Llistat de punts

—¡Déu és el meu Pare! —Si medites això no sortiràs d’aquesta consoladora consideració.

—¡Jesús és el meu Amic entranyable! (un altre Mediterrani), que m’estima amb tota la divina bogeria del seu Cor.

—¡L’Esperit Sant és el meu Consolador!, que em guia mentre vaig fent tot el meu camí.

Pensa-ho bé. —Tu ets de Déu..., i Déu és teu.

Ens hi trobem de gust, Senyor, dins la teva mà llagada. ¡Estreny-nos-hi ben fort!, ¡masega’ns!, ¡que perdem tota la misèria terrenal!, ¡que ens purifiquem, que ens encenguem, que ens sentim amarats en la teva Sang!

—I en acabat, ¡llança’ns lluny!, lluny, amb afanys de collita, a una sembra cada dia més fecunda, per Amor a Tu.

Em veig com un pobre ocellet que, acostumat a volar només d’arbre en arbre o, com a màxim, fins al balcó d’un tercer pis..., un dia, en la seva vida, va aplegar forces per arribar fins a la teulada d’una casa modesta, que no era pas un gratacel...

Però heus aquí que una àguila arrabassava el nostre ocell —el confongué amb una cria de la seva raça—, i, entre aquelles urpes poderoses, l’ocellet puja, puja molt amunt, per sobre de les muntanyes de la terra i dels cims de neu, per sobre dels núvols blancs i blaus i rosats, més amunt encara, fins a mirar de fit a fit el sol... I llavors l’àguila, deixant anar l’ocellet, li diu: apa, ¡vola!...

—¡Senyor, que no torni a volar arran de terra!, ¡que estigui sempre iŀluminat pels raigs del Sol diví —Crist— en l’Eucaristia!, ¡que el meu vol no s’interrompi fins a trobar el repòs del teu Cor!

Renova cada jornada el desig eficaç de fer-te no res, de ser abnegat, d’oblidar-te de tu mateix, de caminar «in novitate sensus», amb una vida nova, canviant aquesta misèria nostra per tota la grandesa oculta i eterna de Déu.

Vius content, molt feliç, per bé que a vegades notis la urpada de la tristor, i fins i tot palpis quasi habitualment un pòsit real de pena.

—Poden coexistir, aquesta alegria i aquesta amargor, cadascuna en el seu «home»: la primera, en el nou; l’altra, en el vell.

Admira aquesta paradoxa amable de la condició de cristià: la nostra pròpia misèria és la que fa que ens refugiem en Déu, que ens «deïfiquem», i amb Ell ho podem tot.

¿Menudeses i nimietats a les quals no dec res, de les quals no espero res, m’ocupen l’atenció més que el meu Déu? ¿Amb qui estic, quan no estic amb Déu?

¡Agraeix a Jesús la seguretat que et dona! Perquè no és tossuderia: és llum de Déu, que et fa trobar-te ferm, com damunt de roca, mentre que altres, als quals toca fer un trist paper —sent com són tan bons—, sembla que s’enfonsin en la sorra..., mancats del fonament de la fe. Demana al Senyor que les exigències de la virtut de la fe es compleixin en la teva vida i en la de tots.

No saps si has progressat, ni quant... —¿Quin servei et faria aquest càlcul?...

—L’important és que perseveris, que el cor et cremi en foc, que vegis més llum i més horitzons...: que t’afanyis per les nostres intencions, que les pressentis —encara que no les coneguis—, i que per totes preguis.

No ens podem atribuir mai el poder de Jesús, que passa entre nosaltres. El Senyor passa, i transforma les ànimes, quan ens posem tots a la vora d’Ell, amb un sol cor, amb un sol esperit, amb un sol desig de ser bons cristians; però és Ell, no tu, ni jo. ¡És Crist que passa!

—I a més, es queda dins dels nostres cors —¡dins del teu i del meu!—, i en els nostres sagraris.

—És Jesús que passa, i Jesús que es queda. Roman dins teu, dins cada un de vosaltres i dins meu.

¡Sigues generós! No li demanis a Jesús ¡ni un consol!

—¿Per què?, m’has demanat. Perquè, t’he respost, prou saps que, encara que sembli que aquest Déu nostre és lluny, ¡està assentat al centre de la teva ànima, donant relleu diví a tota la teva vida!