Oració

Conscients com som dels nostres deures, ¿podrem passar un dia sencer, sense recordar-nos que tenim ànima?

En la meditació diària ha de néixer la rectificació constant, per no sortir del camí.

Si s’abandona l’oració, primer es viu de les reserves espirituals..., i després, de la trampa.

Meditació. ―Temps fix i a hora fixa. ―Si no, s’adaptarà a la comoditat nostra: això és falta de mortificació. I l’oració sense mortificació és poc eficaç.

Et falta vida interior: perquè no portes a l’oració les preocupacions dels teus i l’afany de guanyar ànimes; perquè no t’esforces a veure-hi clar, a fer propòsits concrets i a complir-los; perquè no tens visió sobrenatural en l’estudi, en la feina, en les converses, en el tracte amb els altres...

―¿Com vas de presència de Déu, conseqüència i manifestació de la teva oració?

¿No?... ¿Perquè no has tingut temps?... ―En tens, de temps. A més a més, ¿com seran les teves obres, si no les has meditat en la presència del Senyor, per ordenar-les? Sense aquesta conversa amb Déu, ¿com acabaràs amb perfecció els quefers de la jornada?... ―Mira, és com si aŀleguessis que et falta temps per estudiar, perquè estàs molt ocupat a explicar unes lliçons... Sense estudi, no es pot fer una bona classe.

L’oració va abans de tot. Si ho entens així i no ho poses en pràctica, no em diguis que et falta temps: ¡senzillament, no vols fer-ne!

Oració, ¡més oració! ―Sembla una incongruència ara, en temps d’exàmens, de més feina... Et fa falta: i no solament l’habitual, com a pràctica de pietat; oració, també en les estones perdudes; oració, entre ocupació i ocupació, en comptes de deixar anar la ment en ximpleries.

No hi fa res si ―malgrat l’esforç― no aconsegueixes concentrar-te i recollir-te. Pot valer molt més aquesta meditació que la que vas fer, amb tota comoditat, a l’oratori.

Un costum eficaç per aconseguir presència de Déu: cada dia, la primera audiència, per a Jesucrist.

L’oració no és prerrogativa de frares: és comesa de cristians, d’homes i dones del món, que se saben fills de Déu.

Per descomptat, has de seguir el teu camí: home d’acció... amb vocació de contemplatiu.

¿Catòlic, sense oració?... És com un soldat sense armes.

Agraeix al Senyor l’enorme bé que t’ha atorgat, en fer-te comprendre que «una sola cosa és necessària». ―I, juntament amb la gratitud, que no falti cada dia la teva súplica, pels qui encara no el coneixen o no l’han entès.

Quan intentaven «pescar-te», et demanaves d’on treien aquella força i aquell foc que tot ho abrasa. ―Ara, que fas oració, t’has adonat que aquesta és la font que traspua al voltant dels veritables fills de Déu.

Menysprees la meditació... ¿No deu ser que tens por, que cerques l’anonimat, que no goses parlar amb Crist cara a cara?

―Ja veus que hi ha moltes maneres de «menysprear» aquest mitjà, encara que s’afirmi que es practica.

Oració: és l’hora de les intimitats santes i de les resolucions fermes.

¡Que ben enraonada la pregària d’aquella ànima que deia: Senyor, no m’abandonis; ¿no veus que hi ha «una altra persona», que m’estira pels peus?!

El Senyor, ¿em tornarà a encendre l’ànima?... ―T’asseguren que sí el cap i la força profunda d’un desig llunyà, que potser serà esperança... ―En canvi, el cor i la voluntat ―d’un en sobra, de l’altra en falta― ho tenyeixen tot d’una melangia paralitzadora i erta, com una ganyota, com una burla amarga.

Escolta la promesa de l’Esperit Sant: «D’aquí a un temps brevíssim, vindrà Aquell que ha de venir i no tardarà. Mentrestant el meu just viurà de fe.»

La vertadera oració, la que absorbeix tot l’individu, no l’afavoreix tant la soledat del desert, com el recolliment interior.

Vam fer l’oració de la tarda enmig del camp, cap al tard. Devíem tenir una aparença força curiosa, per a un espectador que no estigués en antecedents: asseguts per terra, en un silenci que només interrompia la lectura d’uns punts de meditació.

Aquella oració enmig del camp, «empenyent fort» a tots els qui venien amb nosaltres, i a l’Església, i a les ànimes, va ser grata al Cel i fecunda: qualsevol lloc és apte per a aquesta trobada amb Déu.

M’agrada que, en l’oració, tinguis aquesta tendència a recórrer molts quilòmetres: contemples terres diferents de les que trepitges; davant els teus ulls hi passa gent d’altres races; sents llengües diverses... És com un ressò d’aquell manament de Jesús: «Euntes docete omnes gentes» ―aneu, i ensenyeu a tothom.

Per arribar lluny, sempre més lluny, cala aquest foc d’amor en els que t’envolten: i els teus somnis i desigs es faran realitat: ¡abans, més i millor!

L’oració es produirà algunes vegades de manera discursiva; d’altres, potser poques, plena de fervor; i, potser moltes, seca, seca, seca... Però el que importa és que tu, amb l’ajuda de Déu, no et descoratgis.

Pensa en el sentinella que fa guàrdia: no sap si el Rei o el Cap d’Estat és al palau; no té constància del que fa i, en la major part dels casos, aquell personatge desconeix qui el custodia.

―No passa res d’això amb el nostre Déu: Ell viu on tu vius; s’ocupa de tu; et coneix i coneix els teus pensaments més íntims...: ¡no abandonis la guàrdia de l’oració!

Mira quin conjunt de raonats desenraonaments et presenta l’enemic, perquè deixis estar l’oració: «no tinc temps» ―quan el perds contínuament―, «això no és per a mi», «jo tinc el cor eixut»...

L’oració no és un problema de parlar o de sentir, sinó d’estimar. I s’estima, esforçant-se per intentar dir alguna cosa al Senyor, encara que no es digui res.

«Un minut de pregària intensa; amb això n’hi ha prou.» ―Ho deia un que no resava mai.

―¿Entendria un enamorat que n’hi hagués prou amb contemplar intensament durant un minut la persona estimada?

Aquest ideal de combatre ―i vèncer― en les batalles de Crist, només es farà realitat per l’oració i el sacrifici, i l’Amor. ―Així, doncs... ¡a pregar, i a creure, i a sofrir, i a Estimar!

La mortificació és el pont llevadís que ens facilita l’entrada dins el castell de l’oració.

No defalleixis: per indigna que sigui la persona, per imperfecta que sigui l’oració, si aquesta s’alça humil i perseverant, Déu se l’escolta sempre.

Senyor, no mereixo que m’escoltis, perquè soc dolent, resava una ànima penitent. I afegia: ara... escolta’m «quoniam bonus» ―perquè Tu ets bo.

El Senyor, després d’enviar els deixebles a predicar, quan tornen, els reuneix i els invita a anar amb Ell a un lloc solitari per descansar... ¡Quines coses els preguntaria i els explicaria Jesús! Doncs... l’Evangeli continua sent actual.

T’entenc perfectament quan m’escrius sobre el teu apostolat: «Ara faré tres hores d’oració amb un bombardeig perquè “caigui” una altra posició, que és a l’altra banda de la taula de la biblioteca..., i vostè ja el va conèixer quan va venir per aquí.»

Recordo la teva alegria, mentre em senties dir que entre l’oració i el treball no hi ha d’haver solució de continuïtat.

Comunió dels Sants: bé la va experimentar aquell jove enginyer quan afirmava: «Pare, tal dia, a tal hora, vostè estava pregant per mi.»

Aquesta és i serà la primera ajuda fonamental que hem de prestar a les ànimes: l’oració.

Acostuma’t a resar oracions vocals, al matí, quan et vesteixes, com els nens petits. ―I tindràs més presència de Déu després, durant la jornada.

El Rosari és eficacíssim per als qui fan servir com a arma la inteŀligència i l’estudi. Perquè aquesta aparent monotonia de nens amb , implorant a Maria, va destruint qualsevol germen de vanaglòria i d’orgull.

«Verge Immaculada, prou sé que soc un pobre miserable, que no faig més que augmentar cada dia el nombre dels meus pecats...» M’has dit que parlaves així amb la nostra Mare, l’altre dia.

I et vaig aconsellar, ben segur, que resessis el sant Rosari: ¡beneïda monotonia d’avemaries que purifica la monotonia dels teus pecats!

Un trist mitjà de no resar el Rosari: deixar-lo per a última hora.

En el moment de ficar-se al llit es recita, com a mínim, de mala manera i sense meditar els misteris. Així, difícilment s’evita la rutina, que ofega la vertadera pietat, l’única pietat.

El Rosari no es pronuncia solament amb els llavis, mastegant una rere l’altra les avemaries. Així, remoregen les beates i els beats. ―Per a un cristià, l’oració vocal ha d’arrelar-se en el cor, de manera que, durant el res del Rosari, la ment pugui endinsar-se en la contemplació de cada un dels misteris.

Sempre posposes el Rosari per a més tard, i acabes ometent-lo per la son. ―Si no tens altres estones, recita’l pel carrer i sense que ningú se n’adoni. A més, t’ajudarà a tenir presència de Déu.

«Resa per mi», li vaig demanar com faig sempre. I em va respondre desconcertat: «¿Però que li passa res?»

Vaig haver d’aclarir-li que a tots ens succeeix o ens ocorre alguna cosa en qualsevol instant; i li vaig afegir que, quan falta l’oració, «passen i pesen més coses».

Renova durant el dia els actes de contrició: mira que a Jesús se l’ofèn sense parar i, malauradament, no se’l desagreuja al mateix ritme.

Per això des de sempre vaig repetint: els actes de contrició, ¡com més, millor! Fes-me’n tu ressò, amb la teva vida i amb els teus consells.

Com enamora l’escena de l’Anunciació. ―Maria ―¡quantes vegades ho hem meditat!― està recollida en oració..., posa els cinc sentits i totes les potències a parlar amb Déu. En l’oració coneix divina; i amb l’oració la fa vida de la seva vida: ¡no oblidis l’exemple de de Déu!