Responsabilitat

Si els cristians visquéssim realment d’acord amb la nostra fe, es produiria la més gran revolució de tots els temps... ¡L’eficàcia de la corredempció depèn també de cadascun de nosaltres! ―Medita-ho.

Et sentiràs plenament responsable quan entenguis que, de cara a Déu, només tens deures. ¡Ja s’encarrega Ell de concedir-te drets!

¡Tant de bo t’acostumis a ocupar-te cada dia dels altres, amb tanta entrega, que t’oblidis que existeixes!

Un pensament que t’ajudarà, en els moments difícils: com més augmenti la meva fidelitat, més contribuiré que altres creixin en aquesta virtut. ―¡I és tan atraient sentir-nos sostinguts els uns pels altres!

No em siguis «teòric»: han de ser les nostres vides, cada jornada, les que converteixin aquells ideals grandiosos en una realitat quotidiana, heroica i fecunda.

Efectivament, el que és vell mereix respecte i agraïment. Aprendre, sí. Tenir en compte aquelles experiències, també. Però no exagerem: cada cosa té el seu temps. ¿Que potser ens vestim amb jupó i calçons, i ens cobrim el cap amb una perruca empolsegada?

No t’enfadis: moltes vegades un comportament irresponsable denota falta de seny o de formació, més que mancança de bon esperit.

Caldrà exigir als mestres, als directors, que omplin aquestes llacunes amb el seu compliment responsable del deure.

―Caldrà que t’examinis..., si tu ocupes un d’aquests llocs.

Corres el gran perill de conformar-te amb viure ―o de pensar que has de viure― com un «bon nen», que s’allotja en una casa ordenada, sense problemes, i que no coneix res més que la felicitat.

Això és una caricatura de la llar de Natzaret: Crist, perquè portava la felicitat i l’ordre, va sortir a propagar aquests tresors entre els homes i dones de tots els temps.

Em semblen molt lògiques les teves ànsies que la humanitat sencera conegui Crist. Però comença amb la responsabilitat de salvar les ànimes dels qui conviuen amb tu, de santificar cadascun dels teus companys de treball o d’estudi... ―Aquesta és la principal missió que el Senyor t’ha confiat.

Comporta’t com si depengués de tu, només de tu, l’ambient del lloc on treballes: ambient de laboriositat, d’alegria, de presència de Déu i de visió sobrenatural.

―No entenc la teva abúlia. Si topes amb un grup de companys una mica difícil ―que potser ha arribat a ser difícil per la teva deixadesa―, te’n desentens, fuges d’estudi, i penses que són un pes mort, un llast que s’oposa a les teves iŀlusions apostòliques, que no t’entendran...

―¿Com vols que t’escoltin si, a part d’estimar-los i servir-los amb la teva oració i mortificació, no hi parles?...

―¡Quantes sorpreses t’enduràs el dia que et decideixis a tractar-ne un, un altre, i un altre! A més a més, si no canvies, amb raó podran exclamar, assenyalant-te amb el dit: «Hominem non habeo!» ―¡no tinc qui m’ajudi!

Escolta’m: les coses santes, quan es miren santament, quan es viuen cada dia santament..., no esdevenen coses «de cada dia». Tot el quefer de Jesucrist en aquesta terra fou humà, ¡i diví!

No et pots conformar amb viure ―dius― com els altres, amb fe d’un del munt. ―Efectivament, has de tenir fe personal: amb sentit de responsabilitat.

La Trinitat santíssima et concedeix la seva gràcia, i espera que l’aprofitis responsablement: davant de tant benefici, no es pot anar amb actituds còmodes, lentes, mandroses..., perquè, a més a més, les ànimes t’esperen.

Per a tu, que tens aquest gran problema. ―Si es planteja bé l’assumpte, és a dir, amb serena i responsable visió sobrenatural, la solució es troba sempre.

Quan agafen els seus nens a coll, les mares ―les bones mares― procuren no portar agulles que puguin fer mal a les criatures...: quan tractem amb les ànimes, ho hem de fer amb tota la suavitat... i tota l’energia que calgui.

«Custos, quid de nocte!» ―¡Guàrdia, vigileu!

Tant de bo tu també t’acostumessis a tenir, durant la setmana, el teu dia de guàrdia: per entregar-te més, per viure amb més amorosa vigilància cada detall, per fer una mica més d’oració i de mortificació.

Mira que l’Església santa és com un gran exèrcit en ordre de batalla. I tu, dins d’aquest exèrcit, defenses un «front», on hi ha atacs i lluites i contraatacs. ¿Ho entens?

Aquesta disposició, en acostar-te més a Déu, t’impulsarà a convertir les teves jornades, una rere l’altra, en dies de guàrdia.

En el revers d’una vocació «perduda» o d’una resposta negativa a les crides constants de la gràcia, s’hi ha de veure la voluntat permissiva de Déu. ―Certament: però, si som sincers, prou ens consta que no constitueix ni eximent ni atenuant, perquè advertim, en l’anvers, el personal incompliment de divina, que ens ha buscat per a Ell, i no ha trobat correspondència.

Si tu estimes de debò ―i estic segur que te l’estimes―, davant un allistament voluntari per defensar-la d’un perill imminent, no dubtaries a inscriure-hi el teu nom. En moments d’emergència, ja t’ho he escrit, tothom és útil: homes i dones; vells, madurs, joves i fins i tot adolescents. Només n’estan al marge els incapaços i els nens.

Cada dia es convoca, no ja un allistament voluntari ―això és poc―, sinó una mobilització general d’ànimes, per defensar el Regne de Crist. I el mateix Rei, Jesús, t’ha cridat expressament pel teu nom. Et demana que lluitis les batalles de Déu, posant al seu servei allò que hi ha de més elevat en la teva ànima: el cor, la voluntat, l’enteniment, tot el teu ésser.

―Escolta’m: la carn, amb la teva puresa de vida i especialment amb la protecció de de Déu, no és problema. ―¿Seràs tan covard, que intentaràs deslliurar-te de la crida, amb l’excusa que tens malalt el cor, la voluntat o l’enteniment?... ¿Pretens justificar-te i limitar-te a serveis auxiliars?

―El Senyor vol fer de tu un instrument d’avantguarda ―ja ho ets― i, si gires l’esquena, no mereixes més que llàstima, ¡per traïdor!

Si el temps fos només or..., podries perdre’l, potser. ―Però el temps és vida, i tu no saps quanta te’n resta.

El Senyor va convertir Pere ―que l’havia negat tres vegades― sense adreçar-li tan sols ni un retret: amb una mirada d’Amor.

―Amb aquests mateixos ulls ens mira Jesús, després de les nostres caigudes. Tant de bo puguem dir-li, com Pere: «Senyor, Tu ho saps tot; Tu saps que t’estimo», i canviem de vida.

Raonen que, en nom de la caritat, tracten amb delicadesa i comprensió els qui atropellen altra gent.

―Prego a Déu que aquesta delicadesa i aquesta comprensió no siguin el camuflatge... dels seus respectes humans, ¡de la seva comoditat!, per permetre que cometin el mal. Perquè llavors... la seva delicadesa i la seva comprensió només serien complicitat en l’ofensa a Déu.

No es pot facilitar la conversió d’una ànima, al preu de fer possible la perversió de moltes altres.

Si algú acceptés que, entre els xais, s’hi criessin llops..., pot imaginar-se fàcilment el destí que tindrien els seus xais.

Els homes mediocres, mediocres de cap i d’esperit cristià, quan s’eleven a autoritat, s’envolten de necis: la seva vanitat els persuadeix, falsament, que d’aquesta manera no perdran mai el domini.

Els discrets, en canvi, s’envolten de doctes ―que afegeixin al saber la netedat de vida―, i els transformen en homes de govern. No els enganya la humilitat, perquè ―engrandint els altres― s’engrandeixen ells.

No és prudent enlairar homes inèdits a una tasca important de direcció, per veure què en surt. ―¡Com si el bé comú pogués dependre d’una capsa de sorpreses!

¿Constituït en autoritat, i actues pel què diran els homes? ―¡Ranci! ―De primer, t’ha d’importar què dirà Déu; després ―força en segon terme, i de vegades mai―, hauràs de ponderar el que puguin pensar els altres. «A tothom ―diu el Senyor― que em reconegui davant els homes, jo també el reconeixeré davant el meu Pare, que està en el Cel. Però a qui em negui davant els homes, jo també el negaré davant el meu Pare, que està en el Cel.»

Tu, que ocupes un lloc de responsabilitat, en exercir la teva tasca, recorda: el que és personal, fineix amb la persona que es va fer imprescindible.

Una norma fonamental de bon govern: repartir responsabilitats, sense que això signifiqui buscar comoditat o anonimat. Hi torno, repartir responsabilitats: demanant a cadascú comptes del seu encàrrec, per poder «retre comptes» a Déu; i a les ànimes, si cal.

Quan resolguis els assumptes, procura no exagerar mai la justícia fins a oblidar-te de la caritat.

La resistència d’una cadena es mesura per l’anella més feble.

No diguis de cap dels teus subordinats: no val.

―Ets tu el qui no val: perquè no saps coŀlocar-lo en el lloc on pot fer servei.

Refusa l’ambició d’honors; contempla, en canvi, els instruments, els deures i l’eficàcia. ―Així, no ambicionaràs els càrrecs i, si arriben, te’ls miraràs en la justa mesura: càrregues en servei de les ànimes.

A l’hora del menyspreu de , de Déu és allà, a prop del seu Fill, decidida a córrer la seva mateixa sort. ―Que perdem la por de comportar-nos com a cristians responsables, quan això no és còmode en l’ambient on ens movem: Ella ens ajudarà.