Pescadors d’homes

Vèiem, mentre enraonàvem, les terres d’aquell continent. ―Se’t van encendre de llum els ulls, se’t va omplir d’impaciència l’ànima i, amb el pensament posat en aquella gent, em vas dir: ¿Serà possible que, a l’altre costat d’aquest mar, la gràcia de Crist es torni ineficaç?

En acabat, tu mateix et vas donar la resposta: Ell, en la seva bondat infinita, vol servir-se d’instruments dòcils.

¡Quina compassió que t’inspiren!... Voldries dir-los a crits que perden el temps... ¿Per què són tan cecs, i no perceben allò que tu ―miserable― has vist? ¿Per què no han de preferir el millor?

―Prega, mortifica’t, i després ―¡en tens obligació!― desperta’ls d’un en un, i explica’ls ―també d’un en un― que, igual que tu, poden trobar un camí diví, sense abandonar el lloc que ocupen en la societat.

Vas començar amb molta embranzida. Però a poc a poc t’has anat enxiquint... I acabaràs ficat en la teva pobra closca, si et continues empetitint l’horitzó.

―¡Cada vegada has d’eixamplar més el cor, amb fam d’apostolat!: de cent ànimes, ens interessen totes cent.

Agraeix al Senyor la contínua delicadesa, paternal i maternal, amb què et tracta.

Tu, que sempre havies somiat en grans aventures, t’has compromès en una empresa estupenda..., que et mena a la santedat.

Hi torno: agraeix-ho a Déu, amb una vida d’apostolat.

Quan et llancis a l’apostolat, t’has de convèncer que es tracta sempre de fer feliç, molt feliç, la gent: és inseparable de l’autèntica alegria.

Persones de nacions diverses, de races variades, d’ambients i professions molt diferents... Quan els parles de Déu, palpes el valor humà i sobrenatural de la teva vocació d’apòstol. És com si revisquessis, en la seva realitat total, el miracle de la primera predicació dels deixebles del Senyor: frases dites en llengua estranya, que mostren un camí nou, han estat sentides en el fons del cor de cadascú, en la seva pròpia llengua. I pel teu cap passa, prenent nova vida, l’escena de com «parts, medes i elamites...» s’han acostat feliços a Déu.

Escolta’m bé i fes-me’n ressò: el cristianisme és Amor; el tracte amb Déu és diàleg eminentment afirmatiu; la preocupació pels altres ―l’apostolat― no és un article de luxe, ocupació d’uns quants.

―Ara que ho saps, omple’t de goig, perquè la teva vida ha adquirit un sentit completament divers, i sigues conseqüent.

Naturalitat, sinceritat, alegria: condicions indispensables, en l’apòstol, per atraure la gent.

No podia ser més senzilla la manera de cridar Jesús els primers dotze: «Vine i segueix-me.»

Per a tu, que busques tantes excuses per no continuar aquesta feina, s’ajusta com el guant a la mà la consideració que ben pobra era la ciència humana d’aquells primers; i, tanmateix, ¡com van remoure els qui se’ls escoltaven!

―No m’ho oblidis: la tasca la continua fent Ell, a través de cadascun de nosaltres.

Les vocacions d’apòstol les envia Déu. Però tu no has de deixar de posar-hi els mitjans: oració, mortificació, estudi o treball, amistat, visió sobrenatural..., ¡vida interior!

Quan et parlo d’«apostolat d’amistat», em refereixo a amistat «personal», sacrificada, sincera: de tu a tu, de cor a cor.

En l’apostolat d’amistat i confidència, el primer pas és la comprensió, el servei..., i la santa intransigència en la doctrina.

Els qui han trobat Crist no poden tancar-se en el seu entorn: ¡trista cosa seria aquest empoquiment! Han d’obrir-se com un ventall per arribar a totes les ànimes. Cadascú ha de crear ―i d’eixamplar― un cercle d’amics, sobre el qual influeixi amb el prestigi professional, amb la conducta, amb l’amistat, procurant que Crist influeixi per mitjà d’aquest prestigi professional, d’aquesta conducta, d’aquesta amistat.

Has de ser una brasa encesa, que porti foc a tot arreu. I, allà on l’ambient sigui incapaç de cremar, has d’augmentar-hi la temperatura espiritual.

―Si no, perds el temps miserablement, i el fas perdre als qui t’envolten.

Quan hi ha zel per les ànimes, sempre es troba gent bona, sempre es descobreix terreny adobat. ¡No hi ha disculpa!

Te n’has de convèncer: també allà, n’hi ha molts que poden entendre el teu camí; ànimes que ―conscientment o inconscientment― busquen Crist i no el troben. Però «¿com sentiran a parlar d’Ell, si ningú no els en parla?».

No em diguis que tens cura de la teva vida interior, si no fas un apostolat intens, sense pausa: el Senyor ―a Qui tu m’assegures que tractes― vol que tots els homes se salvin.

Aquest camí és molt difícil, t’ha dit. I, en escoltar-ho, has assentit, ufanós, recordant allò que és el senyal cert del camí veritable... Però el teu amic només s’ha fixat en la part aspra de la senda, sense tenir en compte la promesa de Jesús: «El meu jou és suau.»

Recorda-li-ho, perquè ―potser quan ho sàpiga― s’entregarà.

¿Que no té temps?... Millor. Justament a Crist li interessen els que no tenen temps.

Quan consideris que són molts els que desaprofiten la gran ocasió, i deixen que Jesús passi de llarg, pensa: ¿d’on em ve a mi aquesta crida clara, tan providencial, que em va mostrar el meu camí?

―Medita-ho cada dia: l’apòstol ha de ser sempre un altre Crist, el mateix Crist.

No et sorprenguis i no t’arronsis perquè t’ha retret que l’hagis posat cara a cara amb Crist, ni tampoc perquè hagi afegit, indignat: «Ja no puc viure tranquil sense prendre una decisió...»

Prega per ell... És inútil que miris de tranquiŀlitzar-lo: potser se li ha posat en primer pla una antiga inquietud, la veu de la seva consciència.

¿Se t’escandalitzen perquè parles d’entrega als qui mai no havien pensat en aquest problema?... ―Bé, ¿i què?: si tu tens vocació d’apòstol d’apòstols.

No arribes a la gent, perquè parles un «idioma» diferent. T’aconsello la naturalitat.

¡Aquesta formació teva tan artificial!

¿No saps si llançar-te a parlar de Déu, de vida cristiana, de vocació... perquè no vols fer patir?... Oblides que no ets tu qui crida, sinó Ell: «Ego scio quos elegerim» ―jo sé prou els qui tinc escollits.

A més a més, em disgustaria que, darrere d’aquests falsos respectes, s’hi amagués la comoditat o la tebiesa: ¿a hores d’ara t’estimes més una pobra amistat humana que l’amistat de Déu?

Has tingut una conversa amb aquest, amb aquell, amb el de més enllà, perquè et consumeix el zel per les ànimes.

Aquell va agafar por; l’altre va consultar un «prudent», que l’ha orientat malament... ―Persevera: que no puguin després excusar-se afirmant «quia nemo nos conduxit» ―no ens ha cridat ningú.

Comprenc la teva impaciència santa, però al mateix temps has de considerar que alguns necessiten pensar-s’ho molt, que altres aniran responent amb el temps... Espera’ls amb els braços oberts: condimenta la teva impaciència santa amb oració i mortificació abundants. ―Vindran més joves i generosos; s’hauran tret del damunt l’aburgesament i seran més valents.

I Déu, ¡com els espera!

La fe és un requisit imprescindible en l’apostolat, que moltes vegades es manifesta en la constància per parlar de Déu, encara que triguin a venir els fruits.

Si perseverem, si insistim ben convençuts que el Senyor ho vol, també al teu voltant, pertot arreu, s’advertiran senyals d’una revolució cristiana: uns s’entregaran, altres es prendran seriosament la vida interior, i uns altres ―els més fluixos― quedaran com a mínim alertats.

Dies d’autèntica animació: ¡tres més!

Es compleixen les paraules de Jesús: «El meu Pare es glorieja perquè vosaltres porteu molt de fruit, i sigueu deixebles meus.»

M’has fet somriure, perquè t’entenc molt bé, quan em deies: m’entusiasma la possibilitat d’anar a noves terres, a obrir camí, potser molt lluny... Hauria d’esbrinar si hi ha homes a la Lluna.

―Demana al Senyor que t’augmenti aquest zel apostòlic.

A vegades, de cara a aquestes ànimes adormides, se senten unes ànsies boges de fer-los crits, i de sacsejar-les, de fer-les reaccionar, perquè surtin d’aquest ensopiment terrible en què es troben immerses. ¡És tan trist de veure com caminen, a les palpentes, sense encertar el camí!

―Com de bé comprenc aquell plany de Jesús per Jerusalem, fruit de la seva caritat perfecta...

Endinsa’t cada dia en la fondària apostòlica de la teva vocació cristiana. ―Ell va alçar fa vint segles ―perquè tu i jo ho proclamem a l’oïda dels homes― una bandera d’allistament, obert a tots els qui tenen un cor sincer i capacitat d’estimar... ¡Quines crides més clares vols que l’«ignem veni mittere in terram» ―he vingut a portar foc a la terra, i la consideració d’aquests dos mil cinc-cents milions d’ànimes que encara no coneixen Crist!¹

«Hominem non habeo» ―no tinc ningú que m’ajudi. Això podrien assegurar, ¡malauradament!, molts malalts i paralítics de l’esperit, que poden servir... i han de servir.

Senyor: que no em miri mai indiferent les ànimes.

Ajuda’m a demanar una nova Pentecosta, que cremi un altre cop la terra.

«Si algun dels qui em segueixen no avorreix el seu pare i la seva mare i la muller i els fills i els germans i germanes, i fins i tot la seva mateixa vida, no pot ser el meu deixeble.»

Cada vegada veig més clar, Senyor, que els lligams de sang, si no passen pel teu Cor amabilíssim, són per a uns motiu permanent de creu; per a altres, origen de temptacions ―més o menys directes― contra la perseverança; per a uns altres, causa d’ineficàcia absoluta; i per a tothom, llast que s’oposa a un lliurament total.

La rella que llaura i obre el solc, no veu la llavor ni el fruit.

Després de la teva decisió, cada dia fas un descobriment nou. Recordes l’ahir, quan et demanaves constantment: «¿i això, com?»..., i continuaves després en els teus dubtes o en els teus desencants...

Ara sempre trobes la resposta exacta, raonada i clara. I, en sentir com contesten a les teves preguntes de vegades puerils, se t’acut pensar: «Així devia atendre Jesús els primers Dotze.»

¡Vocacions, Senyor, més vocacions! No m’importa si la sembra va ser meva o d’un altre ―¡sembraves Tu, Jesús, amb les nostres mans!―; només sé que ens has promès la maduresa del fruit: «et fructus vester maneat!» ―que el vostre fruit serà durador.

Que siguis clar. Si et diuen que vas «a pescar-los», contesta que sí, que això desitges... Però..., ¡que no pateixin! Perquè, si no tenen vocació ―si Ell no els crida―, no vindran; i si en tenen, quin ridícul acabar com el jove ric de l’Evangeli: sols i tristos.

La teva feina d’apòstol és gran i bonica. Ets al punt de confluència de la gràcia amb la llibertat de les ànimes; i assisteixes al moment solemníssim de la vida d’alguns homes: la seva trobada amb Crist.

Sembla que us han triat d’un en un..., deia.

―¡I així és!

Te n’has de convèncer: necessites formar-te bé, de cara a aquesta allau de gent que ens caurà al damunt, amb la pregunta precisa i exigent: ―«Bé, ¿què s’ha de fer?»

Una recepta eficaç per al teu esperit apostòlic: plans concrets, no d’avui en vuit, sinó d’avui a demà, i d’ara a després.

Crist espera molt de la teva labor. Però has d’anar a buscar les ànimes, com el bon Pastor surt a trobar l’ovella que fa cent: sense esperar que et cridin. En acabat, serveix-te dels teus amics per fer bé a uns altres: ningú no pot estar-se tranquil ―digues-ho a cada un― amb una vida espiritual que, després d’omplir-lo, no desbordi cap a fora amb zel apostòlic.

No és tolerable que perdis el temps en «les teves ximpleries», quan hi ha tantes ànimes que t’esperen.

Apostolat de la doctrina: aquest serà sempre el teu apostolat.

La meravella de és la consagració de tots els camins: no es pot entendre mai com a monopoli ni com a apreciació d’un de sol en detriment d’altres.

La Pentecosta és indefinida varietat de llengües, de mètodes, de maneres de trobar-se amb Déu: no uniformitat violenta.

M’escrivies: es va ajuntar al nostre grup un xicot jove, que anava cap al nord. Era miner. Cantava molt bé, i va estar acompanyant el nostre cor. Vaig pregar per ell fins que va arribar a la seva estació. Tot acomiadant-se, va comentar: «¡Com m’agradaria prolongar el viatge amb vosaltres!»

―Em vaig recordar de seguida del «mane nobiscum» ―¡queda’t amb nosaltres, Senyor!, i li vaig demanar novament amb fe, que els altres «el vegin» en cadascun de nosaltres, companys «del seu camí».

«Per la via del just descontentament», se n’han anat i se’n van les masses.

Dol..., però, ¡quants ressentits no hem fabricat, entre els que estan espiritualment o materialment necessitats!

―Cal tornar a ficar Crist entre els pobres i entre els humils: precisament enmig d’ells és on més de gust es troba.

Professor: que t’iŀlusioni fer comprendre als alumnes, en poc temps, allò que a tu t’ha costat hores d’estudi arribar a veure clar.

El desig d’«ensenyar», i «ensenyar de cor», crea en els alumnes un agraïment, que esdevé terreny idoni per a l’apostolat.

M’agrada aquest lema: «Cada caminant segueixi el seu camí», el que Déu li ha marcat, amb fidelitat, amb amor, encara que costi.

¡Quina lliçó tan extraordinària, cadascuna de les ensenyances del Nou Testament! ―Un cop que el Mestre, tot pujant a la dreta de Déu Pare, els ha dit: «Aneu i prediqueu a tots els pobles», els deixebles es queden amb pau. Però encara tenen dubtes: no saben què fer, i es reuneixen amb Maria, Reina dels Apòstols, per convertir-se en zelosos pregoners de que salvarà el món.