Lleialtat

La lleialtat té com a conseqüències la seguretat d’anar per un camí recte, sense inestabilitats ni pertorbacions; i la d’afirmar-se en aquesta certitud: que el bon sentit i el goig existeixen.

―Comprova si es compleixen en la teva vida de cada instant.

, a estones, t’omple de llum; en altres moments, no.

Et vaig recordar, amb fermesa, que el Senyor és sempre infinitament bo. Per això, per continuar endavant, en tens prou amb aquests temps lluminosos; si bé els altres també et són de profit, per fer-te més fidel.

Sal de la terra. ―Nostre Senyor va dir que els seus deixebles ―també tu i jo― són sal de la terra: per immunitzar, per evitar la corrupció, per donar gust al món.

―Però també va afegir «quod si sal evanuerit...» ―que si la sal perd el gust, serà llençada i trepitjada per la gent...

―Ara, davant moltes situacions que lamentem, ¿t’expliques el que no t’explicaves?

Em fa tremolar aquell passatge de la segona epístola a Timoteu, quan l’Apòstol es dol que Demas es va escapar a Tessalònica rere els encants d’aquest món... Per una bagateŀla, i per por de les persecucions, va trair l’empresa divina un home, a qui sant Pau esmenta en altres epístoles entre els sants.

Em fa tremolar, coneixent la meva petitesa; i em porta a exigir-me fidelitat al Senyor fins en les situacions que poden semblar com indiferents, perquè, si no em serveixen per unir-me més a Ell, ¡no les vull!

Per a tants moments de la història, que el diable s’encarrega de repetir, em semblava una consideració ben encertada aquella que m’escrivies sobre lleialtat: «Tot el dia que porto al cor, al cap i als llavis una jaculatòria: ¡Roma!»

¡Un gran descobriment!: una cosa que només entenies molt a mitges, se t’ha fet claríssima quan has hagut d’explicar-la a altres.

Vas haver d’enraonar molt a poc a poc amb un, desanimat perquè se sentia ineficaç i no volia ser una càrrega per a ningú... Llavors vas comprendre millor que mai per què et parlo constantment de ser ruquets de sínia: fidels, amb ulleres molt grans per no mirar ni assaborir personalment els resultats ―les flors, els fruits, la ufanor de l’hort―, ben segurs de l’eficàcia de la nostra fidelitat.

La lleialtat exigeix fam de formació, perquè ―mogut per un amor sincer― no vols córrer el risc de difondre o defensar, per ignorància, criteris i posicions que estan molt lluny de concordar amb la veritat.

«Voldria ―m’escrius― que la meva lleialtat i la meva perseverança fossin tan sòlides i tan eternes, i el meu servei tan vigilant i amorós, que vostè pogués alegrar-se en mi i jo li fos un petit descans.»

―I et contesto: que Déu et confirmi en el teu propòsit, perquè li siguem ajuda i descans a Ell.

És veritat que alguns que s’entusiasmen, després se’n van... No pateixis: són agulla que Déu fa servir per passar-hi el fil.

―¡Ah, i prega per ells!, perquè tal vegada es pot aconseguir que continuïn empenyent-ne d’altres.

Per a tu, que vaciŀles, copio d’una carta: «D’ara endavant, és possible que continuï sent el mateix instrument inepte de sempre. Tot i això, haurà canviat el plantejament i la solució del problema de la meva vida; perquè hi ha en mi un desig, ferm, de perseverança... ¡per sempre més!»

―No dubtis en cap moment que Ell no falla mai.

La vida teva és servei, però sempre amb lleialtat íntegra, sense condicions: només així rendirem com el Senyor espera.

No compartiré mai, ni en el terreny ascètic ni en el jurídic, la idea dels qui pensen i viuen com si servir l’Església fos el mateix que encimbellar-se.

Et dol veure que alguns tenen la tècnica de parlar de de Crist, només per remuntar-se i assolir posicions... Són els mateixos que res del que veuen, tret que coincideixi amb el seu criteri, no ho consideren net.

―Una raó més perquè perseveris en la rectitud de les teves intencions, i perquè demanis al Mestre que et concedeixi la força de repetir: «Non mea voluntas, sed tua fiat!» ―¡Senyor, que jo compleixi amb amor la teva Voluntat santa!

Cada dia has de créixer en lleialtat a l’Església, al Papa, a un amor sempre més ¡teològic!

Tens un afany gran d’estimar l’Església: tant més gran, com més s’esvaloten els qui pretenen desafavorir-la. ―Em sembla molt lògic: perquè l’Església és

Els qui no volen entendre que la fe exigeix servei a l’Església i a les ànimes, més tard o més d’hora inverteixen els termes, i acaben servint-se de l’Església i de les ànimes, per als seus fins personals.

Tant de bo no caiguis, mai, en l’error d’identificar el Cos Místic de Crist amb la determinada actitud, personal o pública, d’un qualsevol dels seus membres.

I tant de bo no donis ocasió perquè gent menys formada caigui en aquest error.

―¡Mira si és important la teva coherència, la teva lleialtat!

No t’entenc quan, parlant de qüestions de moral i de fe, em dius que ets un catòlic independent...

―¿Independent de qui? Aquesta falsa independència equival a sortir del camí de Crist.

No cedeixis mai en la doctrina de l’Església. ―Quan es fa un aliatge, el metall més bo és el que hi perd.

A més a més, aquest tresor no és teu, i ―com diu l’Evangeli― l’Amo et pot demanar comptes quan menys t’ho esperis.

Estic d’acord amb tu que hi ha catòlics, practicants i fins i tot piadosos als ulls dels altres, i potser sincerament convençuts, que serveixen ingènuament els enemics de l’Església...

―Se’ls ha ficat dins de casa seva mateix, amb diferents noms mal aplicats ―ecumenisme, pluralisme, democràcia―, el pitjor adversari: la ignorància.

Encara que sembli una paradoxa, no és rara la vegada que, aquells que s’anomenen a si mateixos fills de l’Església, són justament els qui més confusió sembren.

Estàs cansat de lluitar. T’ha fastiguejat l’ambient, caracteritzat per la falta de lleialtat... ¡Tothom es llança sobre el caigut, per aixafar-lo!

No sé per què t’estranyes. Ja li va succeir el mateix a Jesucrist, però Ell no es va fer enrere, perquè havia vingut justament a salvar els malalts i els qui no el comprenien.

¡Que no actuïn els lleials!, volen els deslleials.

Fuig dels sectarismes, que s’oposen a una coŀlaboració lleial.

No es pot promoure la veritable unitat a còpia d’obrir noves divisions... Molt menys, quan els promotors aspiren a fer-se’n els amos, suplantant l’autoritat legítima.

Et va deixar molt pensatiu sentir-me comentar: vull tenir la sang de l’Església; no la d’Alexandre, ni , ni la dels set savis de Grècia.

Perseverar és persistir en l’amor, «per Ipsum et cum Ipso et in Ipso...», que realment podem interpretar també així: ¡Ell!, amb mi, per mi i en mi.

Pot passar que hi hagi, entre els catòlics, alguns que tinguin poc esperit cristià; o que facin aquesta impressió als qui els tracten en un determinat moment.

Però, si t’escandalitzessis d’aquesta realitat, demostraries conèixer poc la misèria humana i... la teva pròpia misèria. A més a més, no és just ni lleial prendre ocasió de les febleses d’aquells pocs, per difamar Crist i

És veritat que els fills de Déu no hem de servir el Senyor perquè ens vegin..., però no ens ha de fer res que ens vegin, i ¡menys encara podem deixar de complir perquè ens veuen!

Han transcorregut vint segles, i l’escena es repeteix cada dia: continuen processant, flageŀlant i crucificant el Mestre... I molts catòlics, amb el seu comportament i amb les seves paraules, encara criden: ¿aquest?, ¡jo no el conec!

M’agradaria anar pertot arreu, recordant confidencialment a molts que Déu és misericordiós, ¡i que també és molt just! Per això ha manifestat clarament: «Tampoc Jo reconeixeré els qui no m’han reconegut davant els homes.»

Sempre he pensat que la falta de lleialtat per respectes humans és desamor..., i manca de personalitat.

Gira els ulls a la Verge Maria i contempla com viu la virtut de la lleialtat. Quan la necessita Elisabet, l’Evangeli diu que hi fa cap «cum festinatione» ―amb pressa alegre. ¡Aprèn-ne!