Personalitat

El Senyor necessita ànimes fermes i agosarades, que no pactin amb la mediocritat i s’endinsin amb pas segur en tots els ambients.

Serè i equilibrat de caràcter, inflexible voluntat, fe profunda i pietat ardent: característiques imprescindibles d’un fill de Déu.

Fins de les pedres pot treure el Senyor fills d’Abraham... Però hem de procurar que la pedra no sigui trencadissa. D’un pedrot sòlid, encara que sigui informe, se’n pot tallar més fàcilment un carreu magnífic.

L’apòstol no ha de limitar-se al nivell d’una criatura mediocre. Déu el crida perquè actuï com a portador d’humanitat i transmissor d’una novetat eterna. ―Per això, l’apòstol necessita ser una ànima llargament, pacientment, heroicament formada.

Cada dia descobreixo coses noves en mi, et responc: ara comences a conèixer-te.

Quan s’estima de debò... sempre es troben detalls per estimar encara més.

Seria lamentable que algú, en veure com actuen els catòlics en la vida social, arribés a la conclusió que ho fan amb encongiment i manca d’aptitud.

No es pot oblidar que el nostre Mestre era ―¡és!― «perfectus Homo» ―Home perfecte.

Si el Senyor t’ha donat una bona qualitat ―o una habilitat―, no és solament perquè en frueixis, o per envanir-te’n, sinó per desplegar-la amb caritat en servei del proïsme.

―¿I quan trobaràs una ocasió millor per servir que ara, convivint amb tantes ànimes, que comparteixen el teu mateix ideal?

Davant la pressió i l’impacte d’un món materialitzat, hedonista, sense fe..., ¿com es pot exigir i justificar la llibertat de no pensar com «ells», de no obrar com «ells»?...

―A un fill de Déu no li cal demanar aquesta llibertat, perquè Crist ja ens l’ha guanyada d’una vegada per sempre més: però ha de defensar-la i demostrar-la en qualsevol ambient. Només així, entendran «ells» que la nostra llibertat no està encadenada per l’entorn.

Els teus parents, els teus coŀlegues, les teves amistats, van advertint el canvi, i s’adonen que això teu no és una transició momentània, que ja no ets el mateix.

―No pateixis, ¡tira endavant!: s’acompleix el «vivit vero in me Christus» ―ara és Crist qui viu en tu.

Aprecia els qui sàpiguen dir-te que no. I, a més, demana’ls que et raonin la negativa, per aprendre’n..., o per corregir.

Abans eres pessimista, indecís i apàtic. Ara t’has transformat totalment: et sents audaç, optimista, segur de tu mateix..., perquè a la fi t’has decidit a buscar el teu suport només en Déu.

Trista situació la d’una persona amb magnífiques virtuts humanes, i amb mancança absoluta de visió sobrenatural: perquè aquelles virtuts fàcilment les aplicarà només als seus fins particulars. ―Medita-ho.

Per a tu, que vols formar-te una mentalitat catòlica, universal, te’n transcric algunes característiques:

―amplitud d’horitzons, i un aprofundiment enèrgic, en el que és permanentment viu de l’ortodòxia catòlica;

―afany recte i sa ―frivolitat, mai― de renovar les doctrines típiques del pensament tradicional, en la filosofia i en la interpretació de la història...;

―una atenció acurada a les orientacions de la ciència i del pensament contemporanis;

―i una actitud positiva i oberta, davant la transformació actual de les estructures socials i de les formes de vida.

Has d’aprendre a dissentir ―quan calgui― dels altres, amb caritat, sense fer-te antipàtic.

Amb gràcia de Déu i bona formació, pots fer-te entendre en l’ambient dels rudes... ―Ells difícilment et seguiran, si et falta «do de llengües»: capacitat i esforç per arribar a les seves inteŀligències.

Cortesia sempre, amb tothom. Especialment, però, amb els qui es presenten com a adversaris ―tu no tinguis enemics―, quan intentis fer-los sortir del seu error.

¿Eh que t’ha fet llàstima el nen malcriat? ―Doncs, llavors...: ¡no et tractis tan bé! ¿Que no veus que et tornaràs fluixet?

―A més: ¿no saps que les flors de més bona aroma són les silvestres, exposades a la intempèrie i a la sequera?

Arribarà molt amunt, diuen, i espanta la seva futura responsabilitat. ―No li coneix ningú cap activitat desinteressada, ni unes paraules oportunes, ni un escrit fecund. ―És home de vida negativa. ―Sempre fa la impressió que està submergit en fondes caviŀlacions, tot i que és sabut que no va cultivar mai idees en què pensar. ―Té, en el rostre i en el capteniment, la gravetat del mul, i això li dona fama de prudent...

―¡Arribarà molt amunt!, però ―em pregunto―: ¿què podrà ensenyar als altres, com i en què els servirà, si no l’ajudem a canviar?

El pedant interpreta com a ignorància la senzillesa i la humilitat del docte.

No siguis d’aquells que, quan reben una ordre, de seguida pensen en com modificar-la... ―Semblaria que tenen ¡massa «personalitat»!, i desuneixen o desbaraten.

L’experiència, saber tant del món, llegir entre línies, la perspicàcia excessiva, l’esperit crític... Tot això que, en les teves relacions i negocis, t’ha portat massa lluny, fins al punt de tornar-te una mica cínic; tot aquest «excessiu realisme» ―que és falta d’esperit sobrenatural― ha envaït fins i tot la teva vida interior. ―Per no ser senzill, t’has tornat de vegades fred i cruel.

En el fons ets un bon noi, però et creus Maquiavel. ―Recorda que al Cel s’hi entra sent un home honrat i bo, i no un intrigantot empipador.

És admirable aquest bon humor teu... Però prendre-s’ho tot, tot... de broma, ¡concedeix-m’ho!, vol dir passar-se de rosca. ―La realitat és ben diferent: com que et falta voluntat per prendre’t les teves coses seriosament, t’autojustifiques, burlant-te dels altres, que són millors que tu.

No nego que siguis llest. Tanmateix, el desordenat apassionament et fa actuar com un ximple.

¡Aquesta desigualtat del teu caràcter! ―Tens el teclat espatllat: fas molt bé les notes altes i les baixes..., però no sonen les del mig, les de la vida corrent, les que habitualment escolten els altres.

Perquè n’aprenguis. ―A aquell home noble, docte i ferm, li vaig remarcar en una ocasió memorable com, per defensar una causa santa que els «bons» impugnaven, s’hi jugava ―segur que el perdria― un alt càrrec en el seu món. ―Amb veu plena de gravetat humana i sobrenatural, que menyspreava els honors de la terra, em contestà: «M’hi jugo l’ànima.»

El diamant es poleix amb el diamant..., i les ànimes, amb les ànimes.

«Un gran senyal aparegué en el Cel: una dona amb corona de dotze estrelles damunt el seu cap; vestida de sol; la lluna als seus peus.» ―Perquè tu i jo, i tots, tinguem la certesa que no hi ha res que perfeccioni tant la personalitat com la correspondència a la gràcia.

―Procura imitar de Déu, i seràs home ―o dona― d’una peça.