Llistat de punts

Amb serenitat, sense escrúpols, has de pensar en la teva vida, i demanar perdó, i fer el propòsit ferm, concret i ben determinat, de millorar en aquest punt i en aquell altre: en aquest detall que et costa, i en aquell que habitualment no compleixes com cal, i ho saps.

¡No em siguis dropo! No t’esperis a l’any nou per prendre resolucions: tots els dies són bons per a les decisions bones. «Hodie, nunc!» —¡avui, ara!

Solen ser uns pobres derrotistes els qui s’esperen a l’any nou per començar..., perquè, a més a més, després... ¡no comencen!

Hi ha una sola malaltia mortal, un sol error funest: conformar-se amb la derrota, no saber lluitar amb esperit de fills de Déu. Si manca aquest esforç personal, l’ànima es paralitza i jau sola, incapaç de donar fruits...

—Amb aquesta covardia, la criatura obliga el Senyor a pronunciar les paraules que Ell va sentir del paralític, a la piscina probàtica: «Hominem non habeo!» —¡no tinc cap home!

—¡Quina vergonya si Jesús no trobés en tu l’home, la dona, que espera!

La lluita ascètica no és una cosa negativa ni, per tant, odiosa, sinó afirmació alegre. És un esport.

El bon esportista no lluita per aconseguir una sola victòria, i al primer intent. Es prepara, s’entrena durant molt de temps, amb confiança i serenitat: ho prova una vegada i una altra i, encara que al començament no triomfi, insisteix amb tenacitat, fins a superar l’obstacle.

En el camí de la santificació personal, es pot tenir de vegades la impressió que, en comptes d’avançar, es retrocedeix; que, en lloc de millorar, s’empitjora.

Mentre hi hagi lluita interior, aquest pensament pessimista és només una falsa iŀlusió, un engany, que convé rebutjar.

—Persevera tranquil: si lluites amb tenacitat, progresses en el teu camí i et santifiques.

Em deies: «Em veig, no solament incapaç d’anar endavant pel camí, sinó incapaç de salvar-me —¡pobra ànima meva!—, sense un miracle de la gràcia. Estic fred i —pitjor— com indiferent: igual com si fos un espectador “del meu cas”, a qui no importés gens el que contempla. ¿Seran estèrils aquests dies?

I, tanmateix, la meva Mare és la meva Mare, i Jesús és —¿m’hi atreveixo?— ¡el meu Jesús! I hi ha ànimes santes, ara mateix, que preguen per mi».

—Continua caminant agafat a la mà de la teva Mare, et vaig replicar, i «atreveix-te» a dir-li a Jesús que és teu. Per la seva bondat, Ell et posarà llums clares dins l’ànima.

Per a un fill de Déu, cada jornada ha de ser ocasió de renovar-se, amb la seguretat que, ajudat per la gràcia, arribarà al final del camí, que és l’Amor.

Per això, si comences i recomences, vas bé. Si tens moral de victòria, si lluites, amb l’auxili de Déu, ¡venceràs! ¡No hi ha dificultat que no puguis superar!

Em dius, contrit: «¡Quanta misèria veig dins meu! Em trobo, tal és la ineptitud meva i tal el bagatge de les meves concupiscències, com si no hagués fet mai res per acostar-me a Déu. Començar, començar: ¡oh, Senyor, sempre en els començaments! Procuraré, però, empènyer amb tota la meva ànima en cada jornada».

—Que Ell beneeixi aquests afanys teus.

Pare, m’has comentat: jo tinc moltes equivocacions, molts errors.

—Ja ho sé, t’he contestat. Però Déu nostre Senyor, que també ho sap i hi compta, només et demana la humilitat de reconèixer-ho, i la lluita per rectificar, per servir-lo cada dia més bé, amb més vida interior, amb una oració contínua, amb la pietat i amb l’ús dels mitjans adequats per santificar la teva feina.

La vida espiritual és —ho repeteixo carregosament, a propòsit— un continu començar i recomençar.

—¿Recomençar? ¡Sí!: cada cop que fas un acte de contrició —i cada dia n’hauríem de fer molts—, recomences, perquè dones a Déu un nou amor.

La teva existència no és repetició d’actes iguals, perquè el següent ha de ser més recte, més eficaç, més ple d’amor que l’anterior.

—¡Cada dia nova llum, nova iŀlusió!, ¡per Ell!