Amistat

Quan et costi fer un favor, un servei a una persona, pensa que és filla de Déu, recorda que el Senyor ens va manar estimar-nos els uns als altres.

―Més encara: aprofundeix quotidianament en aquest precepte evangèlic; no t’aturis a les conseqüències ―és ben fàcil―, i acomoda la teva conducta de cada instant a aquests requeriments.

Es viu de manera tan precipitada, que la caritat cristiana ha passat a constituir un fenomen estrany, en aquest món nostre; tot i que ―si més no de nom― s’hi predica Crist...

―T’ho concedeixo. Però, ¿què fas tu que, com a catòlic, has d’identificar-te amb Ell i seguir les seves petjades?: perquè ens ha indicat que hem d’anar a ensenyar la seva doctrina a tots els pobles, ¡a tots!, i en tots els temps.

Els homes ―ha ocorregut sempre en la història― lliguen les seves vides, per acomplir una missió i un destí coŀlectius.

―¿Valdrà menys, per als homes i les dones d’avui, l’«únic destí» de la felicitat eterna?

Has entès el sentit de l’amistat, quan vas arribar a sentir-te com el pastor d’un ramat petitet, que havies tingut abandonat, i que ara mires d’aplegar novament, ocupant-te de servir a cada un.

No pots ser un element passiu solament. Has de convertir-te en veritable amic dels teus amics: «ajudar-los». Primerament, amb l’exemple de la teva conducta. I després, amb el teu consell i amb l’ascendent que dona la intimitat.

T’ha entusiasmat aquell esperit de germanor i companyonia, que vas descobrir inesperadament... ―És clar: allò era una cosa que havies somiat amb tanta força, però que no havies vist mai. No ho havies vist, perquè els homes obliden que són germans de Crist, d’aquell amable Germà nostre, que va entregar la seva vida pels altres, per tots i per cada un, sense condicions.

Has tingut la gran sort de trobar mestres de debò, amics autèntics, que t’han ensenyat sense reserves tot allò que has volgut saber; no t’han calgut artificis per «robar-los» la seva ciència, perquè t’han indicat el camí més fàcil, encara que a ells els hagi costat tanta feina i patiments descobrir-lo... Ara, et toca a tu fer el mateix, amb aquest, amb aquell, ¡amb tots!

Medita-ho bé, i actua en conseqüència: aquestes persones, per a qui ets antipàtic, deixaran d’opinar així, quan s’adonin que «de debò» les estimes. És de tu, que depèn.

No n’hi ha prou de ser bo: ho has de semblar. ¿Què diries d’un roser que només produís espines?

Per escalfar els tebis, cal que els rodegi el foc de l’entusiasme.

Molts podrien cridar-nos: ¡No us lamenteu del meu estat!, ¡ensenyeu-me el camí per sortir d’aquesta situació, que tant us entristeix!

El deure de la fraternitat, amb totes les ànimes, farà que exercitis l’«apostolat de les coses petites», sense que ho notin: amb afany de servei, de manera que el camí se’ls mostri amable.

¡Quina ànima més estreta la dels qui guarden gelosament la seva «llista de greuges»!... Amb aquests desgraciats és impossible conviure-hi.

La vertadera caritat, igual com no porta el compte dels «constants i necessaris» serveis que presta, tampoc apunta, «omnia suffert» ―ho suporta tot―, els desaires que pateix.

Compleixes un pla de vida exigent: matineges, fas oració, reps els Sagraments, treballes o estudies molt, ets sobri, et mortifiques..., ¡però notes que et falta alguna cosa!

Porta al teu diàleg amb Déu aquesta consideració: com que la santedat ―la lluita per arribar-hi― és la plenitud de la caritat, has de revisar el teu amor a Déu i, per Ell, als altres. Potser descobriràs llavors, amagats en la teva ànima, grans defectes, contra els quals ni tan sols lluitaves: no ets bon fill, bon germà, bon company, bon amic, bon coŀlega: i, com que estimes desordenadament «la teva santedat», ets envejós.

Et «sacrifiques» en molts detalls «personals»: per això estàs enganxat al teu jo, a la teva persona i, en el fons, no vius per a Déu ni per als altres: només per a tu.

Et consideres amic perquè no dius cap paraula lletja. És veritat; però no veig tampoc cap bona obra d’exemple, de servei...

―Aquests són els pitjors amics.

Primer maltractes... I, abans que ningú reaccioni, crides: «¡Ara, caritat entre tots!»

―Si comencessis per fer això segon, no arribaries mai a fer el primer.

No siguis escurçó, com aquell de qui afirmava la seva pròpia mare: «Presenti-li els seus amics, que ell es cuidarà que els amics s’enemistin amb vostè.»

No em sembla cristiana la fraternitat, de què es vanta amb tu aquell amic que t’avisa: «M’han dit de tu aquesta o aquella bàrbara calúmnia: no et refiïs d’alguna persona que ha d’estar ficada en la teva intimitat»...

No em sembla cristiana, perquè a aquell «germà» li falta l’arrencada noble de fer callar el calumniador abans i, després, de comunicar-te lleialment el seu nom.

―Si no té caràcter per exigir-se aquesta conducta, aquell «germà» t’exposa a deixar-te sol a la vida, empenyent-te a desconfiar de tothom i a faltar a la caritat amb tothom.

No tens ni un bri de visió sobrenatural i, en els altres, només veus persones de millor o pitjor posició social. De les ànimes, ni te’n recordes per a res, ni les serveixes. Per això no ets generós..., i vius molt lluny de Déu amb la teva falsa pietat, encara que resis molt.

Prou clar ha parlat el Mestre: «Aparteu-vos de mi, i aneu al foc etern, perquè vaig tenir fam..., vaig tenir set..., era a la presó..., i no em vàreu atendre.»

No és compatible estimar Déu amb perfecció, i deixar-se dominar per l’egoisme ―o per l’apatia― en el tracte amb els altres.

L’amistat vertadera implica també un esforç cordial per comprendre les conviccions dels nostres amics, encara que no arribem a compartir-les, ni a acceptar-les.

No permetis mai que creixi l’herba dolenta en el camí de l’amistat: sigues lleial.

Un propòsit ferm en l’amistat: que en el meu pensament, en la meva paraula, en les meves obres pel que fa al proïsme ―sigui qui sigui―, no em comporti com fins ara: és a dir, que no deixi mai de practicar la caritat, que no doni mai pas dins la meva ànima a la indiferència.

La teva caritat ha de ser adequada, ajustada, a les necessitats dels altres...; no a les teves.

¡Fills de Déu!: una condició que ens transforma en alguna cosa més transcendent que en persones que se suporten mútuament. Escolta el Senyor: «Vos autem dixi amicos!» ―som els seus amics, que, com Ell, donen de bon grat la seva vida els uns pels altres, en l’hora heroica i en la convivència corrent.

¿Com es pot pretendre que els qui no tenen la nostra fe vinguin a l’Església santa, si contemplen el desairat tracte mutu dels qui es diuen seguidors de Crist?

L’atracció del teu tracte amable ha d’eixamplar-se en quantitat i qualitat. Si no, el teu apostolat s’extingirà en cenacles inerts i tancats.

Amb la teva amistat i la teva doctrina ―em corregeixo: amb la caritat i amb el missatge de Crist―, mouràs molts no catòlics a coŀlaborar seriosament, per fer el bé a tots els homes.

Vaig prendre nota de les paraules d’aquell obrer, que comentava entusiasmat després de participar en una reunió, que vas promoure: «No havia sentit mai parlar, com es fa aquí, de noblesa, d’honradesa, d’amabilitat, de generositat...» ―I concloïa admirat: «Enfront del materialisme d’esquerres o de dretes, ¡això és la veritable revolució!»

―Qualsevol ànima entén la fraternitat que Jesucrist ha instaurat: ¡entestem-nos a no desvirtuar aquesta doctrina!

A vegades pretens justificar-te, assegurant que ets distret, despistat; o que, per caràcter, ets sec, reservadot. I afegeixes que, per això, ni tan sols coneixes a fons les persones amb qui convius.

―Escolta: ¿oi que no estàs tranquil amb aquesta excusa?

Posa molta visió sobrenatural en tots els detalls de la teva vida ordinària, et vaig aconsellar. I vaig afegir tot seguit: la convivència te n’ofereix moltes ocasions, al llarg del dia.

Viure la caritat vol dir respectar la mentalitat dels altres; omplir-se de goig pel seu camí cap a Déu..., sense pretendre que pensin com tu, que s’uneixin a tu.

―Se’m va acudir fer-te aquesta consideració: aquests camins, diferents, són paraŀlels; seguint el seu, cada un arribarà a Déu...; no et perdis en comparacions, ni en desigs de saber qui va més amunt: això no importa, el que interessa és que tots assolim el fi.

¡Que l’altre està ple de defectes! Bé... Però, a més que únicament al Cel hi ha els perfectes, tu també arrossegues els teus i, no obstant això, et suporten i, més encara, t’aprecien: perquè t’estimen amb l’amor que Jesucrist donava als seus, ¡que ben carregats de misèries anaven!

―¡Aprèn-ne!

Et queixes perquè no és comprensiu... ―Jo tinc la certesa que fa els possibles per entendre’t. Però tu, ¿quan t’esforçaràs una miqueta per comprendre’l?

¡D’acord!, ho admeto: aquella persona s’ha portat malament; la seva conducta és reprovable i indigna; no demostra cap mena de categoria.

―¡Mereix humanament tot el menyspreu!, has afegit.

―Hi torno, et comprenc, però no comparteixo la teva última afirmació; aquella vida mesquina és sagrada: ¡Crist ha mort per redimir-la! Si Ell no la va menysprear, ¿com t’hi pots atrevir tu?

Si la teva amistat es rebaixa fins a convertir-se en còmplice de les misèries alienes, es redueix a una trista coparticipació, que no mereix la més mínima estima.

Veritablement la vida, per ella sola estreta i insegura, a vegades es torna difícil. ―Però això contribuirà a fer-te més sobrenatural, a veure-hi la mà de Déu: i així seràs més humà i comprensiu amb els qui t’envolten.

La indulgència és proporcional a l’autoritat. Un simple jutge ha de condemnar ―potser reconeixent els atenuants― el reu convicte i confés. El poder sobirà d’un país, algunes vegades, concedeix una amnistia o un indult. A l’ànima contrita, Déu la perdona sempre.

«A través de vosaltres he vist Déu, que oblidava les meves bogeries i les meves ofenses, i m’acollia amb afecte de Pare.» Això va escriure als seus, contrit, de retorn a la casa paterna, un fill pròdig del segle xx.

T’ha costat molt anar deixant de banda i oblidant les teves preocupacionetes, les teves iŀlusions personals: pobres i poques, però arrelades. ―En compensació, ara estàs ben segur que la teva iŀlusió i la teva ocupació són els teus germans, i només ells, perquè en el proïsme has après a descobrir-hi Jesucrist.

«¡El cent per u!»... ¡Com te’n recordaves fa uns dies d’aquella promesa del Senyor!

―En la fraternitat que es viu entre els teus companys d’apostolat, t’ho asseguro, hi trobaràs aquell cent per u.

¡Quants temors i quants perills pot dissipar l’amor vertader entre els germans, que no s’esmenta ―perquè llavors sembla com si es profanés―, però que resplendeix en cada detall!

Recorre en confidència segura, cada dia, a teva ànima i la teva vida en sortiran reconfortades. ―Ella et farà participar dels tresors que guarda en el seu cor, ja que «mai no s’ha sentit a dir que ningú dels qui han demanat la seva protecció hagi estat desatès».