Victòria

Imita la Verge santa: només el reconeixement cabal del nostre no res pot fer-nos preciosos als ulls del Creador.

Estic persuadit que Joan, l’Apòstol jove, s’està al costat de Crist a la Creu, perquè la Mare l’arrossega: ¡tant pot l’Amor de nostra Senyora!

No assolirem mai l’autèntica alegria sobrenatural i humana, el «veritable» bon humor, si no imitem «de veritat» Jesús; si no som, com Ell, humils.

Donar-se sincerament als altres és de tal eficàcia, que Déu ho premia amb una humilitat plena d’alegria.

La humiliació, l’anihilament, amagar-se i desaparèixer, han de ser totals, absoluts.

Humilitat sincera: ¿què podrà pertorbar a qui té per delectació les injúries, perquè sap que no mereix cap més tracte?

Jesús meu: el que és meu és teu, perquè el que és teu és meu i el que és meu ho abandono en Tu.

¿Ets capaç de passar per aquelles humiliacions, que et demana Déu, en coses que no tenen importància, que no enfosqueixen la veritat? —¿No?: ¡aleshores no estimes la virtut de la humilitat!

La supèrbia destorba la caritat. —Demana cada dia al Senyor —per a tu i per a tothom— la virtut de la humilitat, perquè amb els anys la supèrbia augmenta, si no es corregeix a temps.

¿Pot haver-hi res de més antipàtic que un nen fent-se l’home? ¿Quina simpatia davant del seu Déu tindrà un pobre home —un nen—, fent-se el gran, inflat per la supèrbia, convençut del seu valor, confiant només en ell mateix?

Certament tu pots condemnar-te. Ben convençut n’estàs, ja que en el teu cor s’hi troben gèrmens de totes les maldats.

Però si et fas nen davant de Déu, aquesta circumstància et durà a unir-te al teu Pare-Déu i a la teva Mare santa Maria. I sant Josep i el teu Àngel no et desempararan, veient-te infant.

—Tingues fe, fes tant com puguis, ¡penitència i Amor!, i el que hi falti ho posaran Ells.

¡Si que costa viure la humilitat!, perquè —ho afirma la saviesa popular cristiana— «la supèrbia mor vint-i-quatre hores després d’haver-se mort la persona».

Per tant, quan —en contra del que et diu qui ha rebut gràcia especial de Déu, per orientar la teva ànima— et penses que tu tens raó, t’has de convèncer que «de raons, no en tens ni una».

Servir i donar formació als infants; atendre amb afecte els malalts.

Per fer-se entendre de les ànimes senzilles, cal humiliar la inteŀligència; per comprendre els pobres malalts, cal humiliar el cor. I així, de genolls l’enteniment i la carn, és fàcil arribar a Jesús, pel camí segur de la misèria humana, de la misèria pròpia, que duu a fer-se no res, a fi de deixar que Déu construeixi sobre aquest no res.

Propòsit: si no hi ha vertadera necessitat, no parlaré mai de les meves coses personals.

¡Agraeix a Jesús la seguretat que et dona! Perquè no és tossuderia: és llum de Déu, que et fa trobar-te ferm, com damunt de roca, mentre que altres, als quals toca fer un trist paper —sent com són tan bons—, sembla que s’enfonsin en la sorra..., mancats del fonament de la fe. Demana al Senyor que les exigències de la virtut de la fe es compleixin en la teva vida i en la de tots.

Si jo fos d’una altra manera, si dominés més el meu geni, si et fos més fidel, Senyor, ¡de quina admirable manera vindries a ajudar-nos!

Les ànsies de reparació que et posa el teu Pare Déu dins l’ànima, es veuran satisfetes, si uneixes la teva pobra expiació personal als mèrits infinits de Jesús.

—Rectifica la intenció, estima el dolor en Ell, amb Ell i per Ell.

No saps si has progressat, ni quant... —¿Quin servei et faria aquest càlcul?...

—L’important és que perseveris, que el cor et cremi en foc, que vegis més llum i més horitzons...: que t’afanyis per les nostres intencions, que les pressentis —encara que no les coneguis—, i que per totes preguis.

Digues-li: no veig, Jesús, ni una flor ufanosa al meu jardí: totes tenen taques..., sembla que totes han perdut el color i l’aroma. ¡Pobre de mi! La boca als fems, a terra: així. És aquest el meu lloc.

—D’aquesta manera —humiliant-te—, Ell vencerà en tu, i aconseguiràs la victòria.

Et vaig entendre bé, quan concloïes: decididament no arribo quasi ni a ruc..., al ruc que fou el tron de Jesús per entrar a Jerusalem: em quedo enmig del muntonet vil de draps bruts, que menysprea el drapaire més pobre.

Però et vaig comentar: amb tot, el Senyor t’ha elegit i vol que siguis instrument seu. Per això, el fet —real— de veure’t tan miserable, ha de convertir-se en una raó més, per agrair a Déu la seva crida.

El cant humil i joiós de Maria, en el «Magnificat», ens recorda la infinita generositat del Senyor amb els qui es fan com nens, amb els qui s’abaixen i sincerament se saben no res.

És molt grat a Déu el reconeixement a la seva bondat que significa recitar un «Te Deum» d’acció de gràcies, sempre que es produeix un esdeveniment una mica extraordinari, sense fer cabal de si és —com l’anomena el món— favorable o advers: perquè venint de les seves mans de Pare, encara que el cop de cisell fereixi la carn, és també una prova d’Amor, que ens treu les arestes per acostar-nos a la perfecció.

Els homes, quan volen fer alguna feina, procuren usar els mitjans adients.

Si jo hagués viscut fa segles, hauria utilitzat una ploma d’au per escriure; ara faig servir una ploma estilogràfica.

Déu, en canvi, quan desitja portar a terme alguna obra, tria mitjans desproporcionats, perquè es noti —¡quantes vegades m’ho deus haver sentit!— que l’obra és seva.

Per això, tu i jo, que coneixem el pes enorme de les nostres misèries, hem de dir-li al Senyor: encara que sigui miserable, no deixo de comprendre que soc instrument diví en les teves mans.

Dedicarem tots els afanys de la nostra vida —grans i petits— a honrar Déu Pare, Déu Fill, Déu Esperit Sant.

—Recordo amb emoció la feina d’aquells universitaris brillants —dos enginyers i dos arquitectes—, ocupats de bon grat en la instaŀlació material d’una residència d’estudiants. Tan aviat com van coŀlocar la pissarra en una classe, la primera cosa que hi van escriure els quatre artistes fou: «Deo omnis gloria!» —tota la glòria per a Déu.

Ja sé que et va encantar, Jesús.

Sigui on sigui que et trobis, recorda que el Fill de l’Home no va venir a ser servit, sinó a servir, i convenç-te que qui vulgui seguir-lo no ha de pretendre cap altra línia de conducta.

Déu té sobre nosaltres, fills seus, un dret especial: el dret que corresponguem al seu amor, malgrat els nostres errors personals. —Aquest convenciment, al mateix temps que ens imposa una responsabilitat, de la qual no ens podem escapar, ens dona una seguretat plena: som instruments en les mans de Déu, amb els quals Ell compta cada dia i, per això, cada dia, ens esforcem a servir-lo.

El Senyor espera que els instruments facin el que sigui possible per estar ben a punt: i tu has de procurar que no falti mai aquesta bona disposició teva.

Jo entenc que cada Avemaria, cada salutació a la Mare de Déu, és un nou batec d’un cor enamorat.

La nostra vida —la dels cristians— ha de ser tan vulgar com això: mirar de fer bé, cada dia, les mateixes coses que tenim obligació de viure, complir en el món la nostra missió divina, duent a terme el petit deure de cada instant.

—Més ben dit: esforçant-nos per dur-lo a terme, perquè de vegades no ho aconseguirem i, en arribar la nit, a l’examen, haurem de dir al Senyor: no t’ofereixo virtuts; avui només puc oferir-te defectes, però —amb la teva gràcia— arribaré a dir-me vencedor.

Desitjo de tot cor que, per la misericòrdia de Déu, Ell —malgrat els teus pecats (¡mai més ofendre Jesús!)— et faci «viure habitualment aquesta vida benaurada d’estimar la seva Voluntat».

En el servei de Déu, no hi ha oficis de poca categoria: tots són de molta importància.

—La categoria de l’ofici depèn del nivell espiritual de qui el fa.

¿No et fa content la certesa, segura, que Déu s’interessa fins de les més petites coses de les seves criatures?

Manifesta-li de nou que vols, eficaçment, ser seu: oh, Jesús, ajuda’m, fes-me teu de debò: que cremi i em consumeixi, a força de petites coses inadvertides per a tothom.

Sant Rosari. —Els goigs, els dolors i les glòries de la vida de la Mare de Déu trenen una corona de lloances, que repeteixen sense interrupció els Àngels i els Sants del Cel..., i els qui estimen la nostra Mare aquí a la terra.

—Practica cada dia aquesta devoció santa, i difon-la.

El baptisme ens fa «fideles» —fidels, paraula que, com aquella altra, «sancti» —sants, empraven els primers seguidors de Jesús per anomenar-se entre ells, i que encara es fa servir avui: es parla dels «fidels» de l’Església.

—¡Pensa-hi!

Déu no es deixa guanyar en generositat, i —¡en pots estar ben segur!— concedeix la fidelitat a qui se li rendeix.

Exigeix-te sense por. En la seva vida amagada, moltes ànimes ho fan així, perquè només el Senyor es llueixi.

Voldria que tu i jo reaccionéssim com aquella persona —que desitjava ser molt de Déu— en la festa de la Sagrada Família, que llavors se celebrava en la infraoctava de l’Epifania.

—«No em falten creuetes. Una d’ahir —em va costar, fins a plorar— m’ha portat a la consideració, en el dia d’avui, que el meu Pare i Senyor sant Josep i la meva Mare santa Maria no han volgut deixar “el seu nen” sense regal de Reis. I el regal ha estat llum per conèixer el meu desagraïment amb Jesús, per falta de correspondència a la gràcia, i l’error enorme que implica en mi el fet d’oposar-me, amb la meva conducta roïna, a la Voluntat santíssima de Déu, que em vol com a instrument seu».

Quan les santes dones van arribar al sepulcre, es van adonar que la pedra estava apartada.

¡Això passa sempre!: quan ens decidim a fer el que hem de fer, les dificultats se superen fàcilment.

T’has de convèncer que, si no aprens a obeir, no seràs eficaç.

Quan rebis una ordre, ¡que no et guanyi ningú a saber obeir!, tant si fa fred com calor, si et trobes amb ànims o cansat, si ets jove o no n’ets tant.

Una persona que «no sap obeir», no aprendrà mai a manar.

Malaptesa insigne és que el Director es conformi si una ànima en dona quatre, quan en pot donar dotze.

Tu has d’obeir —o has de manar— posant-hi sempre molt d’amor.

Voldria —ajuda’m amb la teva oració— que, a l’Església santa, tots ens sentíssim membres d’un sol cos, com ens demana l’Apòstol; i que visquéssim a fons, sense indiferències, les alegries, les tribulacions, l’expansió de la nostra Mare, una, santa, catòlica, apostòlica, romana.

Voldria que visquéssim la identitat d’uns amb altres, i de tots amb Crist.

Persuadeix-te, fill, que desunir-se, dins l’Església, és morir.

Demana a Déu que a l’Església santa, la nostra Mare, els cors de tots, com en la primitiva cristiandat, siguin un mateix cor, perquè fins a la fi dels segles es compleixin de veritat les paraules de l’Escriptura: «Multitudinis autem credentium erat cor unum et anima una» —la multitud dels fidels tenia un sol cor i una sola ànima.

—Et parlo molt seriosament: que per tu no es lesioni aquesta unitat santa. ¡Porta-ho a la teva oració!

La fidelitat al Pontífex Romà implica una obligació clara i determinada: la de conèixer el pensament del Papa, manifestat en encícliques o en altres documents, fent tot allò que estigui al nostre abast perquè tots els catòlics parin atenció al magisteri del Pare sant, i acomodin a aquests ensenyaments la seva actuació en la vida.

Prego de tot cor, cada dia, que el Senyor ens concedeixi el do de llengües. Un do de llengües, no pas pel coneixement de diversos idiomes, sinó per saber adaptar-se a la capacitat dels oients.

—No es tracta de «parlar en neci a la plebs, perquè ho entengui»; sinó de parlar en savi, en cristià, però de manera assequible a tothom.

—Aquest do de llengües és el que demano al Senyor i a la seva Mare beneïda per als seus fills.

La malícia d’alguns i la ignorància de molts: vet aquí l’enemic de Déu, de l’Església.

—Confonguem el malvat, iŀluminem la inteŀligència de l’ignorant... Amb l’ajut de Déu, i amb el nostre esforç, salvarem el món.

Hem de procurar que, en totes les activitats inteŀlectuals, hi hagi persones rectes, d’autèntica consciència cristiana, de vida coherent, que emprin les armes de la ciència en servei de la humanitat i de l’Església.

Perquè no mancaran mai al món, com quan Jesús va venir a la terra, nous Herodes que intentin aprofitar els coneixements científics, fins i tot falsejant-los, per perseguir Crist i els qui són de Crist.

¡Quina gran tasca tenim al davant!

En el teu treball d’ànimes —treball d’ànimes ha de ser tota la teva ocupació—, omple’t de fe, d’esperança, d’amor, perquè totes les dificultats se superen.

Per confirmar-nos en aquesta veritat, va escriure el salmista: «Et Tu, Domine, deridebis eos: ad nihilum deduces omnes gentes» —Tu, Senyor, et burlaràs d’ells: els reduiràs al no res.

Aquestes paraules ratifiquen el «non praevalebunt» —no prevaldran els enemics de Déu: no han de poder res contra l’Església ni contra els qui —instruments de Déu— serveixen l’Església.

La nostra santa Mare Església, en magnífica extensió d’amor, va escampant la llavor de l’Evangeli arreu del món. De Roma a la perifèria.

—Tot coŀlaborant tu en aquesta expansió, arreu de l’orbe, porta la perifèria al Papa, a fi que tota la terra sigui un sol ramat i un sol Pastor: ¡un sol apostolat!

«Regnare Christum volumus!» —volem que Crist regni. «Deo omnis gloria!» —per a Déu tota la glòria.

Aquest ideal de batallar —i vèncer— amb les armes de Crist, només es farà realitat per l’oració i el sacrifici, per la fe i l’Amor.

—I doncs... ¡a pregar, i a creure, i a patir, i a Estimar!

La labor de l’Església, cada dia, és com un gran teixit, que oferim al Senyor, ja que tots els batejats som Església.

—Si complim —fidels i entregats—, aquest gran teixit serà preciós i sense falla. —Però, si un deixa anar un fil ací, un altre allà, i un altre per l’altra banda..., en comptes d’un teixit preciós, tindrem una pelleringa tota estripada.

¿Per què no et decideixes a fer una correcció fraterna? —Es pateix en rebre-la, perquè costa humiliar-se, almenys al començament. Però, fer-la, costa sempre. Prou bé ho sap tothom.

L’exercici de la correcció fraterna és la millor manera d’ajudar, després de la pregària i del bon exemple.

Per la confiança que Ell diposita en Tu, en haver-te portat a l’Església, has de tenir la mesura, la serenitat, la fortalesa, la prudència —humana i sobrenatural— de persona madura que molts adquireixen amb el pas dels anys.

No oblidis que cristià, com vam aprendre al Catecisme, vol dir home —dona— que té la fe de Jesucrist.

¿Tu vols ser fort? —Primer, adona’t que ets molt feble; i, després, confia en Crist, que és Pare i Germà i Mestre, i que ens fa forts, donant-nos els mitjans per vèncer: els sagraments. ¡Viu-los!

T’entenia bé quan em confiaves: vull embeure’m de la litúrgia de la santa Missa.

¡Valor de la pietat en la santa Litúrgia!

No em va estranyar gens allò que, fa uns dies, em comentava una persona parlant d’un capellà, exemplar, mort de feia poc: ¡que sant que era!

—¿El vau tractar molt?, li vaig preguntar.

—No —em respongué—, però el vaig veure una vegada celebrar la santa Missa.

Tu que et dius cristià, has de viure la sagrada Litúrgia de l’Església, posant veritable interès a pregar i a mortificar-te pels capellans —especialment pels nous capellans—, en els dies assenyalats per a aquesta intenció, i quan sàpigues que reben el Sagrament de l’Orde.

Ofereix l’oració, l’expiació i l’acció per aquesta finalitat: «Ut sint unum!» —perquè tots els cristians tinguem una mateixa voluntat, un mateix cor, un mateix esperit: perquè «omnes cum Petro ad Iesum per Mariam!» —que tots, ben units al Papa, anem a Jesús, per Maria.

Em preguntes, fill meu, què pots fer perquè jo estigui molt content de tu.

—Si el Senyor està satisfet de tu, jo també n’estaré. I tu pots saber si Ell està content de tu, per la pau i per l’alegria en el teu cor.

Característica evident d’un home de Déu, d’una dona de Déu, és la pau en la seva ànima: té «la pau» i dona «la pau» a les persones que tracta.

Acostuma’t a apedregar aquests pobres «odiadors», com a resposta a les seves pedrades, amb Avemaries.

No t’amoïnis si ara la teva labor sembla estèril. Quan la sembra és de santedat, no es perd; uns altres en colliran el fruit.

Encara que aconsegueixis poques llums a l’oració, encara que et sembli feixuga, seca..., has de considerar, sempre amb visió nova i segura, la necessitat de la perseverança en tots els detalls de la teva vida de pietat.

Et refeies davant les dificultats de l’apostolat, pregant així: «Senyor, Tu ets el de sempre. Dona’m la fe d’aquells homes que van saber correspondre a la teva gràcia i que van fer —en Nom teu— grans miracles, veritables prodigis...» —I concloïes: «Sé que els faràs; però, també em consta que vols que se’t demanin, que vols que et cerquem, que truquem fort a les portes del teu Cor».

—Al final, vas renovar la teva decisió de perseverar en l’oració humil i confiada.

Quan et vegis atribolat..., i també a l’hora del triomf, repeteix: Senyor, no em deixis anar, no m’abandonis, ajuda’m com a una criatura inexperta, ¡porta’m sempre agafat de la mà!

«Aquae multae non potuerunt exstinguere caritatem!!» —la turbulència de les aigües no va poder extingir el foc de la caritat. —T’ofereixo dues interpretacions d’aquestes paraules de l’Escriptura santa. —Una, que la munió dels teus pecats passats —a tu, que n’estàs ben penedit— no t’apartarà de l’Amor del nostre Déu; i una altra, que les aigües de la incomprensió, de les contradiccions, que potser patiràs, no han d’interrompre la teva labor apostòlica.

¡Acabar!, ¡acabar! —Fill, «qui perseveraverit usque in finem, hic salvus erit» —se salvarà qui perseveri fins al final.

—I els fills de Déu disposem dels mitjans, ¡tu també!: cobrirem aigües, perquè tot ho podem en Aquell que ens conforta.

—Amb el Senyor no hi ha impossibles: se superen sempre.

De vegades es presenta un avenir immediat ple de preocupacions, si perdem la visió sobrenatural dels esdeveniments.

—Per tant, fill, fe aleshores..., i més obres. Així és segur que el nostre Pare-Déu continuarà donant solució als teus problemes.

La providència ordinària és un continu miracle, però... Ell posarà mitjans extraordinaris, quan calguin.

L’optimisme cristià no és un optimisme edulcorat, ni tampoc una confiança humana que tot sortirà bé. És un optimisme que enfonsa les arrels en la consciència de la llibertat i en la seguretat del poder de la gràcia; un optimisme que fa que ens exigim a nosaltres mateixos, que ens esforcem per correspondre en cada instant a les crides de Déu.

El dia del triomf del Senyor, de la seva Resurrecció, és definitiu. ¿On són els soldats que havia posat l’autoritat? ¿On són els segells, que havien coŀlocat sobre la pedra del sepulcre? ¿On són els qui van condemnar el Mestre? ¿On són els qui van crucificar Jesús?... Davant la seva victòria, es produeix la gran fugida dels pobres miserables.

Omple’t d’esperança: Jesucrist venç sempre.

Si busques Maria, trobaràs «per força» Jesús, i aprendràs —sempre amb més profunditat— el que hi ha dins el Cor de Déu.

Quan vagis a fer una feina d’apostolat, aplica’t allò que deia un home que buscava Déu: «Avui començo a predicar una tanda d’exercicis per a preveres. ¡Tant de bo n’obtinguem molt de fruit: jo, el primer!».

—I més tard: «Fa uns quants dies que som d’exercicis. Els exercitants són cent vint. Espero que el Senyor farà una bona feina en les nostres ànimes».

Fill, ¡val la pena que siguis humil, obedient, lleial, que, amarat de l’esperit de Déu, el duguis —des de l’indret que ocupes, des del teu lloc de treball— a tota la gent que pobla el món!

En la guerra, de ben poc serviria el valor dels soldats que s’enfronten amb l’enemic, si no hi hagués una altra gent que sense prendre part, aparentment, en la batalla, proporciona municions i aliments i medecines als guerrers...

—Sense l’oració i sense el sacrifici de tantes ànimes, no hi haurà veritable apostolat d’acció.

¡Poder de fer miracles!: quantes ànimes mortes, i fins i tot podrides, ressuscitaràs, si permets que Crist actuï en tu.

En aquells temps, narren els Evangelis, passava el Senyor, i ells, els malalts, el cridaven i el buscaven. També ara passa Crist amb la teva vida cristiana i, si li fas costat, quants el coneixeran, el cridaran, li demanaran ajuda i se’ls obriran els ulls a les llums meravelloses de la gràcia.

T’entestes a anar a la teva, i la labor que fas resulta estèril.

Obeeix, sigues dòcil: ja que de la mateixa manera que és necessari posar cada roda d’una màquina en el seu lloc (en cas contrari, s’atura, o se’n deformen les peces; i, sens dubte, no produeix, o el rendiment que té és molt escàs), així també un home o una dona, fora del seu camp d’acció, més aviat seran una nosa que no pas un instrument d’apostolat.

L’apòstol no té cap més fi que deixar actuar el Senyor, fer-se disponible.

També els primers Dotze eren estrangers en les terres que evangelitzaven, i topaven amb gent que construïa el món sobre bases diametralment oposades a la doctrina de Crist.

—Mira: per damunt d’aquestes circumstàncies adverses, se sabien dipositaris del missatge diví de la Redempció. I clama l’Apòstol: «¡Dissortat de mi si no el predicava!».

L’eficàcia corredemptora, ¡eterna!, de les nostres vides, només pot activar-se amb la humilitat, desapareixent, perquè els altres descobreixin el Senyor.

Els fills de Déu han de ser, en l’acció apostòlica, com aquelles instaŀlacions elèctriques tan potents: ompliran el món de llum, sense que se’n vegi el focus.

Diu Jesús: «Qui a vosaltres escolta, a mi m’escolta».

—¿Et penses encara que són les teves paraules les que convencen els homes?... A més, no oblidis que l’Esperit Sant es pot valdre per als seus plans de l’instrument més inepte.

¡Com d’admirablement escauen als fills de Déu aquestes paraules de sant Ambròs! Parla del ruquet lligat amb la somera, que necessitava Jesús, per al seu triomf, i comenta: «Només una ordre del Senyor podia deslligar-lo. El van desenllaçar les mans dels Apòstols. Per a un fet similar, es requereixen una manera de viure i una gràcia especial. Sigues tu també apòstol, per poder alliberar els qui es troben captius».

—Deixa’m que et glossi novament aquest text: ¡quantes vegades, per mandat de Jesús, haurem de desfer els lligams de les ànimes, perquè Ell les necessitarà per al seu triomf! Que siguin d’apòstol les nostres mans, i les nostres accions, i la nostra vida... Aleshores Déu ens donarà també gràcia d’apòstol, per desballestar els ferros dels encadenats.

No ens podem atribuir mai el poder de Jesús, que passa entre nosaltres. El Senyor passa, i transforma les ànimes, quan ens posem tots a la vora d’Ell, amb un sol cor, amb un sol esperit, amb un sol desig de ser bons cristians; però és Ell, no tu, ni jo. ¡És Crist que passa!

—I a més, es queda dins dels nostres cors —¡dins del teu i del meu!—, i en els nostres sagraris.

—És Jesús que passa, i Jesús que es queda. Roman dins teu, dins cada un de vosaltres i dins meu.

El Senyor ha volgut fer-nos corredemptors amb Ell.

Per això, per ajudar-nos a comprendre aquesta meravella, mou els evangelistes a relatar tants grans prodigis. Ell podia treure el pa d’on li plagués..., ¡doncs, no! Busca la cooperació humana: té necessitat d’un nen, d’un xicot, d’uns bocins de pa i d’uns peixos.

—Li fem falta tu i jo, ¡i és Déu! —Això ens ha d’urgir a ser generosos, en la nostra correspondència a les seves gràcies.

Si l’ajudes, ni que sigui amb una cosa de no res, com el van ajudar els Apòstols, Ell està disposat a fer miracles, a multiplicar els pans, a canviar les voluntats, a donar llum a les inteŀligències més fosques, a fer —amb una gràcia extraordinària— que siguin capaços de rectitud els qui no ho han estat mai.

Tot això... i més, si l’ajudes amb el que tinguis.

Jesús ha mort. És un cadàver. Aquelles dones santes no n’esperaven res. Havien vist com l’havien maltractat i com l’havien crucificat: ¡que present que tenien la violència d’aquella Passió soferta!

Sabien també que els soldats vigilaven l’indret, sabien que el sepulcre era completament tancat: ¿qui ens traurà la pedra de l’entrada?, es demanaven, perquè era una llosa enorme. No obstant això..., malgrat tot, elles hi van per estar amb Ell.

Mira, les dificultats —grans i petites— es veuen de seguida..., però, si hi ha amor, no fas cabal d’aquells obstacles, i actues amb audàcia, amb decisió, amb valentia: ¿no has de confessar que et fa vergonya contemplar l’empenta, la intrepidesa i la valentia d’aquestes dones?

Maria, la teva Mare, et portarà a l’Amor de Jesús. I allí et trobaràs «cum gaudio et pace», amb alegria i pau, sempre «guiat» —perquè tot sol cauries i t’ompliries de fang—, camí endavant, per creure, per estimar i per patir.