Llistat de punts

Renova cada jornada el desig eficaç de fer-te no res, de ser abnegat, d’oblidar-te de tu mateix, de caminar «in novitate sensus», amb una vida nova, canviant aquesta misèria nostra per tota la grandesa oculta i eterna de Déu.

Si ets fatu, si et preocupes només de la teva personal comoditat, si centres l’existència dels altres i fins i tot la del món en tu mateix, no tens dret de dir-te cristià, ni de considerar-te deixeble de Crist: perquè Ell va marcar el límit de l’exigència oferint per cada u «et animam suam», l’ànima mateixa, la vida tota sencera.

Que sàpigues, cada dia i amb generositat, mortificar-te alegrement i discretament per servir i per fer agradable la vida als altres.

—Aquesta manera d’actuar és veritable caritat de Jesucrist.

Dona’m gràcia per deixar estar tot el que es refereix a la meva persona. Jo no haig de tenir més preocupacions que la teva Glòria..., en una paraula, el teu Amor. —¡Tot per Amor!

La humiliació, l’anihilament, amagar-se i desaparèixer, han de ser totals, absoluts.

Propòsit: si no hi ha vertadera necessitat, no parlaré mai de les meves coses personals.

Fill, escolta’m bé: tu, feliç quan et maltractin i et deshonrin; quan molta gent s’avaloti i sigui moda escopir damunt teu, perquè ets «omnium peripsema» —com escombraries per a tothom...

—Costa, costa molt. És dur, fins que —a la fi— un home s’acosta al Sagrari, es veu considerat com tota la brutícia del món, com un pobre cuc, i diu de veritat: «Senyor, si Tu no necessites la meva honra, jo, ¿per a què la vull?».

Fins aquell moment, no sap el fill de Déu què és ser feliç: fins que no arriba a aquest despullament, a aquesta entrega, que és entrega d’amor, però fonamentada en la mortificació, en el dolor.

Fes servir, per a la teva vida, aquesta recepta: «no em recordo que existeixo. No penso en les meves coses, perquè no tinc temps».

—¡Treball i servei!

Senyal evident que busques la santedat és —¡deixa’m anomenar-ho així!— el «sa prejudici psicològic» de pensar habitualment en els altres, oblidant-te de tu mateix, per acostar-los a Déu.

Quan trepitgis de veres el teu propi jo i visquis per als altres, llavors seràs instrument apte en les mans de Déu.

Ell ha cridat —crida— els seus deixebles, i els mana: «Ut eatis!» —aneu a buscar a tothom.

Si vols de debò aconseguir vida i honor eterns, aprèn a prescindir en molts casos de les teves nobles ambicions personals.

No posis el teu «jo» en la teva salut, en el teu nom, en la teva carrera, en la teva ocupació, en cada passa que fas... ¡Quina cosa tan molesta! Sembla que has oblidat que «tu» no tens res, que tot és d’Ell.

Quan al llarg del dia et sentis —potser sense motiu— humiliat; quan pensis que el criteri teu hauria de prevaldre; quan t’adonis que a cada instant borbolla el teu «jo», el que és teu, i teu, i teu..., t’has de convèncer que estàs matant el temps, i que necessites que «matin» el teu egoisme.