Ambició

Davant els qui redueixen la religió a un cúmul de negacions, o es conformen amb un catolicisme de segona fila; davant els qui volen posar el Senyor de cara a la paret, o coŀlocar-lo en un racó de l’ànima...: hem d’afirmar, amb les nostres paraules i amb les nostres obres, que aspirem a fer de Crist un autèntic Rei de tots els cors..., també dels seus.

No treballis en empreses apostòliques, construint només per a ara... Dedica’t a aquestes tasques amb l’esperança que altres ―germans teus amb el mateix esperit― recullin el que tu sembres al vol, i rematin els edificis dels quals tu ara poses els fonaments.

Quan t’animi de debò l’esperit cristià, els teus afanys es rectificaran. Ja no sentiràs ànsies d’aconseguir anomenada, sinó de perpetuar el teu ideal.

Si no és per construir una obra molt gran, molt de Déu ―la santedat―, no val la pena entregar-se.

Per això, l’Església ―en canonitzar els sants― proclama l’heroïcitat de la seva vida.

Quan treballis seriosament pel Senyor, la teva més gran delícia serà que molts et facin la competència.

En aquesta hora de Déu, la del teu pas per aquest món, decideix-te de debò a portar a terme una cosa que paga la pena: el temps urgeix, i ¡és tan noble, tan heroica, tan gloriosa la missió de l’home ―de la dona― a la terra, quan encén amb el foc de Crist els cors mustis i podrits!

―Val la pena dur als altres la pau i la felicitat d’una ferma i joiosa croada.

Et jugues la vida per l’honra... Juga’t l’honra per l’ànima.

Per dels Sants, has de sentir-te molt unit als teus germans. ¡Defensa sense por aquesta beneïda unitat!

―Si et trobessis sol, les nobles ambicions teves estarien condemnades al fracàs: una ovella aïllada és gairebé sempre una ovella perduda.

Em va fer gràcia la teva vehemència. Davant la falta de mitjans materials de treball i sense l’ajuda d’altres, comentaves: «Jo només tinc dos braços, però de vegades sento la impaciència de ser un monstre amb cinquanta, per sembrar i recollir la collita.»

―Demana a l’Esperit Sant aquesta eficàcia..., ¡te la concedirà!

Van arribar a les teves mans dos llibres en rus, i et van venir unes ganes enormes d’estudiar aquella llengua. Imaginaves la formosor de morir com un gra de blat en aquella nació, ara tan àrida, que amb el temps donarà abundosos camps de blat...

―Em semblen bé les teves ambicions. Ara, però, dedica’t al petit deure, a la gran missió de cada dia, al teu estudi, a la teva feina, al teu apostolat i, sobretot, a la teva formació, que ―tenint en compte tant com encara has de podar― no és tasca ni menys heroica, ni menys formosa.

¿Per a què serveix un estudiant que no estudia?

Quan se’t faci molt costerut estudiar, ofereix a Jesús aquest esforç. Digues-li que continues damunt els llibres, perquè la teva ciència sigui l’arma per combatre els seus enemics i guanyar-li moltes ànimes... Llavors, pots tenir la seguretat que el teu estudi va pel camí de fer-se oració.

Si perds les hores i els dies, si mates el temps, obres les portes de l’ànima al dimoni. Aquest comportament equival a suggerir-li: «Aquí tens casa teva.»

¿Que és difícil no perdre el temps? ―T’ho concedeixo... Però mira que l’enemic de Déu, els «altres», no descansen.

A més a més, recorda’t d’aquella veritat que Pau, un campió de l’amor de Déu, proclama: «Tempus breve est!» ―aquesta vida se’ns escapa de les mans, i no hi ha possibilitat de recuperar-la.

¿T’adones del que comporta que tu siguis o no una persona amb sòlida preparació? ―¡Quantes ànimes!...

―¿I, ara, deixaràs d’estudiar o de treballar amb perfecció?

Hi ha dues maneres d’enlairar-se: una ―cristiana―, per l’esforç noble i lleial de pujar a fi de servir els altres; i una altra ―pagana―, per l’esforç baix i innoble d’enfonsar el proïsme.

No m’asseguris que vius de cara a Déu, si no t’esforces a viure ―sempre i en tot― amb sincera i clara fraternitat de cara als homes, qualsevol home.

Els «ambiciosos» ―de petites personals ambicions miserables― no entenen que els amics de Déu cerquin «alguna cosa», per servei, i sense «ambició».

Una ansietat t’omple: la pressa per forjar-te aviat, per emmotllar-te, per estovar-te i polir-te, a fi d’arribar a ser la peça harmònica que compleixi eficaçment la feina prevista, la missió assignada..., en el gran camp de Crist.

Molt prego per tu a fi que aquest afany t’esperoni a l’hora del cansament, del fracàs, de l’obscuritat..., perquè «la missió assignada en el gran camp de Crist» no pot canviar.

Lluita decididament contra aquesta falsa humilitat ―comoditat, hauries d’anomenar-la―, que t’impedeix comportar-te amb la maduresa del bon fill de Déu: ¡has de créixer!

―¿No et fa vergonya contemplar com els teus germans grans fa anys que treballen entregats, i tu encara no ets capaç ―no vols ser capaç― d’aixecar un dit per ajudar-los?

Deixa que es consumeixi la teva ànima en desigs... Desigs d’amor, d’oblit, de santedat, de Cel... No t’aturis a pensar si arribaràs alguna vegada a veure’ls acomplerts ―com et suggerirà algun saberut conseller―: revifa’ls cada dia més, perquè l’Esperit Sant diu que li agraden els «homes de desigs».

Desigs operatius, que has de posar en pràctica en les comeses quotidianes.

Si el Senyor t’ha anomenat «amic», has de respondre a la crida, has de caminar a pas ràpid, amb la urgència necessària, ¡al pas de Déu! Si no, corres el risc de limitar-te a ser simple espectador.

Oblida’t de tu mateix... Que la teva ambició sigui la de no viure més que per als teus germans, per a les ànimes, per a l’Església; en una paraula, per a Déu.

Enmig del goig de la festa, a Canà, només Maria adverteix la falta de vi... Fins als detalls més petits de servei arriba l’ànima si, com Ella, viu apassionadament pendent del proïsme, per Déu.