Supèrbia

Arrencar de soca-rel l’amor propi i ficar-hi l’amor a Jesucrist: en això rau el secret de l’eficàcia i de la felicitat.

Si bé afirmes que el segueixes, d’una manera o d’una altra pretens sempre actuar «tu», segons els «teus» plans, i només amb les «teves» forces. ―Però el Senyor ha dit: «Sine me nihil!» ―sense mi, no pots fer res.

Han desconegut allò que tu anomenes el teu «dret», que jo t’he traduït com el teu «dret a la supèrbia»... ¡Pobre esperpent! ―Has sentit, perquè no et podies defensar ―era poderós l’atacant―, el dolor de cent plantofades. ―I, malgrat tot, no aprens a humiliar-te.

Ara és la teva consciència la que t’argüeix: et diu superb... i covard. ―Dona gràcies a Déu, perquè ja vas entreveient el teu «deure de la humilitat».

Estàs ple de tu, de tu, de tu... ―I no seràs eficaç fins que no t’omplis d’Ell, d’Ell, d’Ell, actuant «in nomine Domini» ―en nom i amb la força de Déu.

¿Com pretens seguir Crist, si gires només al voltant de tu mateix?

Una impacient i desordenada preocupació per pujar professionalment, pot disfressar l’amor propi sota capa «de servir les ànimes». Amb falsia ―no en trec cap lletra―, ens forgem la justificació que no hem de desaprofitar determinades conjuntures, determinades circumstàncies favorables...

Gira els ulls a Jesús: Ell és «el Camí». També durant els seus anys amagats van sorgir conjuntures i circumstàncies «molt favorables», per anticipar la seva vida pública. Amb dotze anys, per exemple, quan els doctors de la llei s’admiraven de les seves preguntes i de les seves respostes... Però Jesucrist compleix del seu Pare, i espera: ¡obeeix!

―Sense perdre aquesta santa ambició teva de portar el món sencer a Déu, quan s’insinuïn aquelles iniciatives ―ànsies potser de deserció―, recorda que també a tu et toca obeir i ocupar-te d’aquesta tasca obscura, poc brillant, mentre el Senyor no et demani una altra cosa: Ell té els seus temps i les seves senderes.

Fatus i superbs demostren ser tots el qui abusen de la seva situació de privilegi ―donada pels diners, pel llinatge, pel grau, pel càrrec, per la inteŀligència...―, amb el propòsit d’humiliar els menys afortunats.

La supèrbia, més aviat o més tard, acaba humiliant, de cara als altres, l’home «més home», que actua com un titella vanitós i sense cervell, mogut pels fils que acciona satanàs.

Per presumpció o per simple vanitat, molts sostenen un «mercat negre», per apujar artificialment els seus propis valors personals.

Càrrecs... ¿Amunt o avall? ―¡No et ve d’aquí!... ―Tu ―és el que assegures― has vingut a ser útil, a servir, amb una disponibilitat total: comporta’t en conseqüència.

Parles, critiques... Sembla que sense tu no es fa res bé.

―No et molestis si et dic que et comportes com un dèspota arrogant.

Si amb lleialtat, caritativament, un bon amic t’adverteix, tots dos sols, de punts que blasmen la teva conducta, s’alça dins teu la convicció que s’equivoca: no t’entén. Amb aquest fals convenciment, fill del teu orgull, sempre seràs incorregible.

―Em fas llàstima: et falta decisió per buscar la santedat.

Maliciós, suspicaç, complicat, desconfiat, recelós... són tot d’adjectius que mereixes, encara que et molestin.

―¡Rectifica!, ¿per què els altres han de ser sempre dolents... i tu bo?

Et trobes sol..., et queixes..., tot et molesta. ―Perquè el teu egoisme t’aïlla dels teus germans, i perquè no t’acostes a Déu.

¡Sempre pretenent que et facin cas d’una manera explícita!... Sobretot, però, ¡que et facin més cas que als altres!

¿Per què imagines que tot el que et diuen va amb segona intenció?... Amb la teva susceptibilitat, limites contínuament l’acció de la gràcia, que t’arriba per mitjà de la paraula, no ho dubtis, dels qui lluiten per ajustar les seves obres a l’ideal de Crist.

Mentre continuïs persuadit que els altres han de viure sempre pendents de tu, mentre no et decideixis a servir ―a ocultar-te i desaparèixer―, el tracte amb els teus germans, amb els teus coŀlegues, amb els teus amics, serà font contínua de disgustos, de malhumor...: de supèrbia.

Detesta la jactància. ―Repudia la vanitat. ―Combat l’orgull, cada dia, a cada instant.

Els pobrissons superbs pateixen per mil petites bajanades, que exagera el seu amor propi, i que als altres passen inadvertides.

¿Creus que els altres no han tingut mai vint anys? ¿Creus que no han estat mai absorbits per la família, com a menors d’edat? ¿Creus que s’han estalviat els problemes ―mínims o no tan mínims― amb què ensopegues?... No. Ells han passat per les mateixes circumstàncies que tu travesses ara, i s’han fet madurs ―amb l’ajuda de la gràcia―, trepitjant el seu jo amb perseverança generosa, cedint en el que es podia cedir, i mantenint-se lleials, sense arrogància i sense ferir ―amb serena humilitat―, quan no es podia.

Ideològicament ets molt catòlic. L’ambient de t’agrada... ¡Llàstima que no sigui a les dotze, i les classes a la tarda, per estudiar després de sopar, assaborint una o dues copes de conyac! ―Aquest «catolicisme» teu no respon a la veritat, no passa de simple aburgesament.

―¿No t’adones que no es pot pensar així amb els anys que tens? Surt de la teva poltroneria, de la teva egolatria..., i acomoda’t a les necessitats dels altres, a la realitat que t’envolta, i viuràs seriosament el catolicisme.

«Aquest sant ―deia aquell, que havia regalat la imatge posada al culte―... em deu tot el que és.»

No creguis que és una caricatura: també tu et penses ―almenys això sembla pel teu comportament― que compleixes amb Déu, pel fet de portar medalles, o per unes pràctiques de pietat, més o menys rutinàries.

¡Que vegin les meves obres bones!... ―Però, ¿no t’adones que sembla que les duguis en un cistell de quincalleria, perquè contemplin les teves qualitats?

A més a més, no oblidis la segona part del manament de Jesús: «i glorifiquin el vostre Pare que està en el Cel».

«A mi mateix, amb l’admiració que em dec.» ―Això va escriure en la primera pàgina d’un llibre. I el mateix podrien imprimir molts altres pobrissons, a l’últim full de la seva vida.

¡Quina pena, si tu i jo vivim o acabem així! ―Posem-nos a fer un examen seriós.

No adoptis mai una actitud de suficiència davant les coses de l’Església, ni davant dels homes, els teus germans... Però, en canvi, aquesta actitud pot ser necessària en l’actuació social, quan es tracta de defensar els interessos de Déu i de les ànimes, perquè ja no és qüestió de suficiència, sinó de fe i fortalesa, que viurem amb serena i humil seguretat.

És indiscret, pueril i mesell dir amabilitats dels altres o elogiar les seves qualitats, davant dels interessats.

―Així es fomenta la vanitat, i es corre el risc de «robar» glòria a Déu, a Qui tot li és degut.

Procura que la teva bona intenció vagi sempre acompanyada de , tot sovint, a les bones intencions s’hi uneixen la duresa en el judici, una quasi incapacitat per cedir, i un cert orgull personal, nacional o de grup.

No et descoratgis davant els teus errors: reacciona.

―L’esterilitat no és tant conseqüència de les faltes ―sobretot, si te’n penedeixes―, com de la supèrbia.

Si has caigut, aixeca’t amb més esperança... És només l’amor propi qui no entén que l’error, quan el rectifiques, ajuda a conèixer-se i a humiliar-se.

«No servim per a res.» ―Afirmació pessimista i falsa. ―Si es vol, amb la gràcia de Déu ―requisit previ i fonamental―, es pot arribar a servir, com a bon instrument, en moltes empreses.

Em va fer pensar la frase dura, però certa, d’aquell home de Déu, en contemplar l’altivesa d’aquella criatura: «Es vesteix amb la mateixa pell del diable, la supèrbia.»

I va venir a la meva ànima, per contrast, el desig sincer de revestir-me amb la virtut que predicà Jesucrist, «quia mitis sum et humilis corde» ―soc benigne i humil de cor―; i que ha atret la mirada de la Trinitat beatíssima damunt i Mare nostra: la humilitat, el fet de saber-nos i sentir-nos no res.