celebrar la festa de l’Exaltació de la Santa Creu, vas suplicar al Senyor, amb totes les forces de l’ànima, que et concedís la seva gràcia per «exaltar» la Creu santa en les teves potències i sentits... ¡Una vida nova! Un doble segell: per refermar l’autenticitat de la teva ambaixada..., ¡tot el teu ésser en la Creu!

—A veure, a veure.

La mortificació ha de ser contínua, com el batec del cor: així tindrem senyoria sobre nosaltres mateixos, i viurem amb els altres la caritat de Jesucrist.

Estimar la Creu és saber incomodar-nos gustosament per amor de Crist, encara que costi i perquè costa...: que no et falti l’experiència que és compatible.

L’alegria cristiana no és fisiològica: el seu fonament és sobrenatural, i està per damunt de la malaltia i de la contradicció.

—Alegria no és sarau de cascavells o de ball popular.

La veritable alegria és més íntima: una cosa que ens fa estar serens, desbordats de goig, tot i que de vegades el rostre continuï sever.

T’escrivia: encara que comprenc que és una manera normal de parlar, em desagrada quan sento que de les contradiccions nascudes de la supèrbia de la persona en diuen creus. Aquestes càrregues no són la Creu, la vertadera Creu, perquè no són la Creu de Crist.

Lluita, doncs, contra aquestes adversitats inventades, que no tenen res a veure amb el doble segell de Crist: ¡desprèn-te de totes les disfresses del propi jo!

Fins i tot en les jornades en què sembla que es perd el temps, a través de la prosa dels mil petits detalls, diaris, hi ha poesia de sobres per sentir-se en la Creu: en una Creu sense espectacle.

No posis el cor en res de caduc: imita Crist, que es va fer pobre per nosaltres, i no tenia on reclinar el cap.

—Demana-li que et concedeixi, enmig del món, un efectiu deseiximent, sense atenuants.

Un signe clar de despreniment és no considerar —de debò— cap cosa com a pròpia.

El qui viu sincerament la fe, sap que els béns temporals són mitjans, i els fa servir amb generositat, de manera heroica.

Crist ressuscitat, gloriós, s’ha privat de totes les coses terrenals, a fi que els seus germans els homes pensem de què hem de privar-nos.

Cal estimar la Verge santíssima: ¡no l’estimarem mai prou!

—¡Estima-la molt! —Que no en tinguis prou amb coŀlocar imatges seves, i saludar-les, i dir jaculatòries, sinó que sàpigues oferir —en la teva vida plena de robustesa— algun petit sacrifici cada dia, per manifestar-li el teu amor, i el que volem que li professi la humanitat tota.

Aquesta és la veritat del cristià: entrega i amor —amor a Déu i, per Ell, al proïsme—, fonamentats en el sacrifici.

Jesús, en braços teus confiadament em poso, amagant el cap en el teu pit amorós, incrustant el cor dins el teu Cor: vull, en tot, el que Tu vulguis.

Avui, quan l’ambient és ple de desobediència, de murmuració, de tripijoc, d’embolic, hem d’estimar més que mai l’obediència, la sinceritat, la lleialtat, la senzillesa: i tot, amb sentit sobrenatural, que ens farà més humans.

Em dius que sí, que estàs fermament decidit a seguir Crist.

—Doncs has d’anar al pas de Déu; ¡no al teu!

¿Que quin és el fonament de la nostra fidelitat?

—Et diria, a grans trets, que es basa en l’amor de Déu, que fa vèncer tots els obstacles: l’egoisme, la supèrbia, el cansament, la impaciència...

—Un home que estima s’aplana a ell mateix; li consta que, fins estimant amb tota la seva ànima, encara no sap estimar prou.

Em deien —i ho copio, perquè és molt bonic— que parlava així una bona monja aragonesa, agraïda a la bondat paternal de Déu: «¡Que “agut” que és!: es fixa en tot».

Tu —com tots els fills de Déu—necessites també l’oració personal: aquesta intimitat, aquest tracte directe amb nostre Senyor —diàleg de dos, cara a cara—, sense amagar-te en l’anonimat.

La primera condició de la pregària és la perseverança; la segona, la humilitat.

—Sigues santament tossut, amb confiança. Pensa que el Senyor, quan li demanem una cosa important, potser vol la súplica de molts anys. ¡Insisteix!..., però insisteix sempre amb més confiança.

Persevera en l’oració, com aconsella el Mestre. Aquest punt de partida serà l’origen de la teva pau, de la teva alegria, de la teva serenitat i, per tant, de la teva eficàcia sobrenatural i humana.

En un lloc on es xerrava i se sentia música, va sorgir l’oració en la teva ànima, amb un consol inexplicable. Vas acabar dient: Jesús, no vull el consol, et vull a Tu.

La teva vida ha de ser oració constant, diàleg continu amb el Senyor: amb les coses agradables i les desagradables, amb les fàcils i les difícils, amb les ordinàries i les extraordinàries...

En totes les situacions, t’ha de venir al cap, de seguida, la xerrada amb el teu Pare Déu, buscant-lo al bell mig de la teva ànima.

¡Recollir-se en oració, en meditació, és tan fàcil...! Jesús no ens fa esperar, no imposa tandes: és Ell qui s’espera.

N’hi ha prou que diguis: ¡Senyor, vull fer oració, vull tractar-te!, i ja ets a la presència de Déu, enraonant amb Ell.

I si encara fos poca cosa, no et limita el temps: el deixa al gust teu. I això, no durant deu minuts o un quart. ¡No!, ¡hores, el dia sencer! I Ell és qui és: l’Omnipotent, el Sapientíssim.

En la vida interior, com en l’amor humà, cal ser perseverant.

Sí, has de meditar moltes vegades els mateixos arguments, insistint-hi fins a descobrir un nou Mediterrani.

—¿I com és que no he vist abans això tan clarament?, et preguntaràs sorprès. —Ben senzill, perquè de vegades som com les pedres, que deixen relliscar l’aigua, sense absorbir-ne ni una gota.

—Per això, cal tornar a discórrer sobre les mateixes coses, ¡que no són les mateixes!, i quedar ben xops de les benediccions de Déu.

En el sant Sacrifici de l’altar, el sacerdot pren el Cos del nostre Déu i el Calze amb la seva Sang, i els alça per damunt de totes les coses de la terra, dient: «Per Ipsum, et cum Ipso, et in Ipso» —¡pel meu Amor!, ¡amb el meu Amor!, ¡en el meu Amor!

Uneix-te a aquest gest. Més: incorpora aquesta realitat a la teva vida.

Conta l’Evangelista que Jesús, després d’haver produït el miracle, quan volen coronar-lo rei, s’oculta.

—Senyor, que ens fas participar del miracle de l’Eucaristia: et demanem que no t’amaguis, que visquis amb nosaltres, que et vegem, que et toquem, que et notem, que vulguem estar sempre al teu costat, que siguis el Rei de les nostres vides i dels nostres treballs.

Tracta les tres Persones, Déu Pare, Déu Fill, Déu Esperit Sant. I per arribar a la Trinitat Beatíssima, ves-hi per Maria.

No té fe «viva» el qui no té una entrega actual a Jesucrist.

Tot cristià ha de buscar i tractar Crist, per poder estimar-lo cada vegada més. —És com quan es festeja: el tracte és necessari, perquè, si dues persones no es tracten, no poden arribar a estimar-se. I la nostra vida és d’Amor.

Atura’t a considerar la ira santa del Mestre, quan veu que, al Temple de Jerusalem, maltracten les coses del seu Pare.

—¡Quina lliçó, perquè no et quedis mai indiferent, ni siguis covard, quan no tracten amb respecte allò que és de Déu!

Enamora’t de la Humanitat santíssima de Jesucrist.

—¿No t’alegra que hagi volgut ser com nosaltres? ¡Agraeix a Jesús aquest desbordament de bondat!

Ha arribat l’Advent. ¡Quin bon temps per reviscolar el desig, l’enyorança, les ànsies sinceres per la vinguda de Crist!, ¡per la seva vinguda quotidiana a la teva ànima en l’Eucaristia! —«Ecce veniet!» —¡que està a punt d’arribar!, ens anima l’Església.

Nadal. —Canten: «Venite, venite...»

—Anem-hi, que Ell ja és nat.

I, després de contemplar com Maria i Josep cuiden l’Infant, goso suggerir-te: mira’l de nou, mira’l sense descans.

Tot i que ens pesi —i demano a Déu que ens augmenti aquest dolor—, tu i jo no som aliens a la mort de Crist, perquè els pecats dels homes van ser les martellades, que el van cosir amb aquells claus a la fusta.

Sant Josep: no es pot estimar Jesús i Maria sense estimar el sant Patriarca.

Mira quants motius per venerar sant Josep i per aprendre de la seva vida: va ser un home fort en la fe...; va tirar endavant la seva família —Jesús i Maria—, amb el seu treball esforçat...; va guardar la puresa de la Verge Maria, que era la seva Esposa...; i va respectar —¡va estimar!— la llibertat de Déu, qui va fer l’elecció, no solament de la Verge Maria com a Mare, sinó també d’ell com a Espòs de santa Maria.

Sant Josep, Pare i Senyor nostre, castíssim, netíssim, que has merescut portar Jesús Infant als teus braços, i rentar-lo i abraçar-lo: ensenya’ns a tractar el nostre Déu, a ser nets, dignes de ser uns altres Crists.

I ajuda’ns a fer i a ensenyar, com Crist, els camins divins —ocults i lluminosos—, dient als homes que poden, a la terra, tenir sense parar una eficàcia espiritual extraordinària.

Estima molt sant Josep, estima’l amb tota l’ànima, perquè és la persona que, amb Jesús, més ha amat santa Maria i el que més ha tractat Déu: el que més l’ha estimat, després de la nostra Mare.

—Es mereix el teu afecte, i et convé tractar-lo, perquè és Mestre de vida interior, i té molt poder en presència del Senyor i de la Mare de Déu.

La Verge Maria. ¿Qui pot ser més bona Mestra d’amor a Déu que aquesta Reina, que aquesta Senyora, que aquesta Mare, que té la relació més íntima amb la Trinitat: Filla de Déu Pare, Mare de Déu Fill, Esposa de Déu Esperit Sant, i que és alhora Mare nostra?

—Demana personalment la seva intercessió.

Arribaràs a ser sant si tens caritat, si saps fer les coses que agradin als altres i que no siguin ofensa a Déu, encara que a tu et costin.

Sant Pau ens dona una recepta de caritat fina: «Alter alterius onera portate et sic adimplebitis legem Christi» —porteu els uns les càrregues dels altres, i així complireu la llei de Crist.

—¿S’acompleix en la teva vida?

Jesús Senyor nostre va estimar tant els homes, que es va encarnar, va prendre la nostra naturalesa i va viure en contacte diari amb pobres i rics, amb justos i pecadors, amb joves i vells, amb gentils i jueus.

Va dialogar constantment amb tothom: amb els qui se l’estimaven de debò, i amb els qui només buscaven la manera de recargolar les seves paraules, per condemnar-lo.

—Procura tu comportar-te com el Senyor.

L’amor a les ànimes, per Déu, ens fa estimar a tothom, comprendre, disculpar, perdonar...

Hem de tenir un amor que cobreixi la munió de deficiències de les misèries humanes. Hem de tenir una caritat meravellosa, «veritatem facientes in caritate», defensant la veritat, sense ferir.

Quan et parlo del «bon exemple», vull indicar-te també que has de comprendre i disculpar, que has d’omplir el món de pau i d’amor.

Pregunta’t sovint: ¿m’hi miro per afinar en la caritat, amb els qui conviuen amb mi?

Quan predico que cal fer-se catifa on els altres trepitgin tou, no pretenc dir una frase bonica: ¡ha de ser una realitat! —És difícil, com és difícil la santedat; però és fàcil, perquè —hi insisteixo— la santedat és assequible a tothom.

Enmig de tant egoisme, de tanta indiferència —¡cadascú a la seva!—, recordo aquells ruquets de fusta, forts, robustos, trotant damunt una taula... —Un va perdre una pota. Però continuava endavant, perquè es repenjava en els altres.

Els catòlics —mentre defensem i sostenim la veritat, sense transigències— hem d’esforçar-nos a crear un clima de caritat, de convivència, que ofegui tots els odis i rancúnies.

En un cristià, en un fill de Déu, amistat i caritat formen una sola cosa: llum divina que dona escalfor.

La pràctica de la correcció fraterna —que té matriu evangèlica— és una prova de sobrenatural afecte i de confiança.

Agraeix-la quan en rebis, i no deixis de fer-ne amb les persones amb qui convius.

Quan es corregeix, perquè és necessari i es vol complir amb el deure, cal comptar amb el dolor de l’altre i amb el dolor propi.

Però que aquesta realitat no et serveixi mai d’excusa per inhibir-te’n.

Posa’t molt a prop de la teva Mare la Verge Maria. —Tu has d’estar sempre unit a Déu: busca la unió amb Ell al costat de la seva Mare beneïda.

Escolta’m bé: estar al món i ser del món no vol pas dir ser mundans.

Tu has de comportar-te com una brasa encesa, que cala foc allà on és; o que, almenys, procura aixecar la temperatura espiritual dels que t’envolten, portant-los a viure una intensa vida cristiana.

Déu vol que les seves obres, confiades als homes, tirin endavant a força d’oració i de mortificació.

El fonament de tota la nostra activitat com a ciutadans —com a ciutadans catòlics— rau en una intensa vida interior: a ser, eficaçment i realment, homes i dones que fan de la seva jornada un diàleg ininterromput amb Déu.

Quan estiguis amb una persona, hi has de veure una ànima: una ànima que cal ajudar, que cal comprendre, amb la qual cal conviure, i que cal salvar.

T’entestes a caminar tot sol, fent la teva pròpia voluntat, guiat exclusivament pel teu propi judici... i, ¡ja ho veus!, el fruit s’anomena «infecunditat».

Fill, si no rendeixes el judici, si ets orgullós, si et dediques al «teu» apostolat, treballaràs tota la nit —¡tota la teva vida serà una nit!—, i al final se’t farà de dia amb les xarxes buides.

Pensar en la Mort de Crist es tradueix en una invitació a situar-nos davant del nostre quefer de cada dia, amb absoluta sinceritat, i a prendre’ns seriosament la fe que professem. Ha de ser una ocasió d’aprofundir en la fondària de l’Amor de Déu, per poder així —amb la paraula i amb les obres— mostrar-lo als homes.

Procura que en la teva boca de cristià —que això ets i has de ser a tota hora— hi hagi la «imperiosa» paraula sobrenatural que mogui, que inciti, que sigui l’expressió de la teva disposició vital compromesa.

S’amaga una gran comoditat —i de vegades una gran falta de responsabilitat— en els qui, constituïts en autoritat, defugen el dolor de corregir, amb l’excusa d’evitar el patiment a altres.

S’estalvien potser disgustos en aquesta vida..., però posen en joc la felicitat eterna —la pròpia i la dels altres— per les seves omissions, que són vertaders pecats.

El sant, per a la vida de tants, és «incòmode». Però això no significa pas que hagi de ser insuportable.

—El seu zel no ha de ser mai amarg; la seva correcció no ha de ser mai feridora; el seu exemple no ha de ser mai una bufetada moral, arrogant, a la cara del proïsme.

Aquell jove prevere acostumava a adreçar-se a Jesús, amb les paraules dels Apòstols: «Edissere nobis parabolam» —explica’ns la paràbola. I afegia: Mestre, fica dins les nostres ànimes la claredat de la teva doctrina, perquè no manqui mai en les nostres vides i en les nostres obres..., i perquè la puguem donar als altres.

—Digues-li-ho tu també al Senyor.

Tingues sempre el valor, que és humilitat i servei de Déu, de presentar les veritats de la fe tal com són, sense cessions ni ambigüitats.

No hi pot haver cap altra disposició en un catòlic: defensar «sempre» l’autoritat del Papa; i estar decidit «sempre», dòcilment, a rectificar l’opinió, davant el Magisteri de l’Església.

Fa molt de temps una persona, indiscretament, em va preguntar si els qui seguim la carrera sacerdotal tenim retir, jubilació, en arribar a vells... Com que jo no li contestava, l’importú va insistir.

—Llavors se’m va acudir la resposta que, al meu entendre, no té rèplica possible: el sacerdoci —li vaig dir— no és una carrera, ¡és un apostolat!

—Així ho penso. I vaig voler escriure-ho en aquestes notes, perquè —amb l’ajuda del Senyor— no ens oblidem mai de la diferència.

Tenir esperit catòlic implica que ha de pesar damunt les nostres espatlles la preocupació per tota l’Església, no solament d’aquesta parceŀla concreta o d’aquella altra; i exigeix que la nostra oració s’estengui de nord a sud, d’est a oest, amb generosa petició.

Entendràs així l’exclamació —la jaculatòria— d’aquell amic, davant el desamor de tants a la nostra santa Mare: ¡em dol l’Església!

«Pesa damunt meu la soŀlicitud per totes les esglésies», escrivia sant Pau; i aquest sospir de l’Apòstol recorda a tots els cristians —¡també a tu!— la responsabilitat de posar als peus de l’Esposa de Jesucrist, de l’Església santa, el que som i el que podem, estimant-la fidelíssimament, fins i tot a costa de la hisenda, de l’honra i de la vida.

No t’espantis —i, en la mesura que puguis, reacciona— davant aquesta conjuració del silenci, amb què volen emmordassar l’Església. Els uns no deixen que se senti la seva veu; uns altres no permeten que es contempli l’exemple dels qui la prediquen amb les obres; n’hi ha que esborren tota empremta de bona doctrina..., i tantes majories no la suporten.

No t’espantis, ho repeteixo, però no et cansis de fer d’altaveu als ensenyaments del Magisteri.

Fes-te cada dia més «romà», estima aquesta condició beneïda, que adorna els fills de l’única i veritable Església, atès que així ho ha volgut Jesucrist.

La devoció a la Verge Maria, en les ànimes cristianes, desperta l’impuls sobrenatural per actuar com a «domestici Dei» —com a membres de la família de Déu.