Cor

El que cal per aconseguir la felicitat, no és una vida còmoda, sinó un cor enamorat.

Després de vint segles, hem de pregonar amb seguretat plena que l’esperit de Crist no ha perdut la seva força redemptora, l’única que sadolla els anhels del cor humà. ―Comença per ficar aquesta veritat dins el teu, que estarà en perpètua inquietud ―com va escriure sant Agustí― mentre no el posis íntegrament en Déu.

Estimar és... no albergar més que un sol pensament, viure per a la persona estimada, no ser propietat nostra, estar sotmès venturosament i lliurement, amb l’ànima i el cor, a una voluntat aliena... i a la vegada pròpia.

Encara no estimes el Senyor com l’avar les seves riqueses, com una mare el seu fill...,¹ ¡encara et preocupes massa de tu mateix i de petiteses teves! Tot i això, notes que Jesús ja s’ha fet indispensable en la teva vida...

―Doncs, tan aviat com corresponguis del tot a la seva crida, et serà també indispensable en cadascun dels teus actes.

¡Crida-li-ho fort, que aquest crit és dèria d’enamorat!: Senyor, encara que t’estimo..., ¡no et refiïs de mi! ¡Lliga’m a tu, cada dia més!

No ho dubtis: el cor ha estat creat per estimar. Fiquem, doncs, nostre Senyor Jesucrist en tots els amors nostres. Si no, el cor buit es venja, i s’omple de les baixeses més menyspreables.

No existeix cor més humà que el d’una criatura que desborda sentit sobrenatural. Pensa en santa Maria, la plena de gràcia, Filla de Déu Pare, Mare de Déu Fill, Esposa de Déu Esperit Sant: en el seu Cor hi cap la humanitat sencera sense diferències ni discriminacions. ―Cadascú és el seu fill, la seva filla.

Les persones, quan tenen el cor molt petit, sembla que guarden els seus afanys en un calaix pobre i apartat.

Has de comportar-te cada dia, en tractar els qui t’envolten, amb molta comprensió, amb molt d’afecte, juntament ―és ben clar― amb tota l’energia necessària: si no, la comprensió i l’afecte es converteixen en complicitat i en egoisme.

Deia ―sense humilitat artificiosa― aquell amic nostre: «No m’ha calgut aprendre a perdonar, perquè el Senyor m’ha ensenyat a estimar.»

Perdonar. ¡Perdonar amb tota l’ànima i sense cap escletxa de rancor! Actitud sempre gran i fecunda.

―Aquest fou el gest de Crist en ser enclavat a la creu: «Pare, perdona’ls, perquè no saben el que fan», i d’allí va venir la teva salvació i la meva.

Força pena et va produir el comentari, ben poc cristià, d’aquella persona: «Perdona els teus enemics ―et deia―: ¡no t’imagines la ràbia que els fa!»

―No te’n vas poder estar, i vas replicar amb pau: «No vull malvendre l’amor amb la humiliació del proïsme. Perdono, perquè estimo, amb fam d’imitar el Mestre.»

Evita amb delicadesa tot allò que pugui ferir el cor dels altres.

¿Com és que, entre deu maneres de dir que «no», has de triar sempre la més antipàtica? ―La virtut no desitja ferir.

Mira: hem d’estimar Déu no solament amb el nostre cor, sinó amb el «seu», i amb el de tota la humanitat de tots els temps...: si no, farem curt per correspondre al seu Amor.

Em dol que, els qui s’han entregat a Déu, presentin la imatge de concos o donin ocasió perquè se’ls prengui com a concos: ¡si tenen l’Amor per antonomàsia! ―Concos seran, si no saben estimar a Qui tant estima.

Algú ha comparat el cor amb un molí, que es mou pel vent de l’amor, de la passió...

Efectivament, aquest «molí» pot moldre blat, ordi, fems... ―¡Depèn de nosaltres!

El dimoni ―pare de la mentida i víctima de la seva supèrbia― intenta emular el Senyor fins en la manera de fer prosèlits. ¿T’hi has fixat?: igual que Déu se serveix dels homes per salvar ànimes i portar-les a la santedat, satanàs se serveix d’altres persones, per destorbar aquesta tasca i fins i tot per fer que es perdin. I ―no t’espantis― de la mateixa manera que Jesús busca, com a instruments, els més pròxims ―parents, amics, coŀlegues, etc.―, el dimoni també intenta, tot sovint, moure aquests éssers més estimats, per induir al mal.

Per això, si els llaços de la sang es converteixen en lligadures, que t’impedeixen seguir els camins de Déu, talla’ls amb decisió. I potser la teva determinació deslligui també els qui es trobaven enredats en les malles de Llucifer.

¡Gràcies, Jesús meu!, perquè has volgut fer-te perfecte Home, amb un Cor amant i amabilíssim, que estima fins a la mort i pateix; que s’omple de goig i de dolor; que s’entusiasma amb els camins dels homes, i ens mostra el que mena al cel; que se subjecta heroicament al deure, i es condueix per la misericòrdia; que vetlla pels pobres i pels rics; que té cura dels pecadors i dels justos...

―¡Gràcies, Jesús meu, i dona’ns un cor a la mida del teu!

Demana a Jesús que et concedeixi un Amor com a foguera de purificació, on la teva pobra carn ―el teu pobre cor― es consumeixi, netejant-se de totes les misèries terrenals... I, buit de tu mateix, s’inundi d’Ell. Demana-li que et concedeixi una aversió radical a les coses mundanes: que només et sostingui l’Amor.

Has vist molt clara la teva vocació ―estimar Déu―, però només amb el cap. M’assegures que has ficat el cor en el camí..., però de vegades et distreus, i fins i tot intentes girar la mirada enrere: és senyal que no l’hi has ficat del tot. ―¡Afina!

«He vingut ―així s’expressa el Mestre― a enfrontar l’home contra el pare, la filla contra la mare i la nora contra la sogra...» Complint el que Ell t’exigeix, demostraràs que els estimes veritablement. Per això, no t’escudis en l’afecte que els tens ―total, ha de ser―, a l’hora del teu sacrifici personal. Si no, creu-me, avantposes, a l’amor de Déu, el dels pares; i, al dels pares, el teu amor propi.

―¿Has entès ara, amb més profunditat, la congruència de les paraules evangèliques?

¡El cor! De tant en tant, sense poder evitar-ho, s’hi projecta una ombra de llum humana, un record brut, trist, «de poble»...

―Ves de seguida al Sagrari, físicament o espiritualment: i tornaràs a la llum, a la joia, a

La freqüència amb què visitem el Senyor va d’acord amb dos factors: fe i cor; veure la veritat i estimar-la.

L’Amor s’enrobusteix també amb negació i mortificació.

Si tinguessis un cor gran i una mica més de sinceritat, no t’aturaries a mortificar, ni et sentiries mortificat..., per detallets.

Si t’enfades ―de vegades és un deure; d’altres, una feblesa―, que duri només pocs minuts. I a més, sempre amb caritat: ¡tendresa!

¿Renyar?... Moltes vegades és necessari. Però ensenyant a corregir el defecte. Mai, per un desfogament del teu mal caràcter.

Quan cal corregir, s’ha d’actuar amb claredat i amabilitat; sense excloure un somriure als llavis, si convé. Mai ―o molt rarament―, agafant-s’ho a la valenta.

¿Et sents dipositari del bé i de la veritat absoluta i, per tant, investit d’un títol personal o d’un dret a desarrelar el mal costi el que costi?

―Per aquest camí no arranjaràs res: ¡només per Amor i amb amor!, recordant que l’Amor t’ha perdonat i et perdona tant.

Estima els bons, perquè estimen Crist... ―I estima també els qui no l’estimen, perquè tenen aquesta desgràcia..., i especialment perquè Ell s’estima els uns i els altres.

La gent d’aquella terra ―tan apartada de Déu, tan desorientada― t’ha recordat les paraules del Mestre: «Van com ovelles sense pastor.»

―I has sentit que a tu també se t’omplen les entranyes de compassió...: decideix-te, del lloc que ocupes estant, a donar la vida en holocaust per tothom.

Els pobres ―deia aquell amic nostre― són el meu millor llibre espiritual i el motiu principal per a les meves pregàries. Em dolen ells, i Crist em dol amb ells. I, perquè em dol, comprenc que l’estimo i que me’ls estimo.

Posant l’amor de Déu enmig de l’amistat, aquest afecte es depura, s’engrandeix, s’espiritualitza; perquè es cremen les escòries, els punts de vista egoistes, les consideracions excessivament carnals. No te n’oblidis: l’amor de Déu ordena més bé els nostres afectes, els fa més purs, sense retallar-los.

Aquesta situació et crema: ¡se t’ha acostat Crist, quan no eres més que un miserable leprós! Fins llavors, només cultivaves una qualitat bona: un generós interès pels altres. Després d’aquella trobada, vas assolir la gràcia de veure Jesús en el proïsme, et vas enamorar d’Ell i ara l’estimes en els altres..., i et sembla molt poc ―¡tens raó!― l’altruisme que abans t’empenyia a prestar serveis als teus semblants.

Acostuma’t a posar el teu pobre cor en el dolç i immaculat Cor de Maria, perquè te’l purifiqui de tanta escòria, i et dugui al Cor sacratíssim i misericordiós de Jesús.