Nota de l’editor

Aquest volum està dedicat a quatre de les trenta-vuit Cartes que sant Josepmaria va escriure als membres de l’Opus Dei, per exposar de manera detallada aspectes fonamentals de l’esperit, de l’apostolat i de la història de la institució a la qual, seguint la llum fundacional del 2 d’octubre del 1928, havia donat vida.

Aquests documents formen part d’un gènere literari particular de sant Josepmaria, diferent de les missives del seu epistolari; d’aquí que, per designar-les, fes servir la paraula Cartes en cursiva. És un recurs semblant al que van emprar autors tant de l’època clàssica com de la tradició eclesiàstica, per exposar detingudament i detalladament un tema, adreçant-se no a un destinatari determinat, sinó a un conjunt ampli, i fins i tot universal, de persones.

L’estil d’aquests documents és familiar i directe. Sant Josepmaria s’hi expressa amb fondària espiritual i intel·lectual, però evitant formalismes i qualsevol aire doctoral o acadèmic. «Les meves Cartes –escriu en una– [...] són una conversa de família, per donar-vos llum de Déu i […] perquè conegueu alguns detalls de la nostra història interna».¹

I en un altre lloc: «Les meves Cartes no són un tractat [...]. Us diria també ara que són voluntàriament desordenades. Alguns conceptes, que vull que es mantinguin molt precisos i amb molta claredat en la vostra intel·ligència i en la vostra vida, els repetiré de paraula i per escrit mil vegades. […]. No penseu que pretenc esgotar els temes que toco. No és pas aquesta la meva finalitat».²

El to és semblant al que feia servir a les tertúlies amb persones de l’Obra. No parla com un pensador que reflexiona especulativament i doctoralment sobre una realitat, sinó com el pare i fundador d’una obra a la qual transmet un missatge que està destinat a convertir-se en vida.

El discurs no segueix un esquema rígid i va alternant registres: passa del comentari profund d’una escena evangèlica a l’anècdota espurnejant; del to exigent al jocós; d’un record del passat a plantejaments de futur, que resulten actuals encara avui.

De què tracten aquestes Cartes? En general, aborden aspectes o facetes de l’esperit de l’Opus Dei, tan variats com la santificació de la vida ordinària, la pregària, la secularitat dels seus membres i, en general, tracten de la missió específica d’aquesta institució en servei de l’Església. Un grup d’aquests escrits es dedica a aprofundir en diversos aspectes de l’apostolat propi de l’Obra i de la seva activitat evangelitzadora en alguns camps com el de la joventut, l’educació o la comunicació. Unes Cartes parlen del sacerdoci dins l’Opus Dei o despleguen temes relacionats amb la formació dels membres: des de la seva preparació espiritual i doctrinal religiosa, fins a la fidelitat al dipòsit de la Revelació i al Magisteri eclesiàstic.

En unes quantes hi ha una preponderància de qüestions històriques, combinades amb temes ascètics i explicacions sobre els trets fonamentals de l’esperit de l’Opus Dei, en les quals s’esmenten de vegades les dificultats que han marcat el desenvolupament de l’Obra.

Quan i com va escriure aquestes Cartes? Ja a la dècada del 1930 hi pensava, com va deixar escrit als seus Apunts íntims.³ Consta que des d’aquell moment va anotar i va aplegar materials que li servirien per a la redacció de les Cartes, entre altres propòsits. Durant tota la vida va prendre apunts amb les inspiracions tretes de l’oració personal i de l’experiència, que conservava per a la seva meditació, la predicació o, eventualment, per a la redacció d’escrits. Aquells materials eren molt variats: frases incisives, paràgrafs llargs relativament elaborats, esquemes més o menys desenvolupats, relacions d’esdeveniments històrics, guions o esbossos de meditacions, potser algun esborrany extens… També va poder disposar de les transcripcions de les seves meditacions i xerrades, que al llarg dels anys les dones i homes de l’Opus Dei es van preocupar de recollir.

Partint d’aquest material va compondre les Cartes de què tractem, ajudat per algun secretari o mecanògraf, en un procés del qual coneixem poc, perquè el va portar en primera persona. A més, a mesura que revisava i polia els escrits destruïa les versions precedents, per la qual cosa no es pot saber gaire res de com va treballar.

Mitjançant conjectures i les poques dades documentals o testimonials que posseïm, podem situar la major part d’aquesta activitat de redacció final entre mitjan anys cinquanta i començament dels setanta, però no es pot excloure que alguns documents estiguessin molt avançats bastants anys abans.

Sabem que els va portar a impremta a partir del 1963, però després va corregir nombroses vegades aquells escrits, manant destruir versions ja estampades i fins i tot enviades als membres de l’Obra, i demanant-los que les substituïssin per una nova edició. Una manera de procedir que estava dictada pel seu amor a la perfecció en els detalls i pel seu desig de deixar escrits definitius, sense fallades o ambigüitats.

Abans de morir va manar retirar quasi totes les Cartes, per revisar-les una altra vegada a fons i preparar una edició definitiva. Aquesta feina la va poder fer entre 1974-1975, però no va tenir temps d’enviar-les de nou a la impremta abans del traspàs. Després d’aclarir diverses qüestions crítiques, ha estat possible per fi fer una edició crítica dels manuscrits originals de les Cartes 1 a 4, en la Col·lecció d’Obres Completes que porta a terme l’Istituto Storico San Josemaría Escrivá. D’aquesta edició crítica prenem els textos, juntament amb diverses notes i altres elements.

Si bé el nucli de la redacció pot datar d’un període ampli i indeterminat, que va des dels anys trenta als setanta, el llenguatge i l’expressió estan molt retocats per l’autor entre el final dels anys cinquanta i començament dels setanta, dada que és important tenir en compte.⁴

Com que sant Josepmaria va voler que alguns d’aquests documents portessin una data antiga, que pot ser eco de la datació dels papers que serveixen de base a la redacció final, o de la seva memòria viva de tot el procés fundacional, és molt difícil –per no dir impossible– distingir quines parts, idees o expressions procedeixen d’aquella data i quines són dels anys cinquanta-setanta. Sant Josepmaria vol deixar constància que en una data concreta predicava la substància del que recull en les Cartes, sense cap preocupació cronològica. El que li interessava com a fundador era transmetre ensenyaments de valor perenne, fruit d’una maduració atenta a la voluntat divina i als canvis imposats per la història. Volia subratllar potser que aquell missatge no era seu, sinó que l’havia rebut de Déu, com es rep una llavor que, amb el temps, arribarà a ser un arbre meravellós. Per a Escrivà el fet definitiu era aquella plantació divina, el moment en què Déu va prendre la iniciativa.

Les primeres Cartes que van sortir de la impremta el 1963 estaven traduïdes al llatí.⁵ Fins aquell moment, altres documents semblants –com les Instruccions– havien estat editats en castellà. Sant Josepmaria va indicar que dins de l’àmbit de l’Opus Dei es podia designar les Cartes per l’íncipit llatí. Quan, al cap de poc temps, va canviar d’opinió sobre l’idioma de les Cartes i només es van editar en castellà, els va assignar, tanmateix, un íncipit llatí. Potser ho va fer per devoció i desig d’unitat amb la Santa Seu, que encara avui sol designar els seus documents oficials d’aquesta manera, encara que hagin estat redactats en altres llengües. Aquesta denominació, de tota manera, es va fer servir poc temps i sempre dins l’àmbit intern de l’Opus Dei.

Com que ni la data posada al final del document ni l’íncipit llatí són prou funcionals avui dia per al maneig d’aquestes Cartes, en la Col·lecció d’Obres Completes s’ha optat per designar-les per un número consecutiu, afegint-hi una descripció breu del contingut. En aquesta edició simplificada hem seguit aquesta numeració, afegint-hi una al·lusió encara més breu al tema de què tracten, per facilitar-ne l’ús.

La clara intenció de sant Josepmaria en aquestes Cartes era transmetre la seva visió de la vida cristiana, per ajudar els lectors, per donar-los idees clares, per estimular-los a una fidelitat a Jesucrist més gran i empènyer-los a una acció evangelitzadora sense fronteres; i també per explicar-los per què l’Opus Dei és com és.

En el cas concret d’aquest primer volum, trobem ensenyaments de gran riquesa, sobre múltiples qüestions: des de la importància de la humilitat en la vida espiritual, fins a l’esperit de servei i honradesa amb què han d’actuar els cristians –i qualsevol persona de bona voluntat– en la vida social. La modernitat d’alguns dels plantejaments sorprèn, com l’esperit de diàleg i d’amor a la llibertat en el tracte amb els no creients, o el panorama il·lusionant d’una vida compromesa amb la missió evangelitzadora de l’Església, radicada en la intimitat amb Jesucrist i alhora en un optimista amor al món i a les activitats seculars.