Puresa

La castedat ―la de cadascú en el seu estat: solter, casat, vidu, sacerdot― és una triomfant afirmació de l’amor.

El «miracle» de la puresa té com a punts de suport l’oració i la mortificació.

Més perillosa es revela la temptació contra la castedat, com més dissimulada ve: en presentar-se insidiosament, enganya més bé.

―¡No transigeixis, ni tan sols amb l’excusa de no «semblar estrany»!

La santa puresa: ¡humilitat de la carn! Senyor ―li demanaves―, set baldes per al meu cor. I et vaig aconsellar que li demanessis set baldes per al cor i, també, vuitanta anys de gravetat per a la teva joventut...

A més a més, vigila..., perquè abans s’apaga una espurna que un incendi; fuig..., perquè aquí és una vil covardia ser «valent»; no vagis amb els ulls escampats... perquè això no indica ànim despert, sinó insídia de satanàs.

Però tota aquesta diligència humana, amb la mortificació, el cilici, la deixuplina i el dejuni, ¡que poc que valen, sense Tu, Déu meu!

Així va matar aquell confessor la concupiscència d’una ànima delicada, que s’acusà de certes curiositats: ―«¡Bah!: instints de mascles i de femelles.»

Tan bon punt s’admet voluntàriament aquell diàleg, la temptació roba la pau de l’ànima, de la mateixa manera que la impuresa consentida destrueix la gràcia.

Ha seguit el camí de la impuresa, amb tot el cos..., i amb tota l’ànima. ―La fe se li ha anat desdibuixant..., tot i que prou li consta que no és problema de fe.

«Vostè em va dir que es pot arribar a ser “un altre” sant Agustí,¹ després del meu passat. No ho dubto, i avui més que ahir vull mirar de comprovar-ho.»

Però has de tallar coratjosament i d’arrel, com el sant bisbe d’Hipona.

Sí, demana perdó contrit, i fes abundant penitència pels esdeveniments impurs de la teva vida passada, però no vulguis recordar-los.

Aquesta conversa..., bruta, ¡de claveguera!

―No n’hi ha prou que no la secundis: ¡manifesta fermament la teva repugnància!

Sembla com si l’«esperit» s’anés reduint, empetitint, fins que esdevé un puntet... I el cos s’engrandeix, s’ageganta, fins a dominar. ―Per a tu va escriure sant Pau: «Castigo el meu cos i l’esclavitzo, no sigui que, havent predicat a altres, arribi jo a ser reprovat.»

¡Quina pena fan els qui afirmen ―per la seva personal experiència trista― que no es pot ser cast, vivint i treballant enmig del món!

―Amb aquest iŀlògic raonament, no s’haurien de molestar si altres ofenen la memòria dels seus pares, dels seus germans, de la seva dona, del seu marit.

Aquell confessor, una mica rude, però experimentat, va contenir els desvaris d’una ànima i els va ajustar a l’ordre, amb aquesta afirmació: «Ara vas per camins de vaques; després, ja et conformaràs a anar pels de cabres; i en acabat..., sempre com un animal, que no sap mirar al cel.»

Tu deus ser... això, el que ets: un animalet. ―Però m’has de reconèixer que altres són íntegres i castos. ¡Ah!, i no t’irritis després, quan no comptin amb tu o quan t’ignorin: ells i elles organitzen els seus plans humans amb persones que tenen ànima i cos..., no amb animals.

Hi ha qui porta fills al món per a la seva indústria, per al seu servei, per al seu egoisme... I no se’n recorden que són un do meravellós del Senyor, del qual hauran de retre compte especialíssim.

Portar fills, només per continuar l’espècie, també ho saben fer ―no te m’enfadis― els animals.

Un matrimoni cristià no pot voler cegar les fonts de el seu amor es fonamenta en l’Amor de Crist, que és donació i sacrifici... A més, com recordava Tobies a Sara, els esposos saben que «nosaltres som fills de sants, i no podem ajuntar-nos a la manera dels gentils, que no coneixen Déu».

Quan érem petits, ens agafàvem a la nostra mare, en passar per camins foscos o per on hi havia gossos.

Ara, en sentir les temptacions de la carn, hem d’unir-nos estretament a la nostra Mare del Cel, per mitjà de la seva presència ben propera i per mitjà de les jaculatòries.

―Ella ens defensarà i ens durà a la llum.

Ni són més homes, ni són més dones, pel fet de portar aquella vida desordenada.

Es veu que, els qui raonen així, posen el seu ideal de persona en les meretrius, en els invertits, en els degenerats..., en els qui tenen el cor podrit i no podran entrar en el Regne del Cel.²

Permet-me un consell, perquè el posis en pràctica cada dia. Quan el cor et faci notar les seves baixes tendències, prega a poc a poc a la Verge Immaculada: ¡mira’m amb compassió, no meva! ―I aconsella-ho a altres.