Presentació

Ja l’any 1950 el servent de Déu Josepmaria Escrivà de Balaguer prometia al lector, en el pròleg de la 7a edició castellana de Camí, una nova trobada en «un altre llibre meu ―Solc― que penso lliurar-te d’aquí a uns mesos».¹ Aquest desig del fundador de l’Opus Dei es fa realitat ara, quan arribem a l’onzè aniversari del seu trànsit al cel.

Realment, Solc podia haver vist la llum fa molts anys. En diverses ocasions Mons. Escrivà de Balaguer va estar a punt d’enviar-lo a la impremta, però li passava el que solia dir amb paraules d’un vell refrany: no es pot repicar i anar a la processó. L’intens treball fundacional, la feina de govern al capdavant de l’Opus Dei, l’amplíssima tasca pastoral amb tantes ànimes i altres mil tasques al servei de l’Església, li impedien fer l’últim repàs al manuscrit. Amb tot, Solc estava acabat ―faltava ordenar numèricament les paperetes i fer-hi l’última revisió estilística, que no es va dur a terme― des de feia temps, fins i tot amb els títols dels diversos capítols que l’integren.

Igual que Camí ―llibre que ha assolit ja un tiratge superior als tres milions d’exemplars,² i que ha estat traduït a més de trenta llengües―, Solc és fruit de la vida interior i de l’experiència d’ànimes de Mons. Escrivà de Balaguer. Està escrit amb la intenció de fomentar i facilitar l’oració personal. El seu gènere i el seu estil no és, doncs, el dels tractats teològics sistemàtics, tot i que la seva rica i profunda espiritualitat conté una teologia notable.

Solc vol abastar la totalitat de la persona cristiana ―cos i ànima, naturalesa i gràcia―, i no solament la inteŀligència. Per això, la seva font no és només la reflexió, sinó la mateixa vida cristiana: reflecteix les onades de moviment i de quietud, d’energia espiritual i de pau, que l’acció de l’Esperit Sant va anar imprimint en l’ànima del servent de Déu i en les dels qui l’envoltaven. Spiritus, ubi vult, spirat, l’Esperit bufa allà on vol,³ portant una fondària i harmonia de vida inigualables, que no es poden ni s’han d’engrillonar en els estrets límits d’un esquema fet a la manera humana.

Aquí hi ha el perquè de la metodologia d’aquest llibre. Mons. Escrivà de Balaguer no va voler mai en cap terreny ―i menys encara en les coses de Déu― fer primer el vestit per després ficar-hi, a la força, la criatura. S’estimava més, pel seu respecte a la llibertat de Déu i a la dels homes, ser un observador atent, capaç de reconèixer els dons de Déu, per aprendre i, només després, ensenyar. Li vaig sentir a dir tantes vegades, quan arribava a un nou país o es reunia amb un nou grup de persones, «jo aquí he vingut a aprendre», i aprenia: aprenia de Déu i de les ànimes, i el seu aprenentatge esdevenia, per als qui l’envoltàvem, un continu ensenyament.

Escollides de la seva àmplia experiència d’ànimes, les consideracions del fundador de l’Opus Dei fan desfilar en aquest llibre un conjunt de qualitats que han de relluir en la vida de tots els cristians: generositat, audàcia, alegria, sinceritat, naturalitat, lleialtat, amistat, puresa, responsabilitat... La simple lectura dels títols del sumari permet descobrir l’ampli panorama de perfecció humana ―«virtuts d’home» (Pròleg)― que Mons. Escrivà de Balaguer descobreix en Jesucrist, «perfecte Déu i perfecte Home».⁴

Jesús és el model acabat de l’ideal humà del cristià, «ja que Crist Redemptor revela plenament l’home al mateix home».⁵ Valguin com a resum de totes aquestes virtuts les paraules amb què l’autor de Solc dona gràcies a nostre Senyor per haver volgut fer-se «perfecte Home, amb un Cor amant i amabilíssim, que estima fins a la mort i pateix, que s’omple de goig i de dolor; que s’entusiasma amb els camins dels homes, i ens mostra el que mena al cel; que se subjecta heroicament al deure, i es condueix per la misericòrdia; que vetlla pels pobres i pels rics; que té cura dels pecadors i dels justos...» (núm. 813).

El que en aquestes pàgines apareix és la mateixa vida del cristià, en la qual ―al pas de Crist― el que és diví i el que és humà s’entrellacen sense confusió, però sense solució de continuïtat. «No oblidis que les meves consideracions, per molt humanes que et semblin, tal com les he escrites ―i fins i tot viscudes― per a tu i per a mi de cara a Déu, per força han de ser sacerdotals» (Pròleg). Són virtuts humanes d’un cristià, i precisament per això es mostren en tota la seva plenitud, dibuixant el perfil de l’home i de la dona madurs, amb la maduresa pròpia d’un fill de Déu, que sap que el seu Pare és a prop: «No ens vulguem enganyar... ―Déu no és una ombra, un ésser llunyà, que ens crea i en acabat ens abandona; no és un amo que se’n va i ja no torna [...]. Déu és aquí, amb nosaltres, present, vivent: ens veu, ens sent, ens dirigeix, i contempla les nostres accions més petites, les nostres intencions més amagades» (núm. 658).

Monsenyor Escrivà de Balaguer presenta així les virtuts a la llum del destí diví de l’home. El capítol «Més enllà» situa el lector en aquesta perspectiva, traient-lo d’una lògica exclusivament terrenal per ancorar-lo en la lògica eterna (cf. núm. 879). D’aquesta manera, les virtuts humanes del cristià es coŀloquen molt per damunt de les virtuts merament naturals: són virtuts dels fills de Déu. La consciència de la seva filiació divina ha d’informar la totalitat del viure de l’home cristià, que troba en Déu la raó i la força del seu esforç per millorar, també humanament: «Abans eres pessimista, indecís i apàtic. Ara t’has transformat totalment: et sents audaç, optimista, segur de tu mateix..., perquè, a la fi t’has decidit a buscar el teu suport només en Déu» (núm. 426).

Un altre exemple de com les virtuts humanes del cristià arrelen de manera divina és el del sofriment. Davant les penes d’aquesta vida, la fortalesa cristiana no es confon amb un aguantar estoicament l’adversitat, sinó que ―amb la mirada posada a la Creu de Crist― esdevé font de vida sobrenatural, perquè «aquesta ha estat la gran revolució cristiana: convertir el dolor en sofriment fecund; fer-ne, d’un mal, un bé» (núm. 887). Mons. Escrivà de Balaguer sap veure l’acció de Déu darrere el dolor, tant en aquesta vida ―«deixa’t tallar, amb agraïment, perquè Déu t’ha pres a les seves mans com un diamant»― (núm. 235), com després de la mort: «El purgatori és una misericòrdia de Déu, per netejar els defectes dels qui desitgen identificar-se amb Ell» (núm. 889).

Les virtuts humanes no apareixen mai com un afegit a l’existència cristiana: formen, amb les virtuts sobrenaturals i els dons de l’Esperit Sant, l’entramat de la vida diària dels fills de Déu. La gràcia s’endinsa en la naturalesa des del més íntim, per sanar-la i divinitzar-la. Si, a conseqüència del pecat original, el que és humà no arriba a la plenitud sense la gràcia, no és menys cert que la gràcia no apareix juxtaposada i com si actués al marge de la naturalesa; al contrari, li fa compondre les millors perfeccions, per poder divinitzar-la. Mons. Escrivà de Balaguer no concep que es pugui viure de la manera divina sense ser molt humans, i aquest pas és la primera victòria de això, concedeix tanta importància a les virtuts humanes, l’absència de les quals determina el fracàs de la mateixa vida cristiana: «Són molts els cristians que segueixen Crist, bocabadats davant la seva divinitat, però que l’obliden com a Home..., i fracassen en l’exercici de les virtuts sobrenaturals ―malgrat tota la baluerna externa de pietat―, perquè no fan res per adquirir les virtuts humanes» (núm. 652). Aquest sentit entranyablement humà de la vida cristiana ha estat sempre present en la predicació i en els escrits del Fundador de l’Opus Dei. No li agradaven els espiritualismes desencarnats, perquè ―ho solia repetir així― el Senyor ens ha fet homes, no àngels, i ens hem de comportar com a éssers humans.

La doctrina de Mons. Escrivà de Balaguer uneix els aspectes humans i divins de la perfecció cristiana, com ha de ser quan es coneix amb profunditat, i s’estima i es viu apassionadament, la doctrina catòlica sobre el Verb encarnat. A Solc hi queden fermament traçades les conseqüències pràctiques i vitals d’aquesta joiosa veritat. L’autor va delineant el perfil del cristià que viu i treballa enmig del món, compromès en els afanys nobles que mouen els altres, i alhora totalment projectat envers Déu. El retrat que en resulta és summament atractiu. L’home cristià és «serè i equilibrat de caràcter» (núm. 417), i per això sap donar les notes de «la vida corrent, les que habitualment escolten els altres» (núm. 440). Està dotat d’«inflexible voluntat, fe profunda i pietat ardent» (núm. 417), i posa al servei dels altres les qualitats de què està ornamentat (cf. núm. 422). La seva mentalitat, universal, té les característiques següents: «amplitud d’horitzons, i un aprofundiment enèrgic, en el que és permanentment viu de l’ortodòxia catòlica; afany recte i sa ―frivolitat, mai― de renovar les doctrines típiques del pensament tradicional, en la filosofia i en la interpretació de la història...; una atenció acurada a les orientacions de la ciència i del pensament contemporanis; i una actitud positiva i oberta, davant la transformació actual de les estructures socials i de les formes de vida» (núm. 428).

En contrast obert amb aquest retrat, Mons. Escrivà de Balaguer dibuixa també les característiques de l’home frívol, privat de veritables virtuts, que és com una canya sacsejada pel vent del caprici o de seva excusa típica és aquesta: «No m’agrada comprometre’m en res» (núm. 539); i la seva existència transcorre en el buit més desolador. Frivolitat que, des d’un punt de vista cristià, té també altres noms: «murrieria, tebiesa, frescor, falta d’ideals, adotzenament» (núm. 541).

Al diagnòstic de la malaltia segueix la indicació del remei. No hi ha res que perfeccioni tant la personalitat com «la correspondència a la gràcia» (núm. 443), i brinda després al lector un consell concret ben segur: «procura imitar la Mare de Déu, i seràs home ―o dona― d’una peça» (núm. 443). Al costat de Jesús, el cristià descobreix sempre , santa Maria, i hi recorre en totes les necessitats: per imitar-la, per tractar-la, per acollir-se a la seva intercessió poderosa. El fet que tots els capítols de Solc acabin amb un pensament relatiu a la Mare de Déu està carregat de sentit: qualsevol esforç cristià per créixer en virtut porta a la identificació amb Jesucrist, i per a això no hi ha camí més segur i directe que la devoció a Maria; encara em sembla sentir la veu del servent de Déu, en una de les meves primeres trobades, explicant-me joiós que «a Jesús sempre s’hi va i s’hi torna per Maria».

Roma, 26 de juny de 1986

Álvaro del Portillo