Disciplina

Obeir dòcilment. ―Però amb inteŀligència, amb amor i sentit de responsabilitat, que no té res a veure amb jutjar a qui governa.

En l’apostolat, obeeix sense fixar-te en les condicions humanes del qui mana, ni en com mana. Fer el contrari no és virtut.

De creus, n’hi ha moltes: de brillants, de perles, de maragdes, d’esmalts, de marfil...; també de fusta, com la de nostre Senyor. Totes mereixen igual veneració, perquè ens parla del sacrifici del Déu fet Home. ―Porta aquesta consideració a la teva obediència, sense oblidar que Ell s’abraçà amorosament, ¡sense dubtar-ho!, a la Fusta, i allí ens va obtenir

Solament després d’haver obeït, que és senyal de rectitud d’intenció, fes la correcció fraterna, amb les condicions requerides, i reforçaràs la unitat per mitjà del compliment d’aquest deure.

S’obeeix amb els llavis, amb el cor i amb la ment. ―S’obeeix no a un home, sinó a Déu.

No estimes l’obediència, si no estimes de debò el mandat, si no estimes de debò el que t’han manat.

Moltes angúnies troben remei de seguida. Algunes, no immediatament. Però totes es resoldran, si som fidels: si obeïm, si complim el que està disposat.

El Senyor vol de tu un apostolat concret, com el de la pesca d’aquells cent cinquanta-tres peixos grossos ―i no uns altres―, agafats a la dreta de la barca.

I em preguntes: ¿com és que, tot i saber-me pescador d’homes, vivint en contacte amb molts companys, i podent distingir cap a quines persones ha d’anar dirigit el meu apostolat específic, no pesco?... ¿És que ? ¿És que em falta vida interior?

Escolta la resposta de llavis de Pere, en aquella altra pesca miraculosa: ―«Mestre, tota la nit hem estat fatigant-nos, i no hem agafat res; no obstant això, segons la teva paraula, llançaré la xarxa.»

En nom de Jesucrist, comença de nou. ―Fortificat: ¡fora aquesta fluixesa!

Obeeix sense tantes caviŀlacions inútils... Mostrar tristor o desgana davant el mandat és falta molt considerable. Però sentir-la i prou, no solament no és culpa, sinó que pot ser l’ocasió d’un venciment gran, de coronar un acte de virtut heroic.

No m’ho invento jo. ¿Te’n recordes? Explica l’Evangeli que un pare de família va fer el mateix encàrrec als seus dos fills... I Jesús es complau en el qui, malgrat haver posat dificultats, ¡ho fa!; s’hi complau, perquè la disciplina és fruit de l’Amor.

La major part de les desobediències provenen de no saber «escoltar» el mandat, i això en el fons és falta d’humilitat o d’interès per servir.

¿Vols obeir acabadament?... Doncs escolta bé, per comprendre l’abast i l’esperit del que t’indiquen; i, si alguna cosa no l’entens, pregunta.

¡A veure quan et convenceràs que has d’obeir!... I desobeeixes si, en comptes de complir el pla de vida, perds el temps. Tots els teus minuts han d’estar plens: treball, estudi, guanyar ànimes, vida interior.

De manera semblant a com l’Església, a través de la cura de la litúrgia, ens fa intuir la bellesa dels misteris de la Religió, i ens fa estimar-los millor, així hem de viure ―sense fer comèdia― una certa correcció, aparentment mundana, de respecte profund ―també extern― al Director, que ens comunica per boca seva la Voluntat de Déu.

Quan es governa, després de pensar en el bé comú, cal comptar amb el fet que ―en el terreny espiritual i en el civil― difícilment una norma pot no desagradar a alguns.

―¡No plou mai a gust de tothom!, diu la saviesa popular. Però això, no ho dubtis, no és defecte de la llei, sinó rebeŀlia injustificada de la supèrbia o de l’egoisme d’aquells pocs.

Ordre, autoritat, disciplina... ―Escolten, ¡si és que escolten!, i somriuen cínicament, aŀlegant ―elles i ells― que defensen la seva llibertat.

Són els mateixos que després pretenen que respectem o que ens acomodem als seus descamins; no comprenen ―¡quines protestes tan grolleres!― que les seves formes no siguin ―¡no ho poden ser!― acceptades per l’autèntica llibertat dels altres.

Els qui governen activitats espirituals han d’interessar-se per tot el que és humà, per elevar-ho a l’ordre sobrenatural i divinitzar-ho.

Si no es pot divinitzar, no t’enganyis: no és humà, és «animalesc», impropi de la criatura racional.

Autoritat. ―No és que el de dalt «faci crits» a l’inferior, i aquest al de més avall.

Amb aquest criteri ―caricatura de l’autoritat―, a part de l’evident falta de caritat i de correcció humana, només s’aconsegueix que el qui fa de cap es vagi allunyant dels governats, perquè no els serveix: ¡a tot estirar, els utilitza!

No siguis tu d’aquells que, tenint desgovernada la pròpia casa, intenten entremetre’s en el govern de la casa dels altres.

Però... ¿de debò et penses que tot ho saps, perquè has estat constituït en autoritat?

―Escolta’m bé: el bon governant «sap» que pot aprendre, ¡que ha d’aprendre!, dels altres.

Llibertat de consciència: ¡no! ―Quants mals ha portat als pobles i a les persones aquest lamentable error, que permet actuar en contra dels propis dictats íntims.

Llibertat «de les consciències», sí: que vol dir el deure de seguir aquest imperatiu interior..., ¡ah, però després d’haver rebut una formació seriosa!

Governar no és mortificar.

Per a tu, que ocupes aquest lloc de govern. Medita-ho: els instruments més forts i eficaços, si se’ls tracta malament, s’osquen, es desgasten i s’inutilitzen.

Les decisions de govern, preses a la lleugera per una sola persona, neixen sempre, o gairebé sempre, influïdes per una visió unilateral dels problemes.

―Per més grans que siguin la teva preparació i el teu talent, has d’escoltar els qui comparteixen amb tu aquesta tasca de direcció.

No paris mai esment a la delació anònima: és el procediment dels vils.

Un criteri de bon govern: el material humà s’ha de prendre tal com és, i ajudar-lo a millorar, sense menysprear-lo mai.

Em sembla molt bé que, cada dia, procuris augmentar aquesta preocupació fonda pels teus súbdits: perquè sentir-se envoltat i protegit per la comprensió afectuosa del superior, pot ser el remei eficaç que necessiten les persones a les quals has de servir amb el teu govern.

¡Quina pena que fan alguns, constituïts en autoritat, quan jutgen i parlen amb lleugeresa, sense estudiar la qüestió, amb afirmacions tallants, sobre persones o temes que desconeixen i... fins amb «prevencions», que són fruit de deslleialtat!

Si l’autoritat esdevé autoritarisme dictatorial i aquesta situació es prolonga en el temps, es perd la continuïtat històrica, moren o envelleixen els homes de govern, arriben a l’edat madura persones sense experiència per dirigir, i el jovent ―inexpert i excitat― vol agafar les regnes: ¡quin munt de mals!, ¡i quantes ofenses a Déu ―pròpies i alienes― recauen damunt el qui fa tan mal ús de l’autoritat!

Quan el qui mana és negatiu i desconfiat, fàcilment cau en la tirania.

Mira de ser rectament objectiu en la teva feina de govern. Evita aquesta inclinació dels qui tendeixen a veure més aviat ―i de vegades, només― allò que no funciona, els errors.

―Omple’t d’alegria, amb la certesa que el Senyor a tothom ha concedit la capacitat de fer-se sants, justament en la lluita contra els propis defectes.

L’afany de novetat pot dur al desgovern.

―Fan falta nous reglaments, dius... ―¿Tu creus que el cos humà milloraria amb un altre sistema nerviós o arterial?

¡Quin afany que tenen alguns de massificar!: converteixen la unitat en uniformitat amorfa, ofegant la llibertat.

Sembla que ignoren la impressionant unitat del cos humà, amb tan divina diferenciació de membres, que ―cada un amb la seva funció pròpia― contribueixen a la salut general.

―Déu no ha volgut que tots siguin iguals, ni que caminem tots de la mateixa manera per l’únic camí.

Cal ensenyar a la gent a treballar ―sense exagerar la preparació: «fer» és també formar-se―, i a acceptar per endavant les imperfeccions inevitables: el millor, enemic del bo.

No et refiïs mai només de l’organització.

Al bon pastor no li cal atemorir les seves ovelles: aquest comportament és propi dels mals governants. Per això, no li estranya a ningú que acabin odiats i sols.

Governar, moltes vegades, consisteix a saber «anar estirant» la gent, amb paciència i afecte.

El bon govern no ignora la flexibilitat necessària, sense caure en la falta d’exigència.

«¡Mentre no em facin pecar!» ―Ferm comentari d’aquella pobra criatura, gairebé anihilada, en la seva vida personal i en els seus afanys d’home i de cristià, per enemics poderosos.

―Medita i aprèn: ¡mentre no et facin pecar!

No tots els ciutadans formen part de l’exèrcit regular. Però, a l’hora de la guerra, tothom hi participa... I el Senyor ha dit: «No he vingut a portar la pau, sinó la guerra.»

«Era un guerriller ―escriu―, i em bellugava per la muntanya, disparant quan em donava la reial gana. Però vaig voler allistar-me com a soldat, perquè vaig comprendre que les guerres les guanyen, més fàcilment, els exèrcits organitzats i amb disciplina. Un pobre guerriller aïllat no pot prendre ciutats senceres, ni ocupar el món. Vaig penjar l’escopetó ―¡és tan antiquat!―, i ara estic més ben armat. Al mateix temps, sé que ja no em puc ajeure a la muntanya, a l’ombra d’un arbre, i somiar que tot solet guanyaré la guerra.»

―¡Beneïda disciplina i beneïda unitat de l’Església santa!

A tants catòlics rebels els diria que falten al seu deure els qui, en comptes d’atenir-se a la disciplina i a l’obediència de l’autoritat legítima, es converteixen en partit; en bàndol esquifit; en cucs de discòrdia; en conxorxa i xafarderia; en fomentadors d’estúpides pugnes personals; en teixidors d’ordits de gelosies i crisis.

No és el mateix un vent suau que l’huracà. Davant el primer, tothom resisteix: és un joc de nens, comèdia de lluita.

―Petites contradiccions, escassetat, angunietes... Les passaves de bon grat, i vivies la interior joia de pensar: ¡ara sí que treballo per Déu, perquè tenim Creu!...

Però, pobre fill meu: va arribar l’huracà, i sents un sacseig, unes estrebades que arrencarien arbres centenaris. Això..., dins i fora. ¡Confia! No podrà desarrelar i el teu Amor, ni treure’t del teu camí..., si tu no t’apartes del «cap», si sents la unitat.

¡Amb quina facilitat incompleixes el pla de vida, o fas les coses més malament que si les ometessis!... ―¿Així vols enamorar-te cada vegada més del teu camí, per encomanar després a altres aquest amor?

No ambicionis més que un sol dret: el de complir el teu deure.

¿Que la càrrega és pesada? ―¡No, i mil vegades no! Aquestes obligacions, que vas acceptar lliurement, són ales que t’enlairen sobre el llot vil de les passions.

¿És que els ocells senten el pes de les ales? Talla-les, posa-les al platet d’una balança: ¡pesen! Amb tot, ¿pot volar l’au si les hi arrenquen? Necessita aquestes ales així; i no n’adverteix la pesantor perquè l’eleven sobre el nivell de les altres criatures.

¡També les teves «ales» pesen! Però, si et manquessin, cauries en els més bruts fangars.

«Maria guardava totes aquestes coses en el seu cor...»

Quan l’amor net i sincer hi són presents, la disciplina no implica pes, ni que costi, perquè uneix a l’Amat.