Frivolitat

Quan es pensa amb el cap clar en les misèries de la terra, i es contrasta aquest panorama amb les riqueses de la vida amb Crist, al meu entendre, només es troba una paraula que qualifiqui ―amb expressió rotunda― el camí que tria la gent: neciesa, neciesa, neciesa.

La majoria dels homes no és que ens equivoquem; ens passa una cosa bastant pitjor: som curts de gambals.

Trista cosa, que no vulguis amagar-te com un carreu, per sostenir l’edifici. Però que et converteixis en pedra, on ensopeguen els altres...: ¡això em sembla de malvats!

No t’escandalitzis perquè hi hagi mals cristians, que s’agiten i no practiquen. El Senyor ―escriu l’Apòstol― «ha de pagar a cadascú segons les seves obres»: a tu, per les teves; i a mi, per les meves.

―Si tu i jo ens decidim a portar-nos bé, de moment hi haurà dos pillets menys al món.

Mentre no lluitis contra la frivolitat, el teu cap semblarà una paradeta dels encants: només guardarà utopies, iŀlusions i... trastos vells.

Tens una dosi de frescor que, si l’empressis amb sentit sobrenatural, et serviria per ser un cristià formidable... ―Però, tal com la fas servir, no passes de ser un formidable fresc.

Prenent-t’ho tot així a la lleugera, em recordes aquella vella facècia: ¡Que ve el lleó!, li deien. I contestava el càndid naturalista: ―I què n’haig de fer: ¡si jo caço papallones!

Una persona terrible: l’ignorant i, alhora, treballador infatigable.

Cultiva, encara que no t’aguantis de vell, l’afany de formar-te més.

Excusa pròpia de l’home frívol i egoista: «No m’agrada comprometre’m en res.»

No vols ni una cosa ―el mal― ni l’altra ―el bé―... I així, coix de tots dos peus, a més d’errar el camí, la teva vida acaba plena de buit.

«In medio virtus...» ―Al bell mig hi ha la virtut, diu la sàvia sentència, per apartar-nos dels extremismes. ―Però no vagis a parar a l’equivocació de convertir aquest consell en eufemisme per encobrir la teva comoditat, murrieria, tebiesa, frescor, falta d’ideals, adotzenament.

Medita aquelles paraules de l’Escriptura Santa: «¡Tant de bo fossis fred, o calent! Mes per tal com ets tebi i no fred, ni calent, estic a punt de vomitar-te de la meva boca.»

No arribes mai al rovell de l’ou. ¡Sempre t’atures en l’accidental! ―Deixa’m que et repeteixi amb l’Escriptura Santa: ¡no fas més que «parlar a l’aire»!

No et comportis com aquells que, escoltant un sermó, en lloc d’aplicar-se personalment la doctrina, jutgen: ¡Que bé que li anirà això a en Tal!

A vegades, alguns pensen que la calúmnia no té mala intenció: és la hipòtesi ―diuen― amb què la ignorància explica allò que desconeix o no comprèn, per vantar-se d’informada.

Però és doblement dolenta: per ignorant i per mentidera.

No parlis amb tanta irresponsabilitat... ¿Que no t’adones que, tan aviat com tu llances la primera pedra, altres ―en l’anonimat― organitzen una apedregada?

¿Ets tu mateix qui crea aquesta atmosfera d’insatisfacció entre els qui t’envolten?

―Perdona llavors que et digui que, a més de malvat, ets... estúpid.

Davant la desgràcia o l’error, és una trista satisfacció poder dir: «Ho havia previst.»

Voldria dir que no t’importava la desventura aliena: perquè hauries d’haver-la remeiat, si ho tenies a les teves mans.

Hi ha moltes maneres de sembrar desorientació... ―N’hi ha prou, per exemple, amb assenyalar l’excepció com a regla general.

Dius que ets catòlic... ―Per això, quina llàstima em fas, quan comprovo que les teves conviccions no són prou sòlides, per portar-te a viure un catolicisme d’acció, sense solucions de continuïtat i sense exempcions.

Faria riure, si no fos tan dolorosa, aquesta ingenuïtat teva amb la qual acceptes ―per lleugeresa, ignorància, complex d’inferioritat...― les enganyifes més tosques.

Suposen els ximples, els desaprensius, els hipòcrites, que els altres són també de la seva condició... I ―això és el penós―, com si ho fossin, els tracten.

Dolent seria que perdessis tu el temps, que no et pertany, sinó que és de Déu, i per a la seva glòria. Però si, a més a més, fas que altres el perdin, per una banda disminueixes el teu prestigi i, per l’altra, augmentes el frau de glòria que pertoca a Déu.

Et falten la maduresa i el recolliment propis de qui camina per la vida amb la certesa d’un ideal, d’una meta. ―Prega a , perquè aprenguis a exalçar Déu amb tota l’ànima, sense dispersions de cap mena.