Llistat de punts

Déu meu: ¿com pot ser que vegi un Santcrist, i no clami de dolor i d’amor?

¡Quin respecte, quina veneració, quina estimació hem de sentir per una sola ànima, davant la realitat que Déu l’estima com a cosa seva!

No s’ha limitat el Senyor a dir-nos que ens estima: sinó que ens ho ha demostrat amb les obres, amb la vida sencera. —¿I tu?

No deixaré d’insistir-te, perquè se’t gravi bé a l’ànima: ¡pietat!, ¡pietat!, ¡pietat!, ja que, si faltes a la caritat, serà per una escarransida vida interior: no per tenir mal caràcter.

Que sàpigues, cada dia i amb generositat, mortificar-te alegrement i discretament per servir i per fer agradable la vida als altres.

—Aquesta manera d’actuar és veritable caritat de Jesucrist.

Cal estimar Déu, perquè el cor és fet per estimar. Per això, si no el posem en Déu, en la Verge Maria, Mare nostra, en les ànimes..., amb un afecte net, el cor es venja..., i es converteix en un niu de cucs.

Aquell matí —per superar l’ombra de pessimisme que t’assetjava— també vas insistir, com fas cada dia..., però vas «burxar» més el teu Àngel. Li vas tirar amoretes i li vas dir que t’ensenyés a estimar Jesús, almenys, almenys, com l’estima ell... I et vas quedar tranquil.

Practica una caritat alegre, dolça i ferma, humana i sobrenatural; caritat afectuosa, que sàpiga acollir a tothom amb un sincer somriure habitual; que sàpiga comprendre les idees i els sentiments dels altres.

—Així, suaument i fortament, sense cedir en la conducta personal ni en la doctrina, la caritat de Crist —ben viscuda— et donarà l’esperit de conquesta: tindràs cada dia més fam de treballar per les ànimes.

El Senyor, amb els braços oberts, et demana una constant almoina d’amor.

No et limitis a parlar al Paràclit, ¡escolta’l!

En la teva oració, considera que la vida d’infància, en fer-te descobrir amb fondària que ets fill de Déu, et va omplir d’amor filial al Pare; pensa que, abans, has anat per Maria a Jesús, a qui adores com a amic, com a germà, com a amant seu que ets...

Després, en rebre aquest consell, has entès que, fins ara, sabies que l’Esperit Sant habitava dins la teva ànima, per santificar-la..., però no havies «entès» aquesta veritat de la seva presència. Ha calgut aquest suggeriment: ara sents l’Amor dintre teu; i vols tractar-lo, ser el seu amic, el seu confident..., facilitar-li la feina de polir, d’arrencar, d’encendre...

¡No ho sabré fer!, pensaves. —Escolta’l, t’insisteixo. Ell et donarà forces, Ell ho farà tot, si tu vols..., ¡que sí que vols!

—Resa-li: Diví Hoste, Mestre, Llum, Guia, Amor: que sàpiga festejar-te, i escoltar les teves lliçons, i encendre’m, i seguir-te i estimar-te.

Per atansar-te a Déu, per volar fins a Déu, necessites les ales fermes i generoses de l’Oració i de l’Expiació.

Per evitar la rutina en les oracions vocals, procura recitar-les amb el mateix amor amb què parla per primera vegada l’enamorat..., i com si fos l’última oportunitat de poder-te adreçar al Senyor.

Si estàs orgullós de ser fill de santa Maria, pregunta’t: ¿quantes manifestacions de devoció a la Mare de Déu tinc durant la jornada, del matí a la nit?

Dues raons hi ha, entre d’altres, es deia aquell amic, perquè desagreugi la meva Mare Immaculada els dissabtes i les vigílies de les seves festes.

—La segona és que els diumenges i les festes de la Mare de Déu (que solen ser festes de pobles), en comptes de dedicar-les la gent a la pregària, les dediquen —n’hi ha prou d’obrir els ulls i veure-ho— a ofendre amb pecats públics i crims escandalosos el nostre Jesús.

La primera: que els qui volem ser bons fills no vivim, potser empesos per satanàs, amb l’atenció deguda aquests dies dedicats al Senyor i a la seva Mare.

—Ja t’adones que, malauradament, continuen de molta actualitat aquestes raons, perquè també nosaltres desagreugem.

Sempre he entès l’oració del cristià com una conversa amorosa amb Jesús, que no s’ha d’interrompre ni tan sols en els moments en què físicament som lluny del Sagrari, perquè tota la nostra vida està feta de versos d’amor humà a la manera divina..., i d’estimar podem sempre.

És tant l’Amor de Déu per les seves criatures, i hauria de ser tanta la nostra correspondència que, quan es diu la santa Missa, caldria que s’aturessin els rellotges.

Les sarments, unides a la vinya, maduren i donen fruits.

—¿Què hem de fer tu i jo? Estar ben units, per mitjà del Pa i de la Paraula, a Jesucrist, que és la nostra vinya..., dient-li paraules d’afecte al llarg de tot el dia. Els enamorats actuen així.

Estima’l molt, el Senyor. Custodia dins l’ànima, i fomenta-la, aquesta urgència d’estimar-lo. Estima Déu, justament ara, quan potser bastants dels qui el tenen a les mans no el volen, el maltracten i l’abandonen.

¡Tracta’m molt bé el Senyor, en la santa Missa i durant tota la jornada!

L’oració és l’arma més poderosa del cristià. L’oració ens fa eficaços. L’oració ens fa feliços. L’oració ens dona tota la força necessària, per complir els mandats de Déu.

—¡Sí!, tota la teva vida pot ser i ha de ser oració.

La santedat personal no és una entelèquia, sinó una realitat precisa, divina i humana, que es manifesta constantment en fets diaris d’Amor.

L’esperit d’oració que anima la vida íntegra de Jesucrist entre els homes, ens ensenya que totes les obres —grans i petites— han d’anar precedides, acompanyades i seguides d’oració.

Viu la fe, alegre, aferrat a Jesucrist. —Estima’l de debò —¡de debò, de debò!—, i seràs protagonista de la gran Aventura de l’Amor, perquè estaràs cada dia més enamorat.

Digues-li pausadament al Mestre: ¡Senyor, només vull servir-te! ¡Només vull complir els meus deures, i estimar-te amb ànima enamorada! Fes-me sentir el teu pas ferm al meu costat. Sigues Tu el meu únic suport.

—Digues-li-ho pausadament..., ¡i digues-li-ho de veres!

Tu, per la teva condició de cristià, no pots viure d’esquena a cap inquietud, a cap necessitat dels teus germans els homes.

¡Amb quina insistència l’Apòstol sant Joan predicava el «mandatum novum»! —«¡que us estimeu els uns als altres!».

—Em posaria de genolls, sense fer comèdia —m’ho diu a crits el cor—, per demanar-vos per l’amor de Déu que us estimeu, que us ajudeu, que us doneu la mà, que us sapigueu perdonar.

—Per tant, a rebutjar la supèrbia, a ser compassius, a tenir caritat; a prestar-vos mútuament l’auxili de l’oració i de l’amistat sincera.

Només seràs bo, si saps veure les coses bones i les virtuts dels altres.

—Per això, quan hagis de corregir, fes-ho amb caritat, en el moment oportú, sense humiliar..., i amb ànim d’aprendre i de millorar tu mateix en allò que corregeixis.

Estima i practica la caritat, sense límits i sense discriminacions, perquè és la virtut que ens caracteritza als deixebles del Mestre.

—Tanmateix, aquesta caritat no et pot portar —deixaria de ser virtut— a esmorteir la fe, a treure’n les arestes que la defineixen, a endolcir-la fins a fer-la tornar, com alguns pretenen, una cosa amorfa que no té la força ni el poder de Déu.

Has de conviure, has de comprendre, has de ser germà dels teus germans els homes, has de posar amor —com diu el místic castellà— on no hi ha amor, per treure’n amor.

La crítica, quan hagis de fer-la, ha de ser positiva, amb esperit de coŀlaboració, constructiva, i mai amagant-te de l’interessat.

—Si no, és una traïció, una murmuració, una difamació, potser una calúmnia... i, sempre, una falta de bonhomia.

Quan vegis que la glòria de Déu i el bé de l’Església exigeixen que parlis, no callis.

—Pensa-hi: ¿qui no seria valent de cara a Déu, amb l’eternitat per davant? No hi ha res a perdre i, en canvi, sí molt a guanyar. Llavors, ¿per què no t’hi atreveixes?

No som bons germans dels nostres germans els homes, si no estem disposats a mantenir una recta conducta, encara que els qui ens envoltin interpretin malament la nostra actuació, i reaccionin d’una manera desagradable.

Déu m’estima... I l’Apòstol Joan escriu: «Estimem, doncs, Déu, ja que Déu ens estimà primer». —Per si no fos prou, Jesús s’adreça a cadascun de nosaltres, malgrat les nostres innegables misèries, per preguntar-nos com a Pere: «Simó, fill de Joan, ¿m’estimes més que aquests?»...

—És l’hora de respondre: «Senyor, Tu ho saps tot, ¡Tu saps que t’estimo!», afegint amb humilitat: ¡ajuda’m a estimar-te més, augmenta’m l’amor!

Estima apassionadament el Senyor. ¡Estima’l amb bogeria!, perquè si hi ha amor —¡aleshores!— goso afirmar que ni tan sols calen els propòsits. Als meus pares —pensa en els teus— no els calia fer propòsit d’estimar-me, ¡i quin devessall de detalls quotidians d’afecte tenien amb mi! Amb aquest cor humà, podem i hem d’estimar Déu.

Sant Pau ens dona una recepta de caritat fina: «Alter alterius onera portate et sic adimplebitis legem Christi» —porteu els uns les càrregues dels altres, i així complireu la llei de Crist.

—¿S’acompleix en la teva vida?

Pregunta’t sovint: ¿m’hi miro per afinar en la caritat, amb els qui conviuen amb mi?

Quan predico que cal fer-se catifa on els altres trepitgin tou, no pretenc dir una frase bonica: ¡ha de ser una realitat! —És difícil, com és difícil la santedat; però és fàcil, perquè —hi insisteixo— la santedat és assequible a tothom.

Enmig de tant egoisme, de tanta indiferència —¡cadascú a la seva!—, recordo aquells ruquets de fusta, forts, robustos, trotant damunt una taula... —Un va perdre una pota. Però continuava endavant, perquè es repenjava en els altres.

La pràctica de la correcció fraterna —que té matriu evangèlica— és una prova de sobrenatural afecte i de confiança.

Agraeix-la quan en rebis, i no deixis de fer-ne amb les persones amb qui convius.

Quan es corregeix, perquè és necessari i es vol complir amb el deure, cal comptar amb el dolor de l’altre i amb el dolor propi.

Però que aquesta realitat no et serveixi mai d’excusa per inhibir-te’n.

Quan estiguis amb una persona, hi has de veure una ànima: una ànima que cal ajudar, que cal comprendre, amb la qual cal conviure, i que cal salvar.

El sant, per a la vida de tants, és «incòmode». Però això no significa pas que hagi de ser insuportable.

—El seu zel no ha de ser mai amarg; la seva correcció no ha de ser mai feridora; el seu exemple no ha de ser mai una bufetada moral, arrogant, a la cara del proïsme.

Que la teva caritat sigui amable: no ha de faltar mai en els teus llavis, amb la prudència i la naturalitat degudes, i encara que ploris per dintre, un somriure per a tothom, un servei sense retallades.

Tu, per cristià, dins els límits del dogma i de la moral, pots cedir en tot allò que sigui teu, i cedir-ho de tot cor...: però, en el que és de Jesucrist, ¡no pots cedir!

¡Sigues ànima d’Eucaristia!

—Si el centre dels teus pensaments i esperances és en el Sagrari, fill, ¡que abundants els fruits de santedat i d’apostolat!

Ves amb perseverança davant del Sagrari, físicament o amb el cor, per sentir-te segur, per sentir-te serè: però també per sentir-te estimat..., ¡i per estimar!

Jesús, que el meu pobre cor s’ompli de l’oceà del teu Amor, amb tals onades que netegin i expulsin de mi tota la misèria meva..., aboca les aigües puríssimes i ardents del teu Cor dins del meu, fins que, satisfet el meu deler d’estimar-te, no podent retenir més afectes de diví incendi, esclati —¡morir d’Amor!—, i salti aquell Amor teu, en cascades vivificadores i irresistibles i fecundíssimes, cap a altres cors que vibrin, pel contacte d’aquestes aigües, amb vibracions de Fe i de Caritat.

Cap ànima, ¡cap ni una!, no pot ser-te indiferent.

Un deixeble de Crist no raonarà mai així: «Jo miro de ser bo, i els altres, si volen..., que se’n vagin a l’infern».

Aquest comportament no és humà, ni va d’acord amb l’amor de Déu, ni amb la caritat que hem de tenir amb el proïsme.

Em va omplir de goig veure que comprenies el que et vaig dir: tu i jo hem d’actuar i viure i morir com a enamorats, i «viurem» així eternament.

Pensa com n’és de grat a Déu nostre Senyor l’encens que en honor seu es crema; pensa també en el poc que valen les coses de la terra, que tot just comencen ja s’acaben...

En canvi, un gran Amor t’espera al Cel: sense traïcions, sense enganys: ¡tot l’amor, tota la bellesa, tota la grandesa, tota la ciència...! I sense embafar: et satisfarà sense atipar-te.

Si estimo, per a mi no hi haurà infern.

¡Que bo que és viure de Déu! ¡Que bo que és no voler res més que la seva Glòria!