Veracitat

Feies la teva oració davant un Santcrist, i vas prendre aquesta decisió: val més patir per la veritat, que no que la veritat hagi de patir per mi.

¡Moltes vegades la veritat és tan inversemblant!... sobretot, perquè sempre exigeix coherència de vida.

Si et molesta que et diguin la veritat, llavors... ¿com és que preguntes?

―¿Que potser pretens que et responguin amb la teva veritat, per justificar els teus descamins?

Afirmes que tens molt de respecte a la veritat... ¿Per això t’hi poses sempre a tan «respectuosa» distància?

No et comportis com un gamarús: no és mai fanatisme voler conèixer cada dia millor, i estimar més, i defensar amb una seguretat més gran la veritat que has de conèixer, estimar i defensar.

En canvi, cauen en el sectarisme ―ho dic sense por― els qui s’oposen a aquesta lògica conducta, en nom d’una falsa llibertat.

És fàcil ―també passava en temps de Jesucrist― dir que no: negar o posar en entredit una veritat de fe. ―Tu, que et declares catòlic, has de partir del «sí».

―Després, amb l’estudi, seràs capaç d’exposar els motius de la teva certesa: que no hi ha contradicció ―no n’hi pot haver― entre Veritat i ciència, entre Veritat i vida.

No m’abandonis el deure, no t’apartis del camí, per més que hagis de conviure amb persones plenes de prejudicis, com si la base dels raonaments, o el significat dels termes, estigués definit pel seu capteniment o per les seves afirmacions.

―Esforça’t perquè t’entenguin..., però, si no ho aconsegueixes, continua endavant.

Trobaràs gent a la qual, per la seva obtusa tossuderia, difícilment podràs persuadir... Però, fora d’aquests casos, val la pena aclarir les discordances, i aclarir-les amb tota la paciència que calgui.

Alguns no senten ―no volen sentir― més que les paraules que porten al cap.

Per a tants, la comprensió que exigeixen als altres és que tots es passin al seu partit.

No puc creure en la teva veracitat, si no sents desassossec, ¡i desassossec molest!, davant la mentida més petita i innòcua, que no ho és gens, de petita ni d’innòcua, perquè és ofensa a Déu.

¿Com és que mires, i escoltes, i llegeixes, i parles amb intenció roïna, i et dediques a recollir les coses «dolentes» que resideixen, no en la intenció dels altres, sinó només dins la teva ànima?

Quan no hi ha rectitud en qui llegeix, és difícil que descobreixi la rectitud de qui escriu.

El sectari només veu sectarisme en totes les activitats dels altres. Mesura el proïsme amb la mida escarransida del seu cor.

Pena, em va fer aquell home de govern. Intuïa l’existència d’alguns problemes, per altra banda lògics en la vida..., i es va espantar i molestar quan els hi van comunicar. S’estimava més desconèixer-los, viure amb la mitja llum o amb la penombra de la seva visió, per continuar tranquil.

Li vaig aconsellar que els afrontés amb cruesa i amb claredat, justament perquè deixessin d’existir, i li vaig assegurar que llavors sí que viuria amb la veritable pau.

Tu, no resolguis els problemes, propis i aliens, ignorant-los: això seria comoditat, mandra, obrir la porta a l’acció del diable.

¿Has complert el teu deure?... ¿La teva intenció ha estat recta?... ¿Sí? ―Llavors no t’amoïnis perquè hi hagi persones anormals, que descobreixin el mal que només existeix en la seva mirada.

Et van preguntar ―inquisitius― si jutjaves bona o dolenta aquella decisió teva, que ells consideraven indiferent.

I, amb segura consciència, vas respondre: «Només sé dues coses: que la meva intenció és neta i que... conec bé el que em costa.» I vas afegir: Déu és la raó i el fi de la meva vida, per això em consta que no hi ha res que sigui indiferent.

Li has explicat els teus ideals i la teva conducta, segura, ferma, de catòlic: i va semblar que acceptava i entenia el camí. ―Però després t’ha vingut el dubte de si no haurà ofegat la comprensió entre els seus no gaire ordenats costums...

―Parla-hi de nou, i aclareix-li que la veritat s’accepta per viure-la o per intentar viure-la.

¿Qui són ells per experimentar?... ¿Per què han de desconfiar?, : contesta’ls, de part meva, que desconfiïn de la seva pròpia misèria... i continua amb tranquiŀlitat els teus passos.

Et fan llàstima... ―Amb una total falta de valentia, tiren la pedra i amaguen la mà.

Mira el que sobre ells sentencia l’Esperit Sant: «Confosos i avergonyits restaran tots els forjadors d’errors; tot d’una seran coberts d’oprobi.» Sentència que es complirà inexorablement.

¿Que bastants difamen i murmuren d’aquella empresa apostòlica?... ―Doncs, tan aviat com tu proclamis la veritat, almenys ja n’hi haurà un que no criticarà.

Del camp de blat més formós i prometedor, és fàcil treure’n carretons de ravenisses, de roselles i de gram...

―De la persona més íntegra i responsable sempre se’n poden omplir ―al llarg de la història― pàgines negres... Pensa quantes coses han dit i escrit contra nostre Senyor Jesucrist.

―T’aconsello que ―com es fa amb el camp de blat― cullis les espigues blanques i granades: la veritable veritat.

Per a tu, que m’has assegurat que vols tenir una consciència recta: no oblidis que recollir una calúmnia, sense impugnar-la, és convertir-se en coŀlector d’escombraries.

Aquesta tirada teva ―obertura, en dius― per admetre fàcilment qualsevol afirmació, que vagi contra aquella persona, sense escoltar-la, no és precisament justícia..., ni molt menys caritat.

La calúmnia a vegades fa mal als qui la pateixen... Però veritablement deshonra els qui la llancen i difonen..., i després porten aquest pes al fons de l’ànima.

¿Per què tants murmuradors?, et preguntes adolorit... ―Uns, per error, per fanatisme o per malícia. ―Però, la majoria, repeteixen la bola per inèrcia, per superficialitat, per ignorància.

Per això, torno a insistir: quan no puguis lloar, i no calgui parlar, ¡calla!

Quan la víctima calumniada pateix en silenci, «els botxins» s’acarnissen amb la seva valenta covardia.

Desconfia d’aquelles afirmacions rotundes, si els qui les propugnen no han intentat, o no han volgut, parlar amb l’interessat.

Hi ha moltes maneres de fer una enquesta. Amb una mica de malícia, escoltant les murmuracions, es recullen deu volums en quart contra qualsevol persona noble o entitat digna. ―I més, si aquesta persona o entitat treballa amb eficàcia. ―I molt més encara, si aquesta eficàcia és apostòlica...

Trista comesa la dels organitzadors, però més trista encara la posició dels qui es presten a fer d’altaveus d’aquestes iniqües i superficials afirmacions.

Aquells ―ho deia amb pena― no tenen inteŀligència de Crist, sinó careta de Crist... Per això estan mancats de criteri cristià, no arriben a la veritat, i no donen fruit.

No podem oblidar, els fills de Déu, que el Mestre va anunciar: «El qui a vosaltres escolta, a mi m’escolta...» ―Per això... hem d’intentar ser Crist; mai una caricatura d’Ell.

En aquest cas, com en tants altres, els homes es belluguen ―tots creuen que tenen raó―..., i Déu els guia; és a dir, per damunt de les raons particulars, triomfarà finalment la inescrutable i amorosíssima Providència de Déu.

Deixa’t, doncs, «guiar» pel Senyor, sense oposar-te als seus plans, encara que contradiguin les teves «fonamentals raons».

És una experiència penosa observar com alguns, menys preocupats d’aprendre, d’entrar en possessió dels tresors adquirits per la ciència, es dediquen a construir-la al seu gust, amb procediments més o menys arbitraris.

Però aquesta comprovació t’ha de fer redoblar l’afany per aprofundir en la veritat.

Més còmode que investigar és escriure contra els qui investiguen, o contra els qui aporten nous descobriments a la ciència i a la tècnica. ―Però no hem de tolerar que, de més a més, aquests «crítics» pretenguin erigir-se en senyors absoluts del saber i de l’opinió dels ignorants.

«No està clar, no està clar», oposava davant l’afirmació segura dels altres... I la que estava clara era la seva ignorància.

Et molesta ferir, crear divisions, demostrar intoleràncies..., i vas transigint en posicions i punts ―¡no són greus, m’assegures!―, que impliquen conseqüències nefastes per a tants.

Perdona la meva sinceritat: amb aquesta manera d’actuar, caus en la intolerància ―que tant et molesta― més nècia i perjudicial: la d’impedir que la veritat sigui proclamada.

Déu, per la seva justícia i per la seva misericòrdia ―infinites i perfectes―, tracta amb el mateix amor, i de manera desigual, els fills desiguals.

Per això, igualtat no vol dir mesurar tothom amb el mateix regle.

Dius una veritat a mitges, amb tantes possibles interpretacions, que pot qualificar-se de... mentida.

El dubte ―en el terreny de la ciència, de la fama aliena― és una planta que se sembra fàcilment, però que costa molt d’arrencar.

: «Quod scripsi, scripsi!» ―allò que he escrit no es canvia..., després d’haver permès el crim més horrible. ―¡Ets incommovible!, però ¡l’hauries d’assumir abans, aquesta posició..., no després!

És virtut mantenir-se coherent amb les pròpies resolucions. Però, si amb el temps canvien les dades, és també un deure de coherència rectificar el plantejament i la solució del problema.

No confonguis la intransigència santa amb la tossuderia tancada.

«Em trenco, però no em doblego», afirmes ufanós i amb una certa altivesa.

―Escolta’m bé: l’instrument trencat esdevé inservible, i deixa obert el camp als qui, amb aparent transigència, imposen després una intransigència nefasta.

«Sancta Maria, Sedes Sapientiae» ―Santa Maria, Seu de ―Invoca sovint d’aquesta manera la nostra Mare, perquè Ella ompli els seus fills, en l’estudi, en el treball, en la convivència, de que Crist ens ha portat.