Sofriment

Em comentaves que hi ha escenes de la vida de Jesús que t’emocionen més: quan es posa en contacte amb homes en carn viva..., quan duu la pau i la salut als qui tenen destrossats l’ànima i el cos pel dolor... T’entusiasmes ―insisties― en veure’l curar la lepra, retornar la vista, guarir el paralític de la piscina: el pobre de qui no se’n recorda ningú. ¡El contemples llavors tan profundament humà, tan al teu abast!

―Doncs..., Jesús continua sent el d’aleshores.

Vas demanar al Senyor que et deixés sofrir una mica per Ell. Però després, quan arriba el patiment en forma tan humana, tan normal ―dificultats i problemes familiars..., o aquelles mil petiteses de la vida ordinària―, se’t fa treballós de veure-hi Crist al darrere. ―Obre amb docilitat les mans a aquests claus..., i el teu dolor es tornarà goig.

No et queixis, si pateixes. Es poleix la pedra que s’estima, la que és bona.

¿Et fa mal? ―Deixa’t tallar, amb agraïment, perquè Déu t’ha pres a les seves mans com un diamant... No es treballa pas així, un còdol vulgar.

Els qui fugen amb covardia del sofriment, tenen matèria de meditació veient amb quin entusiasme altres ànimes abracen el dolor.

No són pocs els homes i les dones que saben patir cristianament. Que seguim el seu exemple.

¿Et planys?... i m’expliques com si tinguessis la raó: ¡una punxada!... ¡una altra!...

―¿Però no t’adones que és ximple sorprendre’s que hi hagi espines entre les roses?

Deixa’m que, com fins ara, et continuï parlant en confidència: en tinc prou de tenir davant meu un Santcrist, per no atrevir-me a parlar dels meus patiments... I no em fa res afegir que he patit molt, sempre amb alegria.

¿No et comprenen?... Ell era i , però tampoc els seus no el van comprendre. ―Com tantes vegades t’he fet considerar, recorda’t de les paraules del Senyor: «No és pas més el deixeble que el Mestre.»

Per a un fill de Déu, les contradiccions i calúmnies són, com per a un soldat, ferides rebudes en el camp de batalla.

Et traslladen cap aquí i cap allà... La fama, ¿què importa?

Sigui com sigui, no passis vergonya ni pena per tu, sinó per ells: pels qui et maltracten.

A vegades no volen entendre: estan com encegats... Però, altres vegades, ets tu qui no ha aconseguit fer-se comprendre: ¡corregeix-te!

No n’hi ha prou de tenir raó. A més, cal saber fer-la valer..., i que els altres vulguin reconèixer-la.

Així i tot, afirma la veritat sempre que calgui, sense aturar-te pel «què diran».

Si sovinteges l’escola del Mestre, no t’estranyarà que també te les hagis d’haver amb la incomprensió de tantes i de tantes persones, que podrien ajudar-te moltíssim, només que fessin el mínim esforç per ser comprensius.

No l’has maltractat físicament... Però l’has ignorat tantes vegades; l’has mirat amb indiferència, com a un estrany.

―¿Et sembla poc?

Sense pretendre-ho, els qui persegueixen santifiquen... ―Però, ¡ai d’aquests «santificadors»!

A la terra, moltes vegades paguen calumniant.

Hi ha ànimes que sembla que s’entesten a inventar-se sofriments, torturant-se amb la imaginació.

Després, quan arriben les penes i contradiccions objectives, no saben estar com la Verge santíssima, al peu de , amb la mirada pendent del seu Fill.

¡Sacrifici, sacrifici! ―És veritat que seguir Jesucrist ―ho ha dit Ell― és portar no m’agrada sentir com les ànimes que estimen el Senyor parlen tant de creus i de renúncies: perquè, quan hi ha Amor, el sacrifici es fa de gust ―encara que costi― i la creu és la santa Creu.

―L’ànima que sap estimar i entregar-se així, se sadolla d’alegria i de pau. Així, doncs, ¿per què insistir en «sacrifici», com buscant consol, si de Crist ―que és la teva vida― et fa feliç?

¡Quanta neurastènia i histèria desapareixeria, si ―amb la doctrina catòlica― s’ensenyés de veritat a viure com a cristians: estimant Déu i sabent acceptar les contrarietats com una benedicció vinguda de la seva mà!

No passis indiferent davant el dolor dels altres. Aquella persona ―un parent, un amic, un coŀlega..., aquell que no coneixes― és el teu germà.

―Recorda’t d’allò que relata l’Evangeli i que tantes vegades has llegit amb pena: ni tan sols els parents de Jesús no es refiaven d’Ell. ―Procura que l’escena no es repeteixi.

Imagina’t que a la terra no hi ha ningú més fora de Déu i tu.

―Així et serà més fàcil patir les mortificacions, les humiliacions... I, finalment, faràs les coses que Déu vol i com Ell les vol.

De vegades ―comentava aquell malalt consumit de zel per les ànimes― el cos protesta una mica, es queixa. Però miro també de transformar «aquests gemecs» en somriures, perquè resulten molt eficaços.

Una malura inguarible, que limitava la seva acció. I, tanmateix, m’assegurava amb goig: «La malaltia es porta bé amb mi i cada cop me l’estimo més; si em deixessin escollir, ¡tornaria a néixer així cent vegades!»

Jesús va arribar a , després de preparar-s’hi durant trenta-tres anys, ¡tota !

―Els seus deixebles, si de veritat volen imitar-lo, han de convertir la seva existència en corredempció d’Amor, amb la pròpia negació, activa i passiva.

està present en tot, i arriba quan menys se l’espera. ―Però no oblidis que, ordinàriament, van plegats l’inici de , i l’inici de l’eficàcia.

El Senyor, Sacerdot etern, beneeix sempre amb

«Cor Mariae perdolentis, miserere nobis!» ―invoca el Cor de santa Maria, amb ànim i decisió d’unir-te al seu dolor, en reparació pels teus pecats i pels dels homes de tots els temps.

―I demana-li ―per a cada ànima― que aquest dolor seu augmenti en nosaltres l’aversió al pecat, i que sapiguem estimar, com a expiació, les contrarietats físiques o morals de cada jornada.