Llistat de punts

¿De què t’envaneixes? —Tot l’impuls que et mou és d’Ell. Actua en conseqüència.

Demana al Pare, al Fill i a l’Esperit Sant, i a la teva Mare, que facin que et coneguis i ploris per aquest munt de coses brutes que han passat per tu, deixant —¡ai!— tant de pòsit... —I alhora, sense voler apartar-te d’aquesta consideració, digues: dona’m, Jesús, un Amor com una foguera de purificació, on la meva pobra carn, el meu pobre cor, la meva pobra ànima, el meu pobre cos es consumeixin, netejant-se de totes les misèries terrenals... I, ja buit del tot el meu jo, omple’l de Tu: que no m’agafi a res d’ací baix; que em sostingui sempre l’Amor.

Humilitat de Jesús: ¡quina vergonya, per contrast, per a mi —pols de fems—, que tantes vegades he disfressat la meva supèrbia sota capa de dignitat, de justícia!... —I així, ¡quantes ocasions de seguir el Mestre he perdut, o no he aprofitat, per no sobrenaturalitzar-les!

Tu no pots tractar ningú amb manca de misericòrdia: i, si et sembla que una persona no és digna d’aquesta misericòrdia, has de pensar que tu tampoc no mereixes res.

—No mereixes haver estat creat, ni ser cristià, ni ser fill de Déu, ni pertànyer a la teva família...

Quan aquell capellà, el nostre amic, signava «el pecador», ho feia convençut que escrivia la veritat.

—¡Déu meu, purifica’m també a mi!

Et veus com un pobrissó, a qui l’amo ha pres la lliurea —¡només pecador!—, i entens la nuesa sentida pels nostres primers pares.

—Hauries d’estar sempre plorant. I molt has plorat; molt has patit. Tanmateix, ets molt feliç. No et canviaries per ningú. El teu «gaudium cum pace» —el teu goig serè, de fa molts anys—, no el perds pas. L’agraeixes a Déu, i voldries portar a tothom el secret de la felicitat.

Sí: es comprèn que moltes vegades hagin dit —per bé que no t’importi gens el «què diran»— que ets «home de pau».

Escrius, i copio: «“Domine, tu scis quia amo te!” —¡Senyor, Tu saps que t’estimo!: quantes vegades, Jesús, repeteixo i torno a repetir, com una lletania agredolça, aquestes paraules del teu Cefes: perquè sé que t’estimo, però ¡estic tan poc segur de mi!, que no goso dir-t’ho clar. ¡Hi ha tantes negacions en la meva vida perversa! “Tu scis, Domine!” —¡Tu saps que t’estimo! —Que les meves obres, Jesús, no desdiguin mai aquests impulsos del meu cor».

—Insisteix en aquesta oració teva, que certament Ell escoltarà.

La humilitat neix com a fruit de conèixer Déu i de conèixer-se un mateix.

A tu, que et veus tan mancat de virtuts, de talent, de condicions..., ¿no et venen ganes de clamar com Bartimeu, el cec: ¡Jesús, fill de David, tingues compassió de mi!?

—Quina bonica jaculatòria, perquè la repeteixis moltes vegades: ¡Senyor, tingues compassió de mi!

—T’escoltarà i t’atendrà.

No esperis per la teva labor l’aplaudiment de la gent.

—¡Més!: no esperis ni tan sols, de vegades, que et comprenguin altres persones i institucions, que també treballen per Crist.

—Busca només la glòria de Déu i, estimant tothom, no et preocupi que altres no t’entenguin.

Estàs com el pobric que de sobte s’assabenta que és ¡fill del Rei! —Per això, ja només et preocupa a la terra la Glòria —tota la Glòria— del teu Pare Déu.

Davant la tela, amb afanys de superació, exclamava aquell artista: Senyor, vull acolorir-te trenta-vuit cors, trenta-vuit àngels esclatant sempre d’amor per Tu: trenta-vuit meravelles brodades al teu cel, trenta-vuit sols al teu mantell, trenta-vuit focs, trenta-vuit amors, trenta-vuit bogeries, trenta-vuit goigs...

Després, humil, reconeixia: això és la imaginació i el desig. La realitat són trenta-vuit figures poc reeixides que, més que donar satisfacció, mortifiquen la vista¹.

Quan es treballa per Déu, cal tenir «complex de superioritat», t’he fet avinent.

Però, em preguntaves, ¿això no és una manifestació de supèrbia? —¡No! És una conseqüència de la humilitat, d’una humilitat que em fa dir: Senyor, Tu ets el qui ets. Jo soc la negació. Tu tens totes les perfeccions: el poder, la fortalesa, l’amor, la glòria, la saviesa, l’imperi, la dignitat... Si jo m’uneixo a Tu, com un fill quan es refugia en els braços forts del seu pare o en la falda meravellosa de la seva mare, sentiré el caliu de la teva divinitat, sentiré les llums de la teva saviesa, sentiré córrer per la meva sang la teva fortalesa.

Amb el front a terra i posat en la presència de Déu, considera (perquè és així) que ets una cosa més bruta i menyspreable que les deixalles recollides per l’escombra.

—I, malgrat tot, el Senyor t’ha elegit.

Pare, m’has comentat: jo tinc moltes equivocacions, molts errors.

—Ja ho sé, t’he contestat. Però Déu nostre Senyor, que també ho sap i hi compta, només et demana la humilitat de reconèixer-ho, i la lluita per rectificar, per servir-lo cada dia més bé, amb més vida interior, amb una oració contínua, amb la pietat i amb l’ús dels mitjans adequats per santificar la teva feina.

Dedicarem tots els afanys de la nostra vida —grans i petits— a honrar Déu Pare, Déu Fill, Déu Esperit Sant.

—Recordo amb emoció la feina d’aquells universitaris brillants —dos enginyers i dos arquitectes—, ocupats de bon grat en la instaŀlació material d’una residència d’estudiants. Tan aviat com van coŀlocar la pissarra en una classe, la primera cosa que hi van escriure els quatre artistes fou: «Deo omnis gloria!» —tota la glòria per a Déu.

Ja sé que et va encantar, Jesús.

«Regnare Christum volumus!» —volem que Crist regni. «Deo omnis gloria!» —per a Déu tota la glòria.

Aquest ideal de batallar —i vèncer— amb les armes de Crist, només es farà realitat per l’oració i el sacrifici, per la fe i l’Amor.

—I doncs... ¡a pregar, i a creure, i a patir, i a Estimar!

Has de mantenir-te vigilant, perquè els teus èxits professionals, o els fracassos —¡que vindran!—, no et facin oblidar, encara que només sigui momentàniament, quin és el veritable fi del teu treball: ¡la glòria de Déu!

No vivim per a la terra, ni per a la nostra honra, sinó per a l’honra de Déu,

per a la glòria de Déu, per al servei de Déu: ¡això és el que ens ha de moure!

La rectitud d’intenció consisteix a buscar «només i en tot» la glòria de Déu.

T’aconsello que no busquis la lloança pròpia, ni tan sols la que mereixeries: val més passar ocult, i que les coses més boniques i nobles de la nostra activitat, de la nostra vida, restin ocultes... ¡Que gran que és aquest fer-se petits!: «Deo omnis gloria!» —tota la glòria, per a Déu.

El fang va ser el meu principi i la terra és l’herència de tot el meu llinatge.

¿Qui, sinó Déu, mereix lloança?