Lluita

Elecció divina significa —¡i exigeix!— santedat personal.

Si respons a la crida que t’ha fet el Senyor, la teva vida —¡la teva pobra vida!— deixarà a la història de la humanitat un solc fondo i ample, lluminós i fecund, etern i diví.

Has de sentir cada dia l’obligació de ser sant. —¡Sant!, que no és fer coses estranyes: és lluitar en la vida interior i en l’acompliment heroic, acabat, del deure.

La santedat no consisteix en grans ocupacions. —Consisteix a lluitar perquè la teva vida no s’apagui en el terreny sobrenatural; o a deixar-te cremar fins a l’últim bri, servint Déu en el darrer lloc..., o en el primer: on el Senyor et cridi.

No s’ha limitat el Senyor a dir-nos que ens estima: sinó que ens ho ha demostrat amb les obres, amb la vida sencera. —¿I tu?

Si estimes el Senyor, «per força» has de notar el pes beneït de les ànimes, per portar-les a Déu.

Per a qui vol viure d’Amor amb majúscula, el terme mitjà és molt poc, és gasiveria, càlcul roí.

Aquesta és la recepta per al teu camí de cristià: oració, penitència, treballar sense descans, amb un compliment amorós del deure.

¡Déu meu, ensenya’m a estimar! —¡Déu meu, ensenya’m a pregar!

Hem de demanar a Déu la fe, l’esperança, la caritat, amb humilitat, amb oració perseverant, amb una conducta honrada i amb costums nets.

M’has dit que no sabies com pagar-me el zel sant que t’inundava l’ànima.

—Em vaig afanyar a respondre’t: jo no et faig pas vibrar gens: és l’Esperit Sant qui t’ho concedeix.

—Estima’l, tracta’l. —Així, l’aniràs estimant més i millor, tot agraint-li que sigui Ell qui se t’assenta dins l’ànima, perquè tinguis vida interior.

Lluita per aconseguir que el sant Sacrifici de l’Altar sigui el centre i l’arrel de la teva vida interior, de manera que tota la jornada esdevingui un acte de culte —prolongació de la Missa a què has assistit i preparació per a la següent—, que es va desbordant en jaculatòries, en visites al Santíssim, en oferiment del teu treball professional i de la teva vida familiar...

Mira de donar gràcies a Jesús en l’Eucaristia, cantant llaors a nostra Senyora, a la Verge pura, la sense màcula, la que va portar el Senyor al món.

—I, amb audàcia d’infant, gosa dir a Jesús: Amor meu bonic, ¡beneïda la Mare que et va portar al món!

Ben segur que li agrades, i que et posarà dins l’ànima encara més amor.

Conta l’Evangelista sant Lluc que Jesús pregava...: ¡com devia ser l’oració de Jesús!

Contempla detingudament aquesta realitat: els deixebles tracten Jesucrist i, en aquelles converses, el Senyor els ensenya —també amb les obres— com han de pregar, i el gran prodigi de la misericòrdia divina: que som fills de Déu, i que podem adreçar-nos-hi, com un fill enraona amb el seu Pare.

En emprendre cada jornada per treballar al costat de Crist, i atendre tantes ànimes que el busquen, t’has de convèncer que no hi ha més que un camí: recórrer al Senyor.

—¡Només en l’oració, i amb l’oració, aprenem a servir els altres!

L’oració —recorda-ho— no consisteix a fer discursos bonics, frases grandiloqüents o que consolin...

Oració és de vegades una mirada a una imatge del Senyor o de la seva Mare; d’altres vegades, una petició, amb paraules; unes altres, l’oferiment de les bones obres, dels resultats de la fidelitat...

Com el soldat que fa guàrdia, així hem d’estar nosaltres a la porta de Déu nostre Senyor: i això és oració. O com s’ajau el gosset, als peus del seu amo.

—Que no et faci res dir-li-ho: Senyor, aquí em tens com un gos fidel; o millor, com un ruc, que no donarà coces a qui l’estima.

Tots hem de ser «ipse Christus» —el mateix Crist. Així ens ho mana sant Pau en nom de Déu: «Induimini Dominum Iesum Christum» —revestiu-vos de Jesucrist.

Cadascun de nosaltres —¡tu!— ha de mirar com es posa aquest vestit de què ens parla l’Apòstol; cadascú, personalment, ha de dialogar sense interrupció amb el Senyor.

La teva oració no pot limitar-se a meres paraules: ha de tenir realitats i conseqüències pràctiques.

Pregar és el camí per abreujar tots els mals que patim.

Et donaré un consell, que no em cansaré de repetir a les ànimes: que estimis amb bogeria la Mare de Déu, que és Mare nostra.

L’heroïcitat, la santedat, l’audàcia, requereixen una constant preparació espiritual. Donaràs sempre, als altres, només allò que tinguis; i si els vols donar Déu, has de tractar-lo, viure la seva Vida, servir-lo.

No deixaré d’insistir-te, perquè se’t gravi bé a l’ànima: ¡pietat!, ¡pietat!, ¡pietat!, ja que, si faltes a la caritat, serà per una escarransida vida interior: no per tenir mal caràcter.

Si ets bon fill de Déu, de la mateixa manera que un menut requereix la presència dels pares quan s’aixeca i quan se’n va a dormir, el teu primer pensament i l’últim de cada dia seran per a Ell.

Has de ser constant i exigent en les teves normes de pietat, també quan estàs cansat o se’t fan àrides. ¡Persevera! Aquests moments són com els pals alts, pintats de vermell, que en les carreteres de muntanya, quan arriba la neu, serveixen de punt de referència i assenyalen, ¡sempre!, on és el camí segur.

Esforça’t per respondre, en cada instant, a allò que et demana Déu: tingues voluntat d’estimar-lo amb obres. —Amb obres petites, però sense deixar-ne ni una.

La vida interior s’enrobusteix per la lluita en les pràctiques diàries de pietat, que has de complir —més: ¡que has de viure!— amorosament, perquè el nostre camí de fills de Déu és d’Amor.

Busca Déu en el fons del teu cor net, pur; en el fons de l’ànima quan li ets fidel, ¡i no perdis mai aquesta intimitat!

—I, si alguna vegada no saps com parlar-li, ni què dir, o no t’atreveixes a buscar Jesús dins teu, recorre a Maria, «tota pulchra» —tota pura, meravellosa—, per confiar-li: Senyora, Mare nostra, el Senyor ha volgut que fossis tu, amb les teves mans, qui cuidés Déu: ¡ensenya’m —ensenya’ns a tots— a tractar el teu Fill!

Inculqueu en les ànimes l’heroisme de fer amb perfecció les petites coses de cada dia: com si de cada una d’aquestes accions depengués la salvació del món.

Amb la teva vida de pietat, aprendràs a practicar les virtuts pròpies de la teva condició de fill de Déu, de cristià.

—I juntament amb aquestes virtuts, adquiriràs tota aquella gamma de valors espirituals, que semblen petits i són grans; pedres precioses que brillen, que hem de recollir pel camí, per portar-les als peus del Tron de Déu, en servei dels homes: la senzillesa, l’alegria, la lleialtat, la pau, les renúncies menudes, els serveis que passen desapercebuts, el fidel compliment del deure, l’amabilitat...

No et creïs més obligacions que... la glòria de Déu, el seu Amor, el seu Apostolat.

El Senyor t’ha fet veure clar el teu camí de cristià enmig del món. Amb tot, m’assegures que moltes vegades has considerat, amb enveja —m’has dit que en el fons era comoditat—, la felicitat de ser un desconegut, i de treballar, ignorat de tothom, a l’últim racó... ¡Déu i tu!

—Ara, a part de la idea de missionar al Japó, et ve al cap el pensament d’aquesta vida oculta i soferta... Però si, restant lliure d’altres santes obligacions naturals, intentessis «amagar-te», sense ser aquesta la teva vocació, en una institució religiosa qualsevol, no series feliç. —Et mancaria la pau; perquè hauries fet la teva voluntat, no la de Déu.

—La teva «vocació», llavors, tindria un altre nom: defecció, producte no de divina inspiració, sinó de simple por humana a la lluita que s’acosta. I això... ¡no!

Contra la vida neta, la puresa santa, s’alça una gran dificultat, a la qual tots estem exposats: el perill de l’aburgesament, en la vida espiritual o en la vida professional: el perill —també per als qui són cridats per Déu al matrimoni— de sentir-se solius, egoistes, persones sense amor.

—Lluita d’arrel contra aquest risc, sense concessions de cap mena.

Per vèncer la sensualitat —perquè portarem sempre al damunt aquest ruquet, que és el nostre cos—, has de viure generosament, cada dia, les petites mortificacions —i, de vegades, les grans—; i has de mantenir-te en la presència de Déu, que no deixa mai de mirar-te.

La teva castedat no es pot limitar a evitar la caiguda, l’ocasió...; no pot ser de cap manera una negació freda i matemàtica.

—¿T’has adonat que la castedat és una virtut i que, com a tal, ha de créixer i perfeccionar-se?

—No n’hi ha prou, doncs, de ser continent —segons el teu estat—, sinó cast, amb virtut heroica.

La «bonus odor Christi» —la bona olor de Crist— és també la de la nostra vida neta, la de la castedat —cadascú en el seu estat, ho repeteixo—, la de la santa puresa, que és afirmació joiosa: íntegra i delicada alhora, fina, que evita fins i tot manifestacions de paraules inconvenients, perquè no poden agradar a Déu.

Acostuma’t a donar gràcies anticipades als Àngels Custodis..., per obligar-los més.

A tot cristià se li hauria de poder aplicar l’apeŀlatiu que es va usar als començaments: «portador de Déu».

—Actua de tal manera que et puguin atribuir «amb veritat» aquest admirable qualificatiu.

Considera què passaria si els cristians no volguéssim viure com a tals... ¡i rectifica la conducta!

Contempla el Senyor darrere de cada esdeveniment, de cada circumstància, i així sabràs treure de tots els successos més amor de Déu, i més desigs de correspondència, perquè Ell ens espera sempre, i ens ofereix la possibilitat de complir contínuament aquell propòsit que hem fet: «serviam!», ¡et serviré!

Renova cada jornada el desig eficaç de fer-te no res, de ser abnegat, d’oblidar-te de tu mateix, de caminar «in novitate sensus», amb una vida nova, canviant aquesta misèria nostra per tota la grandesa oculta i eterna de Déu.

¡Senyor! Concedeix-me ser tan teu que no m’entrin dins el cor ni els afectes més sants, si no passen pel teu Cor llagat.

Mira de ser delicat, persona de bones maneres. ¡No siguis groller!

—Delicat sempre, que no vol dir pas amanerat.

La caritat tot ho obté. Sense caritat, no es pot fer res.

¡Amor!, doncs: és el secret de la teva vida... ¡Estima! Sofreix amb alegria. Enforteix l’ànima. Virilitza la voluntat. Assegura l’entrega al voler de Déu i, amb això, vindrà l’eficàcia.

Sigues senzill i piadós com un nen, i ferm i fort com un cabdill.

La pau, que comporta l’alegria, el món no pot donar-la.

—Sempre van fent paus, els homes, i sempre s’enreden amb guerres, perquè han oblidat el consell de lluitar per dintre, de recórrer a l’auxili de Déu, perquè Ell venci, i aconseguir així la pau en el propi jo, en la pròpia casa, en la societat i en el món.

—Si ens conduïm d’aquesta manera, l’alegria serà teva i meva, perquè és propietat dels qui vencen; i amb la gràcia de Déu —que no perd batalles— ens direm vencedors, si som humils.

La teva vida, la teva feina, no ha de ser labor negativa, no ha de ser «anti-res». És, ¡ha de ser!, afirmació, optimisme, joventut, alegria i pau.

Hi ha dos punts capitals en la vida dels pobles: les lleis sobre el matrimoni i les lleis sobre l’ensenyament; i aquí, els fills de Déu han de ser ferms, lluitar bé i noblement, per amor a totes les criatures.

L’alegria és un bé cristià, que posseïm mentre lluitem, perquè és conseqüència de la pau. La pau és fruit d’haver vençut la guerra, i la vida de l’home damunt la terra —ho llegim a l’Escriptura santa— és lluita.

És, la nostra guerra divina, una meravellosa sembra de pau.

Qui deixa de lluitar causa un mal a l’Església, a la seva empresa sobrenatural, als seus germans, a totes les ànimes.

—Examina’t: ¿no pots posar més vibració d’amor a Déu, en la batalla espiritual? —Jo prego per tu... i per tots. Fes tu el mateix.

Jesús, si en mi hi ha res que et desagrada, digues-m’ho, i ho arrencarem.

Hi ha un enemic de la vida interior, petit, ximple; però molt eficaç, per desgràcia: el poc esforç en l’examen de consciència.

En l’ascètica cristiana, l’examen de consciència respon a una necessitat d’amor, de sensibilitat.

Si alguna cosa no va d’acord amb l’esperit de Déu, ¡deixa-la estar de seguida!

Pensa en els Apòstols: ells no valien res, però en el nom del Senyor fan miracles. Només Judes, que potser també va fer miracles, es descaminà perquè va apartar-se voluntàriament de Crist, perquè no va posar fi, violentament i valentament, a tot allò que no anava d’acord amb l’esperit de Déu.

Déu meu, ¿quan serà que em convertiré?

No t’esperis a la vellesa per ser sant: ¡seria una gran errada!

—Comença ara, seriosament, joiosament, alegrement, a través de les teves obligacions, de la feina, de la vida quotidiana...

No t’esperis a la vellesa per ser sant, perquè, a més de ser una gran errada —hi torno—, no saps si arribarà per a tu.

Prega al Senyor que et concedeixi tota la sensibilitat necessària per adonar-te de la maldat del pecat venial; per considerar-lo com a autèntic i radical enemic de la teva ànima; i per evitar-lo amb la gràcia de Déu.

Amb serenitat, sense escrúpols, has de pensar en la teva vida, i demanar perdó, i fer el propòsit ferm, concret i ben determinat, de millorar en aquest punt i en aquell altre: en aquest detall que et costa, i en aquell que habitualment no compleixes com cal, i ho saps.

Omple’t de bons desigs, que és una cosa santa, i Déu la lloa. ¡Però no et quedis en això! Has de ser ànima —home, dona— de realitats. Per portar a terme aquests bons desigs, cal que formulis propòsits clars, precisos.

—I, després, fill meu, ¡a lluitar, per posar-los en pràctica, amb l’ajuda de Déu!

¿Com m’ho faré perquè el meu amor al Senyor continuï, perquè augmenti?, em preguntes encès.

—Fill, anar deixant l’home vell, també amb el lliurament gustós d’aquelles coses, bones per elles mateixes, que impedeixen, però, el despreniment del teu jo...; dir al Senyor, amb obres i contínuament: «aquí em tens, per a allò que vulguis».

¡Sant! El fill de Déu haurà d’exagerar en virtut, si en això hi cap exageració..., perquè els altres s’hi miraran com en un mirall i, només apuntant molt amunt, assoliran ells el punt mitjà.

Que no et faci vergonya descobrir que dins el cor hi tens el «fomes peccati» —la inclinació al mal, que t’acompanyarà mentre visquis, perquè no hi ha ningú lliure d’aquesta càrrega.

No te n’avergonyeixis, perquè el Senyor, que és omnipotent i misericordiós, ens ha donat tots els mitjans idonis per superar aquesta inclinació: els Sagraments, la vida de pietat, el treball santificat.

—Empra’ls amb perseverança, disposat a començar i recomençar, sense desanimar-te.

¡Senyor, allibera’m de mi mateix!

L’apòstol sense oració habitual i metòdica cau per força en la tebiesa..., i deixa de ser apòstol.

Senyor, que des d’ara sigui un altre: que no sigui «jo», sinó «aquell» que Tu vols.

—Que no et refusi res del que em demanis. Que sàpiga pregar. Que sàpiga patir. Que no em preocupi res, llevat de la teva glòria. Que senti la teva presència tota l’estona.

—Que estimi el Pare. Que et desitgi a Tu, Jesús meu, en una Comunió permanent. Que l’Esperit Sant m’encengui.

«Meus es tu» —ets meu, t’ha manifestat el Senyor.

—¡Que aquest Déu, que és tota la bellesa i tota la saviesa, tota la grandesa i tota la bondat, et digui a tu que ets seu!..., ¡i que tu no li sàpigues respondre!

No et pots admirar si sents, en la teva vida, aquell pes de què parlava sant Pau: «Veig que hi ha una altra llei en els meus membres que és contrària a la llei de la meva ment».

—Recorda’t llavors que ets de Crist, i ves a la Mare de Déu, que és Mare teva: no t’abandonaran.

Rep els consells que et donin en la direcció espiritual, com si vinguessin de Jesucrist mateix.

M’has demanat un suggeriment per vèncer en les teves batalles diàries, i t’he contestat: quan obris l’ànima, explica primer allò que no voldries que se sabés. Així el diable sempre en surt vençut.

—¡Obre l’ànima amb claredat i senzillesa, de bat a bat, perquè hi entri —fins a l’últim racó— el sol de l’Amor de Déu!

Si el dimoni mut —de qui ens parla l’Evangeli— es fica dins l’ànima, ho engega tot a rodar. En canvi, si el foragites de seguida, tot surt bé, camines feliç, tot marxa.

—Propòsit ferm: «sinceritat salvatge» en la direcció espiritual, amb delicada educació..., i que aquesta sinceritat sigui immediata.

Estima i busca l’ajuda de qui et mena l’ànima. En la direcció espiritual, posa al descobert el cor, del tot —¡podrit, si fos podrit!—, amb sinceritat, amb ganes de guarir-te; si no, la podridura no desapareixerà mai.

Si recorres a una persona que només pot netejar superficialment la ferida..., ets un covard, perquè en el fons vols amagar la veritat, fent-te mal a tu mateix.

No tinguis mai por de dir la veritat, sense oblidar que algunes vegades és millor callar, per caritat amb el proïsme. Però no callis mai per desídia, per comoditat o per covardia.

El món viu de la mentida; i fa vint segles que vingué la Veritat als homes.

—¡S’ha de dir la veritat!, i és a això que hem d’anar els fills de Déu. Quan els homes s’acostumin a proclamar-la i a escoltar-la, hi haurà més comprensió en aquesta terra nostra.

Seria una falsa caritat, diabòlica, mentidera caritat, cedir en qüestions de fe. «Fortes in fide» —forts en la fe, ferms, com exigeix sant Pere.

—No és fanatisme, sinó senzillament viure la fe: no comporta desamor per a ningú. Cedim en tot allò que és accidental, però en la fe no es pot cedir; no podem donar l’oli de les nostres llànties, perquè després ve l’Espòs i les troba apagades.

Humilitat i obediència són condicions indispensables per rebre la bona doctrina.

Acull la paraula del Papa, amb una adhesió religiosa, humil, interna i eficaç: ¡fes-li’n ressò!

Estima, venera el Pontífex Romà, prega, mortifica’t per ell —cada dia amb més afecte—; és la pedra basilar de l’Església, que prolonga entre tots els homes, al llarg dels segles i fins a la fi dels temps, aquella tasca de santificació i de govern que Jesús va confiar a Pere.

El teu amor més gran, l’estima més grossa, la veneració més fonda, l’obediència més rendida, el més gran afecte ha de ser també per al Vice-Crist a la terra, per al Papa.

Hem de pensar els catòlics que, després de Déu i de la nostra Mare la Verge santíssima, en la jerarquia de l’amor i de l’autoritat, ve el sant Pare.

Que la consideració quotidiana de la feixuga càrrega que pesa sobre el Papa i sobre els bisbes, t’urgeixi a venerar-los, a estimar-los amb veritable afecte, a ajudar-los amb la teva pregària.

Fes que el teu amor a la Mare de Déu sigui més viu, més sobrenatural.

—No vagis a santa Maria només a demanar. ¡Ves-hi també a donar!: a donar-li afecte; a donar-li amor per al seu Fill diví; a manifestar-li aquesta estimació amb obres de servei quan tractes els altres, que també són fills seus.

Jesús és el model: ¡imitem-lo!

—Imitem-lo, servint l’Església santa i totes les ànimes.

En contemplar l’escena de l’Encarnació, reforça dins l’ànima la decisió de «la humilitat pràctica». Pensa que Ell s’abaixà, prenent la nostra pobra naturalesa.

—Per això, cada jornada, has de reaccionar ¡immediatament!, amb la gràcia de Déu, acceptant —volent— les humiliacions que el Senyor et presenti.

¡Viu la vida cristiana amb naturalitat! Hi insisteixo: fes conèixer Crist en la teva conducta, com reprodueix la imatge un mirall corrent, que no deforma, que no fa caricatura. —Si ets normal, com aquest mirall, reflectiràs la vida de Crist, i la mostraràs als altres.

Si ets fatu, si et preocupes només de la teva personal comoditat, si centres l’existència dels altres i fins i tot la del món en tu mateix, no tens dret de dir-te cristià, ni de considerar-te deixeble de Crist: perquè Ell va marcar el límit de l’exigència oferint per cada u «et animam suam», l’ànima mateixa, la vida tota sencera.

Procura que «la humilitat d’enteniment» sigui, per a tu, un axioma.

Pensa-hi amb calma i... ¿oi que no es comprèn com pot haver-hi «superbs d’enteniment»? Bé ho explicava aquell sant doctor de l’Església: «És un desordre detestable que l’home vegi Déu fet infant i que, tot i això, vulgui semblar gran damunt la terra».

Així que tinguis algú al costat —sigui qui sigui—, busca la manera, sense fer coses rares, d’encomanar-li l’alegria de ser i de viure com a fill de Déu.

Ben gran i bonica és la missió de servir que ens confià el diví Mestre. —Per això, aquest bon esperit —¡gran senyoratge!— es compagina perfectament amb l’amor a la llibertat, que ha d’impregnar el treball dels cristians.

Tu no pots tractar ningú amb manca de misericòrdia: i, si et sembla que una persona no és digna d’aquesta misericòrdia, has de pensar que tu tampoc no mereixes res.

—No mereixes haver estat creat, ni ser cristià, ni ser fill de Déu, ni pertànyer a la teva família...

No et descuidis de practicar la correcció fraterna, mostra clara de la virtut sobrenatural de la caritat. Costa; més còmode és inhibir-se’n; ¡més còmode!, però no és sobrenatural.

—I d’aquestes omissions passaràs comptes amb Déu.

La correcció fraterna, quan l’hagis de fer, ha d’estar plena de delicadesa —¡de caritat!— en la forma i en el fons, ja que en aquell moment ets instrument de Déu.

Si saps estimar els altres i difons aquest afecte —caritat de Crist, fina, delicada— entre tots, us donareu suport els uns als altres: i qui estigui a punt de caure se sentirà sostingut —i urgit— amb aquesta fortalesa fraterna, per ser fidel a Déu.

Fomenta l’esperit de mortificació en els detalls de caritat, amb afany de fer amable a tots el camí de santedat enmig del món: un somriure pot ser, de vegades, la millor mostra de l’esperit de penitència.

Que sàpigues, cada dia i amb generositat, mortificar-te alegrement i discretament per servir i per fer agradable la vida als altres.

—Aquesta manera d’actuar és veritable caritat de Jesucrist.

Has de procurar que, allà on siguis, hi hagi aquell «bon humor» —aquella alegria—, que és fruit de la vida interior.

Vigila’m l’exercici d’una mortificació molt interessant: que les teves converses no girin al voltant de tu mateix.

Una bona manera de fer examen de consciència:

—¿He rebut en aquest dia, com a expiació, les contradiccions vingudes de la mà de Déu?; ¿les que m’han proporcionat, amb el seu caràcter, els meus companys?; ¿les de la meva pròpia misèria?

—¿He sabut oferir al Senyor, com a expiació, el mateix dolor, que sento, d’haver-lo ofès ¡tantes vegades!?; ¿li he ofert la vergonya dels meus rubors interiors i de les meves humiliacions, en considerar el poc avenç meu en el camí de les virtuts?

Mortificacions habituals, acostumades: ¡sí!, però no siguis monomaníac.

—No s’han de limitar per força a les de sempre: el que ha de ser constant, habitual, acostumat —sense acostumament— és l’esperit de mortificació.

Tu vols posar els peus sobre les petjades de Crist, vestir-te amb la seva vestidura, identificar-te amb Jesús: doncs, que la teva fe sigui operativa i sacrificada, amb obres de servei, fent fora tot allò que fa nosa.

La santedat té la flexibilitat dels músculs solts. El qui vol ser sant sap combinar-s’ho de tal manera que, mentre fa una cosa que el mortifica, n’omet una altra —si no és ofensa a Déu— que també li costa i agraeix al Senyor aquesta comoditat. Si els cristians actuéssim d’una altra manera, correríem el risc de tornar-nos tibats, sense vida, com una nina de roba.

La santedat no té la rigidesa del cartó: sap somriure, cedir, esperar. És vida: vida sobrenatural.

No em deixis, ¡Mare!: fes que busqui el teu Fill; fes que trobi el teu Fill; fes que estimi el teu Fill... ¡amb tot l’ésser meu! —Recorda-te’n, Senyora, recorda-te’n.