Treball

El treball és la vocació inicial de l’home, és una benedicció de Déu, i s’equivoquen lamentablement els qui el consideren un càstig.

El Senyor, el més bo dels pares, va coŀlocar el primer home al Paradís, «ut operaretur» ―perquè treballés.

Estudi, treball: deures ineludibles en tot cristià; mitjans per defensar-nos dels enemics de l’Església i per atraure ―amb el nostre prestigi professional― tantes altres ànimes que, sent bones, lluiten aïlladament. Són arma fonamentalíssima per a qui vulgui ser apòstol enmig del món.

Demano a Déu que et serveixin també de model l’adolescència i la joventut de Jesús, igual quan argumentava amb els doctors del Temple, que quan treballava al taller de Josep.

¡Trenta-tres anys de Jesús!...: trenta van ser de silenci i obscuritat; de submissió i treball...

M’escrivia aquell xicotàs: «El meu ideal és tan gran que no hi cap sinó al mar.» ―Li vaig contestar: ¿I el Sagrari, tan «petit»?; ¿i el taller «vulgar» de Natzaret?

―¡En la grandesa de l’ordinari ens hi espera Ell!

Davant Déu, cap feina no és d’ella mateixa ni gran ni petita. Tot adquireix el valor de l’Amor amb què es fa.

L’heroisme del treball consisteix a «acabar» cada tasca.

Hi torno: en la senzillesa de la teva feina ordinària, en els detalls monòtons de cada dia, has de descobrir el secret ―per a tants amagat― de la grandesa i de la novetat: l’Amor.

T’ajuda molt ―em dius― aquest pensament: des dels primers cristians, ¿quants comerciants es deuen haver fet sants?

I vols demostrar que també ara és possible... ―El Senyor no t’abandonarà en aquest designi.

Tu també tens una vocació professional, que t’«esperona». ―Doncs, aquest «esperó» és l’ham per pescar homes.

Rectifica, per tant, la intenció, i no deixis d’adquirir tot el prestigi professional possible, en servei de Déu i de les ànimes. El Senyor compta també amb «això».

Per acabar les coses, cal començar a fer-les.

―Sembla una obvietat, però ¡et falta tantes vegades aquesta senzilla decisió!, i... ¡com s’alegra satanàs de la teva ineficàcia!

No es pot santificar una feina que humanament sigui un esguerro, perquè no hem d’oferir a Déu tasques mal fetes.

A força de descurar detalls, pot fer-se compatible treballar sense parar i viure com un perfecte gandul.

M’has preguntat què pots oferir al Senyor. ―No m’haig de rumiar la resposta: el mateix de sempre, però més ben acabat, amb un remat d’amor, que et dugui a pensar més en Ell i menys en tu.

Una missió sempre actual i heroica per a un cristià corrent: acomplir de manera santa els quefers més variats, fins i tot els que semblen més indiferents.

Hem de treballar, i treballar molt i bé, sense oblidar que la nostra millor arma és l’oració. Per això, no em canso de repetir que hem de ser ànimes contemplatives enmig del món, que procuren convertir el treball en oració.

M’escrius a la cuina, al costat dels fogons. Comença fred. Al teu costat, la teva germana petita ―l’última que ha descobert la bogeria divina de viure a fons la seva vocació cristiana― pela patates. En aparença ―penses― la seva ocupació és igual que abans. Però, ¡hi ha tanta diferència!

―És veritat: abans «només» pelava patates; ara, se santifica pelant patates.

Afirmes que vas comprenent de mica en mica el que vol dir «ànima sacerdotal»... No t’enfadis si et responc que els fets demostren que ho entens només en teoria. ―Cada jornada et passa el mateix: al vespre, a l’examen, tot són desigs i propòsits; al matí i a la tarda, a la feina, tot són romanços i excuses.

¿Així vius el «sacerdoci sant, per oferir víctimes espirituals, agradables a Déu per Jesucrist»?

En reprendre la teva feina ordinària, se’t va escapar com un crit de protesta: ¡sempre la mateixa cosa!

I jo et vaig dir: ―Sí, sempre la mateixa cosa. Però aquesta feina vulgar ―igual que la que fan els teus companys d’ofici― ha de ser per a tu una contínua oració, amb les mateixes paraules entranyables, però cada dia amb música diferent.

És missió molt nostra transformar la prosa d’aquesta vida en hendecasíŀlabs, en poesia heroica.

Aquell «stultorum infinitus est numerus» ―és infinit el nombre dels necis―, que es llegeix a l’Escriptura, sembla que creix cada dia. ―En les ocupacions més diverses, en les situacions més inesperades, encoberts amb la capa del prestigi que donen els càrrecs ―i fins i tot les «virtuts»―, ¡quants descuits i quanta falta de sindèresi hauràs de suportar!

Però no m’explico que perdis el sentit sobrenatural de la vida, i t’ho miris indiferent: molt baixa és la teva condició interior, si aguantes aquestes situacions ―¡i no tens més remei que aguantar-les!― per motius humans...

Si no els ajudes a descobrir el camí, amb un treball responsable i ben acabat ―¡santificat!―, et fas com ells ―neci―, o n’ets còmplice.

Interessa que breguis, que donis un cop de mà... De tota manera, coŀloca els quefers professionals al seu lloc: són exclusivament mitjans per arribar al fi; no s’han de prendre mai, ni de lluny, com la cosa fonamental.

¡Quantes «professionalitis» impedeixen la unió amb Déu!

Perdona’m la tossuderia: l’instrument, el mitjà, no ha de convertir-se en fi. ―Si, en comptes del seu pes corrent, una aixada pesés un quintar, el pagès no podria cavar amb aquella eina, gastaria tota l’energia a carretejar-la, i la llavor no arrelaria, seria ben inútil.

Sempre ha ocorregut el mateix: qui treballa, per recta i neta que sigui la seva actuació, fàcilment aixeca gelosies, suspicàcies, enveges. ―Si ocupes un lloc de direcció, recorda que aquelles aprensions d’alguns, respecte a un coŀlega concret, no són prou motiu per prescindir de l’«encartat»; més aviat mostren que pot ser útil en empreses més elevades.

¿Obstacles?... ―De vegades, n’hi ha. ―Però, d’altres, te’ls inventes per comoditat o per covardia. ¡Amb quina habilitat formula el diable l’aparença d’aquests pretextos per no treballar...!, perquè prou sap que la mandra és la mare de tots els vicis.

Desplegues una activitat incansable. Però no et condueixes amb ordre i, per tant, vas mancat d’eficàcia. ―Em recordes allò que vaig sentir, una vegada, de llavis molt autoritzats. Volent lloar un súbdit davant el seu superior, se’m va acudir comentar: ¡si que treballa! ―Em van donar aquesta resposta: digui vostè més aviat ¡si que es belluga!...

―Desplegues una incansable activitat estèril... ¡Si que et bellugues!

Per treure importància a la feina d’un altre, vas xiuxiuejar: no ha fet més que complir el seu deure.

I jo vaig afegir: ―¿Et sembla poc?... Per complir el nostre deure ens dona el Senyor la felicitat del Cel: «Euge serve bone et fidelis... intra in gaudium Domini tui» ―molt bé, servent bo i fidel, ¡entra al goig etern!

El Senyor té dret ―i cadascun de nosaltres obligació― que «en tot moment» el glorifiquem. I doncs, si malbaratem el temps, robem glòria a Déu.

Et consta que la tasca és urgent, i que un minut concedit a la comoditat implica un temps sostret a la glòria de Déu. ―¿Què esperes, doncs, per aprofitar a consciència tots els instants?

A més a més, t’aconsello que consideris si aquests minuts que et sobren, al llarg de la jornada ―¡ben sumats, són hores!―, no responen al teu desordre o a la teva ganduleria.

La tristesa i la intranquiŀlitat són proporcionals al temps perdut. ―Quan sentis impaciència santa per aprofitar cada minut, l’alegria i la pau t’inundaran, perquè no pensaràs en tu.

¿Preocupacions?... Jo no tinc preocupacions ―et vaig dir―, perquè tinc moltes ocupacions.

Passes per una etapa crítica: un cert temor vague; dificultat per adaptar el pla de vida; una feina aclaparadora, perquè no en tens prou amb les vint-i-quatre hores del dia, per complir amb totes les teves obligacions...

―¿Has provat de seguir el consell de l’Apòstol: «Que es faci tot decorosament i amb ordre»?, és a dir, en la presència de Déu, amb Ell, per Ell i només per a Ell.

Quan distribueixis el teu temps, has de pensar també a què destinaràs els espais lliures que es presentin en hores imprevistes.

Sempre he entès el descans com a apartament de les coses contingents de cada dia, mai com a dies d’oci.

Descans significa represa: aplegar forces, ideals, plans... En poques paraules: canviar d’ocupació, per tornar després ―amb nova empenta― al quefer habitual.

Ara, que tens moltes coses a fer, han desaparegut tots «els teus problemes»... ―Has de ser sincer: com que t’has decidit a treballar per Ell, ja no et sobra temps per pensar en els teus egoismes.

Les jaculatòries no són un entrebanc per a la feina, igual que el batec del cor no destorba el moviment del cos.

Santificar el propi treball no és una quimera, sinó missió de tot cristià...: teva i meva.

―És el que va descobrir aquell ajustador, que comentava: «Em fa tornar boig de content aquesta certesa, que jo, fent anar el torn i cantant, cantant força ―per dins i per fora―, puc fer-me sant...: ¡quina bondat la del nostre Déu!»

La labor apostòlica et sembla ingrata, especialment quan contemples que poc que estimen Déu els teus companys, mentre fugen de la gràcia i del bé que desitges prestar-los.

Has de procurar compensar tu tot el que ells ometen, donant-te també a Déu en el treball ―com no ho havies fet fins ara―, convertint-lo en oració que puja al Cel per la humanitat.

Treballar amb alegria no equival a treballar «alegrement», sense profunditat, com traient-se del damunt un pes molest...

―Procura que, per atabalament o per lleugeresa, no perdin valor els teus esforços i, al capdavall, t’exposis a presentar-te davant de Déu amb les mans buides.

N’hi ha que es mouen amb prejudicis a la feina: per principi, no es refien de ningú i, per descomptat, no entenen la necessitat de buscar la santificació del seu ofici. Si hi parles, et responen que no els afegeixis una altra càrrega a la de la seva pròpia tasca, que suporten de mala gana, com un pes.

―Aquesta és una de les batalles de pau que s’ha de guanyar: trobar Déu en l’ocupació de cadascú i ―amb Ell i com Ell― servir els altres.

T’espantes davant les dificultats, i et retreus. ¿Saps quin resum pot dibuixar-se del teu comportament?: ¡comoditat, comoditat i comoditat!

Havies dit que estaves disposat a gastar-te, i a gastar-te sense limitacions, i te’m plantes en aprenent d’heroi. ¡Reacciona amb maduresa!

Estudiant: aplica’t amb esperit d’apòstol als teus llibres, amb la convicció íntima que aquestes hores i hores són ja, ¡ara!, un sacrifici espiritual ofert a Déu, profitós per a la humanitat, per al teu país, per a la teva ànima.

Tens un cavall de batalla que es diu estudi: et proposes mil vegades aprofitar el temps i, tanmateix, et distreu qualsevol cosa. A vegades et canses de tu mateix, per l’escassa voluntat que mostres; tot i que cada dia recomences de nou.

¿Has provat d’oferir l’estudi per intencions apostòliques concretes?

És més fàcil agitar-se que estudiar, i menys eficaç.

Si saps que l’estudi és apostolat, i et limites a estudiar per sortir del pas, és ben clar que la teva vida interior va malament.

Amb aquesta deixadesa, perds el bon esperit i, com li va passar a aquell treballador de la paràbola que amagava amb murrieria el talent rebut, si no rectifiques, pots autoexcloure’t de l’amistat amb el Senyor, per enfangar-te en els teus càlculs de comoditat.

Cal estudiar... Però no n’hi ha prou. ¿Què es pot aconseguir de qui es mata per alimentar el seu egoisme, o de qui no persegueix cap més objectiu que el d’assegurar-se la tranquiŀlitat, per d’aquí a uns anys?

Cal estudiar..., per guanyar el món i conquerir-lo per a Déu. Llavors elevarem el pla del nostre esforç, procurant que la feina feta esdevingui trobada amb el Senyor, i serveixi de base als altres, als qui seguiran el nostre camí...

―D’aquesta manera, l’estudi serà oració.

Després de conèixer tantes vides heroiques, viscudes per Déu sense sortir del propi lloc, he arribat a aquesta conclusió: per a un catòlic, treballar no és complir, ¡és estimar!: excedir-se de bon grat, i sempre, en el deure i en el sacrifici.

Quan comprenguis aquest ideal de treball fratern per Crist, et sentiràs més gran, més ferm, i tan feliç com es pot ser en aquest món, que tants s’entesten a fer atrotinat i amarg, perquè van exclusivament darrere el seu jo.

La santedat es compon d’heroismes. ―Per tant, en el treball se’ns demana l’heroisme d’«acabar» bé les tasques que ens pertoquen, dia rere dia, encara que es repeteixin les mateixes ocupacions. Si no, ¡no volem ser sants!

Em va convèncer aquell sacerdot amic nostre. Em parlava de la seva labor apostòlica, i m’assegurava que no hi ha ocupacions poc importants. Sota aquest camp replet de roses ―deia―, s’hi amaga l’esforç silenciós de tantes ànimes que, amb el treball i l’oració, amb l’oració i el treball, han aconseguit del Cel una abundor de pluges de la gràcia, que tot ho fecunda.

Posa a la taula de treball, a l’habitació, a la cartera..., una imatge de la Mare de Déu, i mira-te-la en començar la feina, mentre la fas i quan l’acabes. Ella t’aconseguirà ―¡t’ho asseguro!― la força per fer, de la teva ocupació, un diàleg amorós amb Déu.