Audàcia

No sigueu ànimes de via estreta, homes o dones menors d’edat, curts de vista, incapaços d’abastar el nostre horitzó sobrenatural cristià de fills de Déu. ¡Déu i audàcia!

Audàcia no és imprudència, ni gosadia irreflexiva, ni simple atreviment.

L’audàcia és fortalesa, virtut cardinal, necessària per a la vida de l’ànima.

Et vas decidir, més per reflexió que no pas per foc i entusiasme. Per més que desitjaves tenir-lo, no hi hagué lloc per al sentiment: et vas entregar, quan et vas convèncer que Déu ho volia.

I, des d’aquell instant, no has tornat a «sentir» cap dubte seriós; sí, en canvi, una alegria tranquiŀla, serena, que de vegades es desborda. Així paga Déu les audàcies de l’Amor.

He llegit un proverbi molt popular en alguns països: «El món és de Déu, però Déu el lloga als valents», i m’ha fet reflexionar.

―¿Què esperes?

No soc l’apòstol que hauria de ser. Soc... el tímid.

―¿No estaràs empoquit, perquè el teu amor és curt? ―¡Reacciona!

Les dificultats t’han encongit, i t’has tornat «prudent, moderat i objectiu».

―Recorda que sempre has menyspreat aquests mots, quan són sinònims de covardia, apocament i comoditat.

¿Por?: és pròpia dels qui saben que obren malament. Tu, mai.

Hi ha una quantitat molt considerable de cristians que serien apòstols..., si no tinguessin por.

Són els mateixos que després es queixen, perquè el Senyor ―¡diuen!― els abandona: ¿què fan ells amb Déu?

Som molts; amb l’ajuda de Déu, podem arribar a tot arreu, comenten entusiasmats.

―¿Com és que t’acovardeixes, doncs? Amb la gràcia divina, pots arribar a ser sant, que és el que interessa.

Quan reca en la consciència haver deixat de fer una cosa bona, és senyal que el Senyor volia que no l’ometéssim.

―Efectivament. A més a més, que tinguis per cert que «podies» haver-la fet, amb la gràcia de Déu.

No ens n’oblidem: en el compliment de divina, les dificultats es passen per sobre..., o per sota..., o de llarg. Però..., ¡es passen!

Quan es treballa per estendre una empresa apostòlica, el «no» no és mai una resposta definitiva: ¡insistiu!

Ets massa «previngut» o massa poc «sobrenatural» i, per això, et passes de llest: no t’inventis tu mateix els «entrebancs», ni vulguis saltar-te’ls tots.

―Potser el qui t’escolta serà menys «llest» o més «generós» que tu i, com que compta amb Déu, no et posarà tants peròs.

Hi ha unes maneres d’actuar tan prudencials que, en un mot, signifiquen pusiŀlanimitat.

Te n’has de convèncer: quan es treballa per Déu, no hi ha dificultats que no es puguin superar, ni descoratjaments que facin abandonar la tasca, ni fracassos dignes d’aquest nom, per infructuosos que apareguin els resultats.

La teva fe és massa poc operativa: podria dir-se que és de beat, més que d’home que lluita per ser sant.

¡Serenitat!, ¡audàcia!

Desbarata amb aquestes virtuts la quinta columna dels tebis, dels espantats, dels traïdors.

Em vas assegurar que volies lluitar sense treva. I ara em vens alacaigut.

Mira, fins i tot humanament, convé que no t’ho donin tot resolt, sense entrebancs. Alguna cosa ―¡molt!― et toca posar-hi a tu. Si no, ¿com vols «fer-te» sant?

No et llances a treballar en aquella empresa sobrenatural, perquè ―és el que dius tu― tens por de no saber agradar, de fer una gestió desafortunada. ―Si pensessis més en Déu, aquestes desraons desapareixerien.

A vegades considero que uns pocs enemics de Déu i de viuen de la por de molts bons, i m’omplo de vergonya.

Mentre parlàvem, afirmava que s’estimava més no sortir mai del barracot on vivia, perquè li agradava més comptar les bigues de la «seva» quadra que les estrelles del cel.

―Així són molts, incapaços de prescindir de les seves petites coses, per aixecar els ulls al Cel: ¡ja és hora que adquireixin una visió de més altura!

Comprenc l’alegria sobrenatural i humana d’aquell, que tenia la fortuna de ser una avantguarda en la sembra divina.

«És magnífic sentir-se únic, per remoure tota una ciutat i la rodalia», es repetia molt convençut.

―No t’esperis a comptar amb més mitjans, o que vingui més gent: les ànimes et necessiten avui, ara.

Que siguis agosarat en la teva oració, i el Senyor et transformarà de pessimista en optimista; de tímid en audaç; d’apocat d’esperit en home de fe, ¡en apòstol!

Els problemes que abans t’aclaparaven ―et semblaven serralades altíssimes― han desaparegut completament, s’han resolt de la manera divina, com quan el Senyor manà els vents i les aigües que es calmessin.

―¡I pensar que encara dubtaves!

«¡No ajudeu tant l’Esperit Sant!», em deia un amic, de broma, però amb molta por.

―Vaig respondre: penso que «l’ajudem» poc.

Quan veig tantes covardies, tantes falses prudències..., en ells i en elles, cremo en desigs de preguntar-los: i doncs, ¿la fe i la confiança són per predicar-les, no per practicar-les?

Et trobes en una actitud que et sembla bastant estranya: per una banda, empetitit, quan mires cap endins; i, per una altra, segur, animat, quan mires cap amunt.

―No t’hi amoïnis: és el senyal que et vas coneixent millor i, ¡això sí que importa!, que el vas coneixent millor a Ell.

¿Ho has vist? ―¡Amb Ell, has pogut! ¿De què et sorprens?

―Te n’has de convèncer: no hi ha motiu per meravellar-se. Confiant en Déu ―¡confiant-hi de debò!―, les coses són fàcils. I, a més, sobrepassant sempre el límit del que s’havia imaginat.

¿Vols viure l’audàcia santa, per aconseguir que Déu actuï a través teu? ―Recorre a Maria, i Ella t’acompanyarà pel camí de la humilitat, de manera que, davant dels impossibles per a la ment humana, sàpigues respondre amb un «fiat!» ―¡que es faci!―, que uneixi la terra amb el Cel.