Gresol

No et dic que em llevis els afectes, Senyor, perquè amb ells puc servir-te, sinó que els passis pel gresol.

Davant totes les meravelles de Déu, i davant tots els nostres fracassos humans, hem de reconèixer: Tu ho ets tot per a mi: ¡serveix-te de mi com vulguis! —I la soledat ja no existirà per a tu, per a nosaltres.

El gran secret de la santedat es redueix a assemblar-se més i més a Ell, que és l’únic i amable Model.

Quan et posis a pregar, i no vegis res, i et sentis agitat i sec, el camí és aquest: no pensis en tu; gira els ulls, en canvi, cap a la Passió de Jesucrist, el nostre Redemptor.

Convenç-te que també a cada un de nosaltres ens demana, com a aquells tres Apòstols més íntims, a l’Hort de les Oliveres: «Vetlleu i pregueu».

Quan obris el sant Evangeli, pensa que el que s’hi narra —obres i dites de Crist— no sols t’ho has de saber, sinó que ho has de viure. Tot, cada punt relatat, s’ha recollit, detall a detall, perquè ho encarnis en les circumstàncies concretes de la teva existència.

—El Senyor ens ha cridat als catòlics perquè el seguim de la vora i, en aquest Text sant, hi trobes la Vida de Jesús; però, a més, hi has de trobar la teva pròpia vida.

Aprendràs a preguntar tu també, com l’Apòstol, ple d’amor: «Senyor, ¿què vols que jo faci?...» —¡La Voluntat de Déu!, sents dins l’ànima de manera terminant.

Doncs, agafa l’Evangeli cada dia, i llegeix-lo i viu-lo com a norma concreta. —Així han actuat els sants.

Si de debò desitges que el cor et reaccioni d’una manera segura, jo t’aconsello que et fiquis en una Llaga del Senyor: així el tractaràs de prop, t’hi agafaràs, sentiràs palpitar el seu Cor... i el seguiràs en tot el que et demani.

L’oració és indubtablement el «llevapenes» dels qui estimem Jesús.

La Creu simbolitza la vida de l’apòstol de Crist, amb un vigor i una veritat que encisen l’ànima i el cos, per més que de vegades costi i se’n conegui el pes.

Entenc que, per Amor, desitgis patir amb Crist: posar tu l’esquena entre Ell i els botxins, que l’assoten; el teu cap, i no el seu, per a les espines; i els teus peus i mans, per als claus; ...o, almenys, acompanyar la nostra Mare santa Maria, en el Calvari, i acusar-te de deïcida pels teus pecats..., i sofrir i estimar.

M’he proposat sovintejar més el Paràclit, i demanar-li les seves llums, m’has dit.

—Bé: però recorda, fill, que l’Esperit Sant és fruit de la Creu.

L’amor gustós, que fa feliç l’ànima, està basat en el dolor: no hi pot haver amor sense renúncia.

Crist clavat a la Creu, ¿i tu?...: ¡encara ficat només en els teus gustos!; em corregeixo: ¡clavat pels teus gustos!

No siguem —¡no podem ser!— cristians de sucre: a la terra hi ha d’haver dolor i Creu.

En aquesta vida nostra cal comptar amb la Creu. El qui no compta amb la Creu no és cristià..., i no podrà evitar topar amb «la seva creu», en la qual es desesperarà.

Ara que la Creu és seriosa, de pes, Jesús combina les coses de manera que ens omple de pau: es fa Cireneu nostre, perquè la càrrega es faci lleugera.

Digues-li, llavors, ple de confiança: Senyor, ¿quina Creu és aquesta? Una Creu sense creu. D’ara endavant, amb la teva ajuda, coneixent la fórmula d’abandonar-me en Tu, seran així sempre totes les meves creus.

Reafirma dins l’ànima l’antic propòsit d’aquell amic: Senyor, vull el patiment, no l’espectacle.

Tenir la Creu, és tenir l’alegria: ¡és tenir-te a Tu, Senyor!

Allò que veritablement fa desgraciada una persona —i fins i tot una societat sencera— és aquesta recerca, ansiosa i egoista, de benestar: aquest intent d’eliminar tot allò que contrarieja.

El camí de l’Amor es diu Sacrifici.

La Creu, ¡la santa Creu!, pesa.

—D’una banda, els meus pecats. D’una altra, la trista realitat dels patiments de la nostra Mare l’Església; l’apatia de tants catòlics que tenen un «voler sense voler»; la separació —per diversos motius— d’éssers estimats; les malalties i tribulacions, d’altres i pròpies...

La Creu, ¡la santa Creu!, pesa: «Fiat, adimpleatur...!» —¡que es faci, que es compleixi, que sigui lloada i eternament exalçada la justíssima i amabilíssima Voluntat de Déu sobre totes les coses! Amén. Amén.

Quan es camina per on camina Crist; quan ja no hi ha resignació, sinó que l’ànima es conforma amb la Creu —es fa a la forma de la Creu—; quan es vol la Voluntat de Déu; quan s’estima la Creu..., llavors, només llavors, la porta Ell.

Uneix el dolor —la Creu exterior o interior— amb la Voluntat de Déu, per mitjà d’un «fiat!» generós, i t’ompliràs de goig i de pau.

Senyals inequívocs de la vertadera Creu de Crist: la serenitat, un profund sentiment de pau, un amor disposat a qualsevol sacrifici, una eficàcia gran que dimana del Costat mateix de Jesús, i sempre —de manera evident— l’alegria: una alegria que procedeix de saber que, qui es dona de veritat, és al costat de la Creu, i doncs, al costat de nostre Senyor.

No deixis de veure i d’agrair la predilecció del Rei que, en la teva vida sencera, ressegella la teva carn i el teu esperit amb el segell reial de la santa Creu.

«Duc al damunt —escrivia aquell amic— un petit Santcrist, amb la imatge gastadíssima per l’ús i els petons, heretat pel meu pare a la mort de la seva mare, que habitualment l’usava.

Com que és molt pobric i està molt gastat, no gosaré regalar-lo a ningú, i d’aquesta manera —quan el vegi— augmentarà el meu amor a la Creu».

Així pregava un capellà, en moments d’aflicció: «Vingui, Jesús, la Creu que Tu vulguis: des d’ara, la rebo amb alegria, i la beneeixo amb la rica benedicció del meu sacerdoci».

Quan rebis algun cop fort, alguna Creu, no has d’amoïnar-te. Al contrari, amb el rostre alegre, has de donar gràcies al Senyor.

Ahir vaig veure un quadre de Jesús difunt, que em va encantar. Un àngel, amb unció indescriptible, li besa la mà esquerra; un altre, als peus del Salvador, té un clau arrencat de la Creu; i, en primer terme, d’esquena, mirant el Crist, un angelot xic plora.

Vaig demanar al Senyor que em regalessin el quadre: és formós, respira pietat. —Em va entristir saber que una persona, a qui es va mostrar el llenç perquè el comprés, el va rebutjar dient: «¡Un cadàver!». Per a mi, seràs sempre la Vida.

Senyor —no em fa res repetir-ho milers de vegades—: vull acompanyar-te, patint amb Tu, en les humiliacions i crueltats de la Passió i de la Creu.

Trobar la Creu és trobar Crist.

Jesús, que la teva Sang de Déu em penetri dins les venes, per fer-me viure, en cada instant, la generositat de la Creu.

Davant Jesús mort a la Creu, fes oració, perquè la Vida i la Mort de Crist siguin el model i l’estímul de la teva vida i de la teva resposta a la Voluntat divina.

Recorda-ho a l’hora del dolor o de l’expiació: la Creu és el signe del Crist Redemptor. Va deixar de ser el símbol del mal per ser el senyal de la victòria.

Posa-hi, entre els ingredients del menjar, «el boníssim» de la mortificació.

No és esperit de penitència fer uns dies grans mortificacions, i abandonar-les uns altres.

—Esperit de penitència vol dir saber-se vèncer cada dia, oferint coses —grans i petites— per amor i sense espectacle.

Si unim les nostres petiteses —les insignificants i les grans contradiccions— als grans patiments del Senyor, Víctima —¡l’única Víctima és Ell!—, augmentarà el seu valor, es faran un tresor i, llavors, agafarem de gust, airosament, la Creu de Crist.

—I no hi haurà així cap pena que no es venci amb rapidesa; i no hi haurà res ni ningú que ens prengui la pau i l’alegria.

Per ser apòstol, has de portar en tu —com ensenya sant Pau— Crist crucificat.

¡És veritat!: la santa Creu porta a les nostres vides la confirmació inequívoca que som de Crist.

La Creu no és la pena, ni el disgust, ni l’amargura... És la fusta santa on triomfa Jesucrist..., i on triomfem nosaltres, quan rebem amb alegria i generosament allò que Ell ens envia.

Després del sant Sacrifici, has vist com de la Fe i de l’Amor teus —de la penitència, de l’oració i de l’activitat teves— en depenen en bona part la perseverança de la teva gent i, de vegades, fins i tot la seva vida terrenal.

—¡Beneïda Creu, que portem el meu Senyor Jesús —Ell—, i tu, i jo!

¡Oh Jesús, vull ser una foguera de bogeria d’Amor! Vull que amb la meva sola presència n’hi hagi prou per encendre el món, molts quilòmetres al voltant, amb incendi inextingible. Vull saber que soc teu. En acabat, que vingui la Creu...

—¡Magnífic camí!: patir, estimar i creure.

Quan estiguis malalt, ofereix amb amor els teus patiments, i es convertiran en encens que s’eleva en honor de Déu i que et santifica.

Has de ser, com a fill de Déu i amb la seva gràcia, un home o una dona forts, de desigs i de realitats.

—No som plantes d’hivernacle. Vivim enmig del món, i hem d’estar oberts a tots els vents, a la calor i al fred, a la pluja i als ciclons..., però fidels a Déu i a la seva Església.

¡Si que dolen els menyspreus, encara que la voluntat vulgui estimar-los!

—No t’estranyis: ofereix-los a Déu.

¡Molt t’ha ferit aquell menyspreu!... —Vol dir que oblides massa fàcilment qui ets.

Davant les acusacions que considerem injustes, examinem la nostra conducta, de cara a Déu, «cum gaudio et pace» —amb alegre serenor, i rectifiquem, encara que siguin coses innocents, si la caritat ens ho aconsella.

—Lluitem per ser sants, cada dia més: i després, «que diguin», sempre que a aquestes enraonies se’ls pugui aplicar aquella benaurança: «Beati estis cum... dixerint omne malum adversus vos mentientes propter me» —benaurats sereu quan us calumniïn per causa meva.

Algú ha afirmat —no recordo qui, ni on— que la ventada de la insídia s’acarnissa amb els qui sobresurten, com l’huracà assota els pins més alts.

Intrigues, interpretacions miserables —tallades a mida del cor roí que interpreta—, murmuris covards... —És una escena malauradament repetida en els distints ambients: ni treballen, ni deixen treballar.

Medita amb deteniment aquells versos del salm: «Déu meu, he arribat a ser estrany per als meus germans, i foraster per als fills de la meva mare. Perquè el zel de la teva casa em devorà, i els oprobis dels qui t’ultratgen caigueren damunt meu»..., i continua treballant.

No es pot fer el bé, tot i ser bones totes les ànimes, sense la Creu santa de les parleries.

«In silentio et in spe erit fortitudo vestra» —en el silenci i en l’esperança residirà la vostra fortalesa..., assegura el Senyor als seus. Callar i confiar: dues armes fonamentals en el moment de l’adversitat, quan et siguin negats els remeis humans.

El patiment suportat sense queixa —mira Jesús en la seva santa Passió i Mort— dona també la mesura de l’amor.

Així pregava una ànima delerosa de ser íntegrament de Déu i, per Ell, de totes les ànimes: «Senyor, jo et demano que actuïs en aquest pecador, i que rectifiquis i purifiquis i passis pel gresol les meves intencions».

Em va ferir la condescendència —la transigència i la intransigència— d’aquell home doctíssim i sant, que deia: a tot m’avinc, excepte a ofendre Déu.

Considera el bé que t’han fet a l’ànima els qui, durant la teva vida, t’han destorbat o han intentat destorbar-te.

—N’hi ha que els anomenen enemics, a aquesta gent. Tu, mirant d’imitar els sants, ni que sigui només en això, i sent com ets ben poca cosa per tenir o haver tingut enemics, anomena’ls «benefactors». I passarà que, a força d’encomanar-los a Déu, els tindràs simpatia.

Fill, escolta’m bé: tu, feliç quan et maltractin i et deshonrin; quan molta gent s’avaloti i sigui moda escopir damunt teu, perquè ets «omnium peripsema» —com escombraries per a tothom...

—Costa, costa molt. És dur, fins que —a la fi— un home s’acosta al Sagrari, es veu considerat com tota la brutícia del món, com un pobre cuc, i diu de veritat: «Senyor, si Tu no necessites la meva honra, jo, ¿per a què la vull?».

Fins aquell moment, no sap el fill de Déu què és ser feliç: fins que no arriba a aquest despullament, a aquesta entrega, que és entrega d’amor, però fonamentada en la mortificació, en el dolor.

¿Contradicció dels bons? —Coses del dimoni.

Quan perds la calma i et poses nerviós, és com si prenguessis raó a la teva raó.

En aquells moments, es torna a sentir la veu del Mestre a Pere, que s’enfonsa sota les aigües de la seva manca de pau i dels seus nervis: «¿Per què has dubtat?».

L’ordre donarà harmonia a la teva vida, i et portarà la perseverança. L’ordre et proporcionarà pau al cor, i gravetat a la conducta.

Copio aquest text, perquè pot donar-te pau a l’ànima: «Em trobo en una situació econòmica tan angoixant com mai. No perdo la pau. Tinc absoluta seguretat que Déu, el meu Pare, resoldrà tot aquest assumpte d’una vegada.

Vull, Senyor, abandonar la cura de tot el que és meu en les teves mans generoses. La nostra Mare —¡la teva Mare!— a hores d’ara, com a Canà, t’ha fet a cau d’orella: ¡No en tenen!... Jo crec en Tu, espero en Tu, t’estimo, Jesús: per a mi, no res; per a ells».

Estimo la teva Voluntat. Estimo la santa pobresa, gran senyora meva.

—I abomino, per sempre, tot allò que comporti, ni que sigui de lluny, falta d’adhesió a la teva justíssima, amabilíssima i paternal Voluntat.

L’esperit de pobresa, de despreniment dels béns terrenals, redunda en l’eficàcia de l’apostolat.

Natzaret: camí de fe, de despreniment, on el Creador se subjecta a les criatures com al seu Pare Celestial.

Jesús parla sempre amb amor... també quan ens corregeix o permet la tribulació.

Identifica’t amb la Voluntat de Déu... i així la contradicció no és contradicció.

Déu ens estima infinitament més del que tu mateix t’estimes... ¡Deixa’l, doncs, que t’exigeixi!

Accepta sense por la Voluntat de Déu; formula sense vaciŀlacions el propòsit d’edificar, tota la teva vida, amb el que ens ensenya i ens exigeix la nostra fe.

—D’aquesta manera, tingues per cert que, també amb penes i fins i tot amb calúmnies, seràs feliç, amb una felicitat que t’impulsarà a estimar els altres, i a fer-los participar de la teva alegria sobrenatural.

Si venen contradiccions, estigues segur que són una prova de l’amor de Pare, que el Senyor et té.

En aquesta forja de dolor que acompanya la vida de totes les persones que estimen, el Senyor ens ensenya que qui trepitja sense por —encara que costi— on trepitja el Mestre, troba l’alegria.

Enforteix l’esperit teu amb la penitència, de tal manera que, quan arribi la contradicció, no et descoratgis mai.

¡Quan et proposaràs d’una vegada identificar-te amb aquest Crist que és Vida!

Per perseverar en el seguiment dels passos de Jesús, cal una llibertat contínua, un voler continu, un exercici continu de la pròpia llibertat.

Et meravella descobrir que, en cadascuna de les possibilitats de millorar, hi ha moltes metes distintes...

—Són altres camins, dintre del «camí», que eviten la possible rutina i t’acosten més al Senyor.

—Aspira amb generositat a la meta més alta.

Treballa amb humilitat, és a dir, compta primer amb les benediccions de Déu, que no et faltaran; després, amb els teus bons desigs; amb els teus plans de treball; ¡i amb les teves dificultats!, sense oblidar que, entre aquestes dificultats, hi has de posar sempre la teva falta de santedat.

—Seràs bon instrument, si cada dia lluites per ser millor.

Em vas confiar que, en la teva oració, obries el cor al Senyor amb les paraules següents: «Considero les meves misèries, que sembla que augmenten, malgrat les teves gràcies, sens dubte per la falta de correspondència meva. Conec la mancança en mi de tota preparació, per a l’empresa que demanes. I, quan llegeixo als diaris que tants i tants homes de prestigi, de talent i de diners parlen i escriuen i organitzen per defensar el teu regnat..., em miro a mi mateix i em trobo tan ningú, tan ignorant i tan pobre, en una paraula, tan petit..., que m’ompliria de confusió i de vergonya si no sabés que Tu m’estimes així. ¡Oh, Jesús! D’altra banda, saps bé com he posat, de molt bon grat, als teus peus, la meva ambició... Fe i Amor: Amar, Creure, Patir. En això sí que vull ser ric i savi, però no pas més savi ni més ric que el que Tu, en la teva Misericòrdia sense límits, hagis disposat: perquè tot el meu prestigi i honor l’haig de posar a complir fidelment la teva justíssima i amabilíssima Voluntat».

—No et quedis només en aquests bons desigs, et vaig aconsellar.

L’amor a Déu ens convida a portar a pols la Creu..., a sentir damunt les nostres espatlles el pes de tota la humanitat, i a complir, en les circumstàncies pròpies de l’estat i de la feina de cadascú, els designis —clars i amorosos al mateix temps— de la Voluntat del Pare.

El més gran boig que hi ha hagut i hi haurà és Ell. ¿Hi pot haver bogeria més gran que lliurar-se com Ell es lliura, i a qui es lliura?

Perquè bogeria hauria estat quedar-se fet un Nen indefens; però, aleshores, fins i tot molts malvats s’entendririen, sense gosar maltractar-lo. Li va semblar poc: va voler anihilar-se més i donar-se més. I es va fer menjar, es va fer Pa.

—¡Diví Boig! ¿Com et tracten els homes?... ¿Jo mateix?

Jesús, la teva bogeria d’Amor em roba el cor. Et fas inerme i petit, per engrandir els qui et mengen.

Has d’aconseguir que la teva vida sigui essencialment, ¡totalment!, eucarística.

M’agrada anomenar ¡presó d’amor! el Sagrari.

—Des de fa vint segles, Ell és allí... ¡voluntàriament tancat!, per mi, i per tothom.

¿Has pensat alguna vegada com et prepararies per rebre el Senyor, si es pogués combregar un sol cop a la vida?

—Agraïm a Déu la facilitat que tenim per acostar-nos a Ell, però... hem d’agrair-ho preparant-nos molt bé, per rebre’l.

Digues al Senyor que, d’ara endavant, cada vegada que celebris o assisteixis a la santa Missa, i administris o rebis el Sagrament Eucarístic, tindràs una fe gran, un amor que cremi, com si fos l’última vegada de la teva vida.

—I dol-te, per les teves negligències passades.

M’explico el teu afany de rebre diàriament la sagrada Eucaristia, perquè qui se sent fill de Déu té imperiosa necessitat de Crist.

Mentre assisteixes a la santa Missa, pensa —¡és així!— que participes en un Sacrifici diví: damunt l’altar, Crist es torna a oferir per tu.

Quan el rebis, digues-li: Senyor, espero en Tu; t’adoro, t’estimo, augmenta’m la fe. Sigues el suport de la meva debilitat, Tu, que t’has quedat en l’Eucaristia, inerme, per posar remei a la flaquesa de les criatures.

Hem de fer nostres, per assimilació, aquelles paraules de Jesús: «Desiderio desideravi hoc Pascha manducare vobiscum» —ardentment he desitjat menjar aquesta Pasqua amb vosaltres. No podrem manifestar de cap manera millor el nostre màxim interès i amor pel sant Sacrifici, que observant acuradament fins la més petita de les cerimònies prescrites per la saviesa de l’Església.

I, a més de l’Amor, ha d’urgir-nos la «necessitat» d’assemblar-nos a Jesucrist, no solament en l’interior, sinó també en l’exterior, movent-nos —en els amplis espais de l’altar cristià— amb aquell ritme i harmonia de la santedat obedient, que s’identifica amb la voluntat de l’Esposa de Crist, és a dir, amb la Voluntat del mateix Crist.

Hem de rebre el Senyor, a l’Eucaristia, com es fa amb els grans de la terra, ¡millor!: amb adorns, llums, vestits nous...

—I si em demanes quina netedat, quins adorns i quines llums has de tenir, et respondré: netedat en els sentits, un per un; adorn en les potències, una per una; llum en tota la teva ànima.

¡Sigues ànima d’Eucaristia!

—Si el centre dels teus pensaments i esperances és en el Sagrari, fill, ¡que abundants els fruits de santedat i d’apostolat!

Els objectes emprats en el culte diví hauran de ser artístics, tenint en compte que no és el culte per a l’art, sinó l’art per al culte.

Ves amb perseverança davant del Sagrari, físicament o amb el cor, per sentir-te segur, per sentir-te serè: però també per sentir-te estimat..., ¡i per estimar!

Copio unes paraules d’un capellà, adreçades als qui el seguien en la seva empresa apostòlica: «Quan contempleu la sagrada Hòstia exposada a la custòdia damunt l’altar, mireu quin amor, quina tendresa la de Crist. Jo m’ho explico, per l’amor que us tinc; si pogués estar lluny treballant, i alhora al costat de cadascun de vosaltres, ¡amb quin gust ho faria!

¡Crist, en canvi, sí que pot! I Ell, que ens estima amb un amor infinitament superior al que puguin allotjar tots els cors de la terra, s’ha quedat perquè puguem unir-nos sempre a la seva Humanitat santíssima, i per ajudar-nos, per consolar-nos, per enfortir-nos, perquè siguem fidels».

No pensis pas que és fàcil fer de la vida un servei. Cal traduir en realitats tan bon desig, perquè «el regne de Déu no consisteix en paraules, sinó en virtut», ensenya l’Apòstol; i perquè la pràctica d’una constant ajuda als altres no és possible sense sacrifici.

¡Que sentis sempre i en tot amb l’Església! —Adquireix, per això, la formació espiritual i doctrinal necessària, que et faci persona de recte criteri en les teves opcions temporals, amatent i humil per rectificar, quan t’adonis que t’equivoques.

—La noble rectificació dels errors personals és una manera, molt humana i molt sobrenatural, d’exercitar la personal llibertat.

Urgeix difondre la llum de la doctrina de Crist.

Atresora formació, omple’t de claredat d’idees, de plenitud del missatge cristià, per poder transmetre’l després als altres.

—No esperis unes iŀluminacions de Déu, que no necessàriament t’ha de donar, quan disposes de mitjans humans concrets: l’estudi, el treball.

L’error no sols enfosqueix la inteŀligència, sinó que divideix les voluntats.

—En canvi, «veritas liberabit vos» —la veritat us alliberarà dels bàndols que marceixen la caritat.

Sovinteges el tracte d’aquell company que amb prou feines et diu bon dia..., i et costa.

—Persevera i no el jutgis; deu tenir «els seus motius», de la mateixa manera que tu fomentes els teus per pregar més per ell cada jornada.

Si tu vas pel món de quatre grapes, ¿com t’estranyes que els altres no siguin àngels?

Vigila amb amor per viure la santa puresa..., perquè abans s’apaga una espurna que un incendi.

Però tota la diligència humana, amb la mortificació i el cilici i el dejuni —¡armes necessàries!—, ¡que poc que valen sense Tu, Déu meu!

Recorda amb constància que tu coŀlabores en la formació espiritual i humana dels qui t’envolten, i de totes les ànimes —fins aquí arriba la beneïda Comunió dels Sants—, en qualsevol moment: quan treballes i quan reposes; quan se’t veu alegre o amoïnat; quan en la teva tasca o enmig del carrer fas la teva oració de fill de Déu, i transcendeix a l’exterior la pau de la teva ànima; quan es coneix que has patit —que has plorat—, i somrius.

Una cosa és la santa coacció i una altra la violència cega o la venjança.

Ja ho va dir el Mestre: ¡tant de bo els fills de la llum posem, a fer el bé, almenys el mateix afany i l’obstinació amb què es dediquen, a les seves accions, els fills de les tenebres!

—No et queixis: ¡treballa, en canvi, per ofegar el mal amb abundància de bé!

És una caritat falsa la que perjudica l’eficàcia sobrenatural de l’apostolat.

Déu necessita dones i homes segurs, ferms, que puguin ser un suport.

No vivim per a la terra, ni per a la nostra honra, sinó per a l’honra de Déu,

per a la glòria de Déu, per al servei de Déu: ¡això és el que ens ha de moure!

D’ençà que Jesucrist Senyor nostre va fundar l’Església, aquesta Mare nostra ha sofert contínua persecució. Potser en altres temps les persecucions es feien obertament, i ara s’organitzen molts cops de manera encoberta; però, tant avui com ahir, no es deixa de combatre l’Església.

—¡Quina obligació tenim de viure, cada dia, com a catòlics responsables!

Fes servir, per a la teva vida, aquesta recepta: «no em recordo que existeixo. No penso en les meves coses, perquè no tinc temps».

—¡Treball i servei!

La bondat inigualable de la nostra Mare santa Maria discorre sobre aquestes directrius: un amor dut fins al límit, complint acuradament la Voluntat divina, i un oblit complet d’ella mateixa, contenta d’estar allí, on Déu la vol.

—Per això, ni el més petit dels seus gestos no és trivial. —Aprèn-ne.