Lluites

No tothom pot arribar a ser ric, savi, famós... En canvi, tots ―sí, «tots»― estem cridats a ser sants.

Ser fidel a Déu exigeix lluita. I lluita cos a cos, home a home ―home vell i home de Déu―, detall a detall, sense claudicar.

La prova, no ho nego pas, es fa massa dura: has d’anar costa amunt, a «contrapel».

―¿Què t’aconsello? ―Repeteix: «Omnia in bonum!», tot el que passa, «tot el que em passa», és per al meu bé... Per tant ―aquesta és la conclusió encertada―: accepta això, que et sembla tan feixuc, com una dolça realitat.

Avui no n’hi ha prou amb dones o homes bons. ―A més a més, no és prou bo qui només s’acontenta a ser quasi... bo: cal ser «revolucionari».

Davant l’hedonisme, davant la càrrega pagana i materialista que ens ofereixen, Crist vol ¡anticonformistes!, ¡rebels d’Amor!

La santedat, el veritable afany per aconseguir-la, no es concedeix ni pauses ni vacances.

Alguns es captenen, al llarg de la vida, com si el Senyor hagués parlat de lliurament i de conducta recta només als qui no els costessin ―¡no n’hi ha!―, o als qui no necessitessin lluitar.

Obliden que, per a tothom, Jesús ha dit: el Regne del Cel s’arrabassa amb violència, amb la lluita santa de cada instant.

¡Quin afany tenen molts de reformar!

¿No valdria més que ens reforméssim tots, cadascú, per complir fidelment allò que està manat?

Xipolleges en les temptacions, et poses en perill, jugues amb la vista i amb la imaginació, xerres de... estupideses. ―I després t’espantes perquè t’assalten dubtes, escrúpols, confusions, tristesa i descoratjament.

―M’has de concedir que ets poc conseqüent.

Després de l’entusiasme inicial, han començat les vaciŀlacions, les incertituds, els temors. ―Et preocupen els estudis, la família, la qüestió econòmica i, sobretot, el pensament que no pots, que potser no serveixes, que et falta experiència de la vida.

Et donaré un mitjà segur per superar aquests temors ―¡temptacions del diable o de la teva falta de generositat!―: «menysprea’ls», fes fora de la teva memòria aquests records. Ja ho va predicar de manera terminant el Mestre fa vint segles: «¡No giris la cara enrere!»

Hem de fomentar en les nostres ànimes un veritable horror al pecat. ¡Senyor ―repeteix-ho amb cor contrit―, que no t’ofengui més!

Però no t’espantis en notar el llast del pobre cos i de les humanes passions: seria estúpid i ingènuament pueril que t’assabentessis ara que «això» existeix. La teva misèria no és obstacle, sinó incitament per unir-te més a Déu, per buscar-lo amb constància, perquè Ell ens purifica.

Si la imaginació bull al voltant teu, crea situacions iŀlusòries, composicions de lloc que, ordinàriament, no encaixen amb el teu camí, et distreuen estúpidament, et refreden, i t’aparten de la presència de Déu. ―Vanitat.

Si la imaginació regira sobre els altres, fàcilment caus en el defecte de jutjar ―quan no tens aquesta missió―, i interpretes de manera mesquina i poc objectiva el seu comportament. ―Judicis temeraris.

Si la imaginació papalloneja sobre els teus propis talents i maneres de dir, o sobre el clima d’admiració que despertes en els altres, t’exposes a perdre la rectitud d’intenció, i a donar peixet a la supèrbia.

Generalment, deixar anar la imaginació constitueix una pèrdua de temps, però, a més, quan no es domina, obre pas a tot un seguit de temptacions voluntàries.

―¡No abandonis cap dia la mortificació interior!

No em siguis tan beneitament ingenu de pensar que has de patir temptacions, per assegurar-te que estàs ferm en el camí. Seria com si desitgessis que t’aturessin el cor, per demostrar-te que vols viure.

No dialoguis amb la temptació. Deixa’m que t’ho repeteixi: que tinguis la valentia de fugir; i la robustesa de no remenar la teva debilitat, pensant fins on podries arribar. ¡Talla, sense concessions!

No tens cap excusa. La culpa és només teva. Si saps ―et coneixes prou bé― que, per aquest camí ―amb aquelles lectures, amb aquella companyia...―, pots acabar al penya-segat, ¿per què t’entestes a pensar que potser és una drecera que facilita la teva formació o que madura la teva personalitat?

Canvia radicalment el teu programa, encara que t’impliqui més esforç, menys diversions a l’abast de és hora que et comportis com una persona responsable.

Dol molt al Senyor la inconsciència de tants i de tantes, que no s’esforcen a evitar els pecats venials deliberats. ¡És normal ―pensen i es justifiquen―, perquè en aquestes ensopegades hi caiem tots!

Escolta’m bé: també la majoria d’aquella gentola, que va condemnar Crist i el va fer morir, començà només cridant ―¡com els altres!―, fent cap a l’Hort de les Oliveres ―¡amb els altres!―...

Al final, empesos també pel que feia «tothom», no van saber o no van voler tirar enrere..., ¡i van crucificar Jesús!

―Ara, al cap de vint segles, no n’hem après.

Alts i baixos. Tens molts, ¡massa!, alts i baixos.

La raó és clara: fins aquí, has dut una vida fàcil i no vols assabentar-te que del «desitjar» al «donar-se» hi ha una distància notable.

Com que necessàriament, tard o d’hora, has d’ensopegar amb l’evidència de la teva pròpia misèria personal, vull prevenir-te contra algunes temptacions, que t’insinuarà llavors el diable i que has de rebutjar de seguida: pensar que Déu s’ha oblidat de tu, que la teva crida a l’apostolat és debades, o que el pes del dolor i dels pecats del món són superiors a les teves forces d’apòstol...

―¡Res d’això no és veritat!

Si lluites de debò, necessites fer examen de consciència.

Cuida l’examen diari: mira si sents dolor d’Amor, perquè no tractes nostre Senyor com hauries de fer-ho.

De la mateixa manera que molts es presenten a la coŀlocació de «primeres pedres», sense preocupar-se de si s’acabarà després l’obra llavors iniciada, els pecadors s’enganyen amb les «últimes vegades».

Quan es tracta de «tallar», no te n’oblidis, l’«última vegada» ha de ser l’anterior, la que ja ha passat.

T’aconsello que intentis alguna vegada tornar... al començament de la teva «primera conversió», cosa que, si no és fer-se com nens, s’hi assembla molt: en la vida espiritual, cal deixar-se portar amb total confiança, sense pors ni ambigüitats; s’ha de parlar amb absoluta claredat d’allò que es té al cap i a l’ànima.

¡Com vols sortir d’aquest estat de tebiesa, de lamentable languidesa, si no hi poses els mitjans! Lluites molt poc i, quan t’hi esforces, ho fas com per rebequeria i amb disgust, gairebé desitjant que els teus pocs esforços no facin efecte, i així autojustificar-te: per no exigir-te i perquè no t’exigeixin més.

―Estàs fent la teva voluntat; no la de Déu. Mentre no canviïs, seriosament, ni seràs feliç, ni aconseguiràs la pau que ara et falta.

―Humilia’t davant de Déu, i procura voler de veritat.

Quina pèrdua de temps i quina visió tan humana, quan tot ho redueixen a tàctiques, com si aquí hi hagués el secret de l’eficàcia.

―S’obliden que la «tàctica» de Déu és la caritat, l’Amor sense límits: així va salvar Ell la distància insalvable que obre l’home, amb el pecat, entre el Cel i la terra.

Que tinguis sinceritat «salvatge» a l’examen de consciència; és a dir, valentia: la mateixa amb què et mires al mirall, per saber on t’has ferit o on t’has embrutat, o bé on són els teus defectes, que has d’eliminar.

Haig de prevenir-te contra una argúcia de «satanàs» ―així, ¡amb minúscula!, perquè no es mereix més―, que intenta servir-se de les circumstàncies més normals, per desviar-nos poc o molt del camí que ens mena a Déu.

Si lluites, i encara més si lluites de veritat, no t’ha d’estranyar que sobrevingui el cansament o el temps d’«anar a contrapel», sense cap consol espiritual ni humà. Mira el que m’escrivien fa temps, i que vaig recollir pensant en alguns que ingènuament consideren que la gràcia prescindeix de la naturalesa: «Pare, des de fa uns dies estic amb una mandra i una apatia tremendes, per complir el pla de vida; tot ho faig per força i amb molt poc esperit. Pregui per mi perquè passi aviat aquesta crisi, que em fa patir molt pensant que pot desviar-me del camí.»

―Em vaig limitar a respondre: ¿Que no sabies que l’Amor exigeix sacrifici? Llegeix a poc a poc les paraules del Mestre: «Qui no agafa “cotidie” ―cada dia, no és digne de mi.» I més endavant: «No us deixaré orfes...» El Senyor permet aquesta aridesa teva, que se’t fa tan dura, perquè l’estimis més, perquè confiïs només en Ell, perquè amb corredimeixis, perquè el trobis.

¡Que poc llest que sembla el diable!, entenc la seva estupidesa: sempre els mateixos enganys, les mateixes falsedats...

―Tens tota els homes som menys llestos, i no aprenem a escarmentar en cap d’altri... I satanàs compta amb tot això, per temptar-nos.

Vaig sentir en certa ocasió que en les grans batalles es repeteix un fenomen curiós. Encara que la victòria estigui assegurada amb antelació per la superioritat numèrica i de mitjans, després, en el tràfec del combat, no falten moments en què la derrota amenaça, per la feblesa d’un sector. Venen llavors les ordres terminants de l’alt comandament, i es tanquen les escletxes del flanc en dificultat.

―Vaig pensar en tu i en mi. Amb Déu, que no perd batalles, serem sempre vencedors. Per això, en la lluita per la santedat, si et notes sense forces, escolta els mandats, fes cas, deixa’t ajudar..., perquè Ell no falla.

Vas obrir sincerament el cor al teu Director, tot parlant en la presència de Déu..., i va ser magnífic comprovar com tu sol anaves trobant resposta adient als teus intents d’evasió.

¡Estimem la direcció espiritual!

T’ho concedeixo: et comportes decorosament... Però, ¡deixa’m que et parli amb sinceritat!: amb aquest pas pesat ―reconeix-ho―, a més de no ser feliç del tot, romans molt lluny de la santedat.

Per això et pregunto: ¿de debò que et comportes decorosament?, ¿no pot ser que tinguis un concepte equivocat del decòrum?

Així, ximplejant, amb aquesta frivolitat interior i exterior, amb aquestes vaciŀlacions davant la temptació, amb aquest voler sense voler, és impossible que avancis en la vida interior.

Sempre he pensat que molts anomenen «demà», «després», a la resistència a la gràcia.

Una altra paradoxa del camí espiritual: l’ànima menys necessitada de reforma en la seva conducta, s’afanya més per aconseguir-la, no s’atura fins a assolir-la. I a l’inrevés.

De vegades t’inventes «problemes», perquè no vas fins a l’arrel de les teves maneres de comportar-te.

―L’únic que et cal a tu és un decidit canvi de front: complir lleialment el teu deure i ser fidel a les indicacions que t’han fet en la direcció espiritual.

Has notat amb més força la urgència, la «idea fixa» de ser sant; i has enfilat cap a la lluita quotidiana sense vaciŀlacions, persuadit que has de tallar amb valentia qualsevol símptoma d’aburgesament.

Després, mentre parlaves amb el Senyor en la teva oració, has entès amb més claredat que lluita és sinònim d’Amor, i li has demanat un Amor més gran, sense por del combat que t’espera, perquè lluitaràs per Ell, amb Ell i en Ell.

¿Embolics?... Sigues sincer, i reconeix que t’estimes més ser esclau d’un egoisme teu, en comptes de servir Déu o aquella ànima. ―¡Cedeix!

«Beatus vir qui suffert tentationem...» ―benaurat l’home que pateix temptació perquè, després d’haver estat provat, rebrà la corona de Vida.

¿No t’omple d’alegria comprovar que aquest esport interior és una font de pau que no s’esgota mai?

«Nunc coepi!» ―¡ara començo!: és el crit de l’ànima enamorada que, a cada instant, tant si ha estat fidel com si li ha faltat generositat, renova el seu desig de servir ―¡d’estimar!― amb lleialtat integral el nostre Déu.

T’ha dolgut en l’ànima quan et van dir: tu, el que busques no és la conversió, sinó un estoig per a les teves misèries...; i així, continuar còmodament ―¡però amb gust de sèver!― arrossegant aquesta trista càrrega.

No saps si serà decaïment físic o una mena de cansament interior el que s’ha apoderat de tu, o les dues coses alhora...: lluites sense lluita, sense l’afany d’una autèntica millora positiva, per comunicar l’alegria i l’amor de Crist a les ànimes.

Vull recordar-te les paraules clares de l’Esperit Sant: només serà coronat el qui hagi combatut «legitime» ―de veritat, a desgrat de tot.

Podria portar-me millor, ser més decidit, prodigar més entusiasme... ¿Per què no ho faig?

Perquè ―i perdona’m la franquesa― ets un gamarús: el dimoni coneix de sobres que una de les portes de l’ànima més mal guardades és la de la beneiteria humana: allí carrega ara amb totes les forces: records pseudosentimentals, complex d’ovella negra en la seva visió histèrica, impressió d’una hipotètica falta de llibertat...

¿Què esperes per assabentar-te de la sentència del Mestre: vigileu i pregueu, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora?

Em vas comentar amb posat envanit i insegur: uns pugen i uns altres baixen... I altres, ¡com jo!, estem ajaguts al camí. Em va entristir la teva indolència, i vaig afegir: dels ganduls estiren els que pugen; i, normalment, amb més força els que baixen. ¡Pensa quin desencaminament tan penós que et busques!

Ja ho va remarcar el sant bisbe d’Hipona: no avançar és retrocedir.

A la teva vida hi ha dues peces que no encaixen: el cap i el sentiment.

La inteŀligència ―iŀluminada per la fe― et mostra clarament no sols el camí, sinó la diferència entre la manera heroica i l’estúpida de recórrer-lo. Sobretot, posa davant teu la grandesa i la preciositat divina de les empreses que deixa en les nostres mans.

El sentiment, en canvi, s’adhereix a tot el que menysprees, fins i tot mentre ho consideres menyspreable. Sembla com si mil menuderies estiguessin esperant qualsevol oportunitat, i tan aviat com ―per cansament físic o per pèrdua de visió sobrenatural― la teva pobra voluntat s’afebleix, aquestes petiteses s’amunteguen i s’agiten en la teva imaginació, fins a formar una muntanya que t’aclapara i et descoratja: les asprors de la feina; la resistència a obeir; la falta de mitjans; les llums de bengala d’una vida regalada; petites i grans temptacions repugnants; rauxes de sensibleria; la fatiga; el gust amargant de la mediocritat espiritual... I, a vegades, també la por: por perquè saps que Déu et vol sant i no ho ets.

Deixa’m parlar-te cruament. Et sobren «motius» per girar-te enrere, i et falta braó per correspondre a la gràcia que Ell et concedeix, perquè t’ha cridat a ser un altre Crist, «ipse Christus!» ―el mateix Crist. Has oblidat l’amonestació del Senyor a l’Apòstol: «¡En tens prou amb la meva gràcia!», que és una confirmació que, si vols, pots.

Recupera el temps que has perdut descansant damunt els llorers de la complaença en tu mateix, tot creient-te una persona bona, com si n’hi hagués prou d’anar fent, sense robar ni matar.

Apressa el pas en la pietat i en el treball: ¡et falta encara tant camí per fer!; conviu de bon grat amb tothom, també amb els qui et molesten; i esforça’t per estimar ―¡per servir!― els qui abans menyspreaves.

Vas mostrar les teves misèries passades ―plenes de pus― a la confessió. I el sacerdot va actuar dins la teva ànima com un bon metge, com un metge honrat: tallant on calia, i no permetent que la ferida es tanqués fins que la neteja no va ser completa. ―Agraeix-li-ho.

Dona molt bons resultats emprendre les coses serioses amb esperit esportiu... ¿He perdut unes quantes jugades? ―Bé, però ―si persevero― al final guanyaré.

Converteix-te ara, quan encara et sents jove... ¡Que difícil que és rectificar quan ha envellit l’ànima!

«Felix culpa!», canta l’Església... Beneït error el teu ―et torno a dir a cau d’orella―, si t’ha servit per no recaure; i també per comprendre millor i ajudar el proïsme, que no és de més baixa qualitat que tu.

¿És possible ―preguntes després d’haver rebutjat la temptació―, és possible, Senyor, que jo sigui... aquell altre?

Et resumiré la teva història clínica: aquí caic i allà m’aixeco...: això últim és l’important. ―Doncs continua amb aquesta lluita íntima, encara que vagis a pas de tortuga. ¡Endavant!

―Prou bé saps, fill, fins on pots arribar, si no lluites: l’abisme crida altres abismes.

Estàs avergonyit, davant de Déu i dels altres. Has descobert dins teu ronya vella i renovada: no hi ha instint, ni tendència dolenta, que no sentis a flor de pell... i tens el núvol de la incertesa dins el cor. A més a més, apareix la temptació quan menys ho vols o l’esperes, quan per fatiga afluixa la teva voluntat.

Ja no saps si t’humilia, encara que et dol veure’t així... Però que et dolgui per Ell, per Amor d’Ell; aquesta contrició d’amor t’ajudarà a restar vigilant, perquè la lluita durarà mentre visquem.

¡Quins desigs tan grans et consumeixen de ressegellar l’entrega que vas fer en el seu moment: saber-te fill de Déu i viure com a fill de Déu! ―Posa en les mans del Senyor les moltes misèries i infidelitats teves. També, perquè és l’única manera d’alleugerir-ne el pes.

Renovació no és relaxació.

Dies de recés. Recolliment per conèixer Déu, per conèixer-te i d’aquesta manera progressar. Un temps necessari per descobrir en què i com cal reformar-se: ¿què haig de fer?, ¿què he d’evitar?

Que no es torni a repetir allò de l’any passat.

―«¿Com ha anat el recés?», et van preguntar. I vas respondre: «Hem descansat molt bé.»

Dies de silenci i de gràcia intensa... Oració cara a cara amb Déu...

He esclatat en acció de gràcies, contemplant aquelles persones, greus pels anys i per l’experiència, que s’obren als tocs divins i responen com infants, iŀlusionades davant la possibilitat de convertir encara la seva vida en una cosa útil..., que esborri tots els seus descamins i tots els seus oblits.

―Recordant aquella escena t’he recalcat: no deixis de lluitar en la vida de pietat.

«Auxilium christianorum!» ―Auxili dels cristians, resa amb seguretat la lletania lauretana. ¿Has mirat de repetir aquesta jaculatòria en els tràngols difícils? Si ho fas amb fe, amb tendresa de filla o de fill, comprovaràs l’eficàcia de la intercessió de la teva Mare santa Maria, que et durà a la victòria.