Vida interior

Més aconsegueix el qui importuna més de prop... Per això, acosta’t a Déu: esforça’t a ser sant.

M’agrada comparar la vida interior a una vestimenta, al vestit de noces de què parla l’Evangeli. El teixit es compon de cadascun dels hàbits o pràctiques de pietat que, com fibres, fan consistent així, igual com un vestit amb un esquinç es menysprea, encara que la resta estigui en bones condicions, si fas oració, si treballes..., però no ets penitent ―o a l’inrevés―, la teva vida interior no és ―per dir-ho així― íntegra.

¡A veure quan t’assabentes que el teu únic camí possible és buscar de debò la santedat!

Decideix-te ―no t’ofenguis― a prendre’t Déu seriosament. Aquesta lleugeresa teva, si no la combats, pot acabar en una trista burla blasfema.

A vegades deixes que salti el teu mal caràcter, que brolla, més d’un cop, amb una duresa desassenyada. D’altres, no t’ocupes de guarnir el cor i el cap, perquè siguin estatge agradós per a sempre, t’acabes situant prou lluny de Jesús, a qui coneixes poc...

―Així, no tindràs mai vida interior.

«Iesus Christus, perfectus Deus, perfectus Homo» ―Jesucrist, perfecte Déu i perfecte Home.

Són molts els cristians que segueixen Crist, bocabadats davant la seva divinitat, però que l’obliden com a Home..., i fracassen en l’exercici de les virtuts sobrenaturals ―malgrat tota la baluerna externa de pietat―, perquè no fan res per adquirir les virtuts humanes.

Remei per a tot: ¡santedat personal! ―Per això, els sants han estat plens de pau, de fortalesa, de joia, de seguretat...

Fins ara no havies entès el missatge que els cristians portem als altres homes: l’amagada meravella de la vida interior.

¡Quin món nou els estàs posant al davant!

¡Quantes coses noves has descobert! ―Ara bé, de vegades ets un ingenu, i et penses que ho has vist tot, que ja t’ho saps tot... Després, toques amb les mans la riquesa única i insondable dels tresors del Senyor, que sempre et mostrarà «coses noves», si tu respons amb amor i delicadesa: i llavors comprens que ets al començament del camí, perquè la santedat consisteix en la identificació amb Déu, amb aquest Déu nostre, que és infinit, inesgotable.

Amb l’Amor, més que amb l’estudi, s’arriben a comprendre les «coses de Déu».

Per això, has de treballar, has d’estudiar, has d’acceptar la malaltia, has de ser sobri... ¡estimant!

Per al teu examen diari: ¿He deixat passar alguna hora, sense parlar amb el meu Pare Déu?... ¿He conversat amb Ell, amb amor de fill? ―¡Pots!

No ens vulguem enganyar... ―Déu no és una ombra, un ésser llunyà, que ens crea i en acabat ens abandona; no és un amo que se’n va i ja no torna. Encara que no el percebem amb els nostres sentits, la seva existència és molt més vertadera que la de totes les realitats que toquem i veiem. Déu és aquí, amb nosaltres, present, vivent: ens veu, ens sent, ens dirigeix, i contempla les nostres accions més petites, les nostres intencions més amagades.

Ho creiem, això.., però ¡vivim com si Déu no existís! Perquè no tenim per a Ell ni un pensament, ni una paraula; perquè no l’obeïm, ni intentem dominar les nostres passions; perquè no li expressem amor, ni el desagreugem...

―¿Continuarem vivint amb una fe morta?

Si tinguessis presència de Déu, quantes actuacions «irremeiables» remeiaries.

¿Com vols viure la presència de Déu, si no fas altra cosa que mirar a tot arreu?... ―Estàs com borratxo de futilitats.

És possible que t’espanti aquesta paraula: meditació. ―Et recorda llibres de tapes negres i velles, remor de sospirs o de pregàries que són com càntics rutinaris... Però això no és meditació.

Meditar és considerar, contemplar que Déu és el teu Pare, i tu, el seu fill, mancat d’ajuda; i després donar-li gràcies pel que ja t’ha concedit i per tot el que et donarà.

L’únic mitjà per conèixer Jesús: ¡tractar-lo! En Ell, hi trobaràs sempre un Pare, un Amic, un Conseller i un Coŀlaborador per a totes les activitats nobles de la teva vida quotidiana...

―I, amb el tracte, s’engendrarà l’Amor.

Si ets tenaç per assistir cada dia a unes classes, només perquè hi adquireixes uns coneixements... molt limitats, ¿com és que no tens constància per freqüentar el Mestre, sempre desitjós d’ensenyar-te la ciència de la vida interior, de gust i contingut eterns?

¿Què val l’home o el guardó més gran de la terra, comparat amb Jesucrist, que sempre t’està esperant?

Una estona de meditació diària ―unió d’amistat amb Déu― és una cosa pròpia de persones que saben aprofitar rectament la seva vida; de cristians conscients, que actuen en conseqüència.

Els enamorats no saben dir-se adeu: s’acompanyen sempre.

―Tu i jo, ¿estimem així el Senyor?

¿No has vist com, per agradar i fer de bon veure, s’arreglen els que s’estimen?... ―Doncs, així has d’arreglar i compondre la teva ànima.

La gràcia actua, ordinàriament, com la naturalesa: per graus. ―No podem anticipar-nos pròpiament a l’acció de la gràcia: però, en allò que depèn de nosaltres, hem de preparar el terreny i cooperar, quan Déu ens la concedeix.

Cal aconseguir que les ànimes apuntin molt amunt: empènyer-les cap a l’ideal de Crist; dur-les fins a les últimes conseqüències, sense atenuants ni paŀliatius de cap mena, sense oblidar que la santedat no és primordialment força de braços. La gràcia, normalment, segueix les seves hores, i no vol violències.

Fomenta les teves santes impaciències..., però no em perdis la paciència.

Correspondre a la gràcia divina ―demanes―, ¿és de justícia...?, ¿de generositat...?

―¡D’Amor!

«Em bullen al cap els assumptes en els moments més inoportuns...», dius.

Per això t’he recomanat que miris d’aconseguir uns temps de silenci interior..., i la guarda dels sentits externs i interns.

«Queda’t amb nosaltres, que s’ha fet fosc...» Va ser eficaç l’oració de Cleofàs i el seu company.

―¡Quina pena, si tu i jo no sabéssim «aturar» Jesús que passa!, ¡quin dolor, si no li demanem que es quedi!

Aquests minuts diaris de lectura del Nou Testament, que et vaig aconsellar ―ficant-te i participant en el contingut de cada escena, com un protagonista més―, són perquè encarnis, perquè «compleixis» l’Evangeli en la teva vida..., i per «fer-lo complir».

Abans et «diverties» molt... ―Però ara que portes Crist dins teu, se t’ha omplert tota la vida de sincera i comunicativa alegria. Per això atraus més gent.

―Tracta’l més, per arribar a tothom.

¡Compte: fila ben prim! ―Procura que, en aixecar tu la temperatura de l’ambient que t’envolta, no baixi la teva.

Acostuma’t a referir-ho tot a Déu.

¿No observes com molts dels teus companys saben demostrar gran delicadesa i sensibilitat, en el tracte amb les persones que s’estimen: la promesa, la dona, els fills, la família...?

―Els has de dir ―¡i exigeix-t’ho tu mateix!― que el Senyor no mereix pas menys: ¡que el tractin així! I aconsella’ls, a més, que continuïn tenint aquesta delicadesa i aquesta sensibilitat, però viscudes amb Ell i per Ell, i aconseguiran una felicitat mai somiada, també aquí a la terra.

El Senyor va sembrar en la teva ànima bona llavor. I es valgué ―per a aquesta sembra de vida eterna― del mitjà poderós de l’oració: perquè tu no pots negar que, moltes vegades, trobant-te davant del Sagrari, cara a cara, el Senyor t’ha fet sentir ―en el fons de l’ànima― que et volia per a Ell, que havies de deixar-ho tot... Si ara ho negues, ets un traïdor miserable; i, si te n’has oblidat, ets un desagraït.

S’ha valgut també ―no ho dubtis, com no ho has dubtat fins ara― dels consells o les insinuacions sobrenaturals del teu Director, que t’ha repetit amb insistència paraules que no has de passar per alt; i es valgué al començament, a més ―sempre per dipositar la bona llavor en la teva ànima―, d’aquell amic noble, sincer, que et va dir veritats fortes, plenes d’amor de Déu.

―Però, amb ingènua sorpresa, has descobert que l’enemic ha sembrat jull en la teva ànima. I que en continua sembrant, mentre tu dorms còmodament i afluixes en la vida interior. ―Aquesta, i no cap altra, és la raó que trobis en la teva ànima plantes enganxifoses, mundanes, que de vegades sembla que ofegaran el gra de blat bo que vas rebre...

―¡Arrenca-les d’una vegada! En tens prou amb la gràcia de Déu. No temis que t’hi deixin un buit, una ferida... El Senyor hi posarà nova llavor seva: amor de Déu, caritat fraterna, ànsies d’apostolat... I, passat el temps, no hi romandrà ni el més mínim rastre del jull: si ara, que hi ets a temps, l’extirpes d’arrel; i encara millor, si no dorms i vigiles de nit el teu camp.

¡Sortoses aquelles ànimes benaurades que, quan senten a parlar de Jesús ―i Ell ens parla constantment―, el reconeixen tot d’una com el Camí, i !

―Prou et consta que, quan no participem d’aquesta felicitat, és perquè ens ha faltat la determinació de seguir-lo.

Un cop més has sentit Crist molt a prop. ―I un cop més has entès que tot ho has de fer per Ell.

Acosta’t més al Senyor..., ¡més! ―Fins que es converteixi en el teu Amic, el teu Confident, el teu Guia.

Cada dia et notes més ficat en Déu..., em dius. ―Llavors, cada dia estaràs més a prop dels teus germans.

Si fins ara, abans de trobar-lo, volies córrer en la teva vida amb els ulls oberts, per assabentar-te de tot; des d’aquest moment..., ¡a córrer amb la mirada neta!, per veure amb Ell el que veritablement t’interessa.

Quan hi ha vida interior, amb l’espontaneïtat amb què la sang arriba a la ferida, així es recorre a Déu davant qualsevol contrarietat.

«Això és el meu Cos...», i Jesús es va immolar, amagant-se sota les espècies de pa. Ara és allí, amb i la seva Sang, amb l‘Ànima i la Divinitat: igual que el dia que Tomàs va ficar els dits dins les seves Llagues glorioses.

Amb tot, en tantes ocasions, tu passes de llarg, sense fer ni senyal d’una breu salutació de simple cortesia, com fas amb qualsevol persona coneguda amb qui et creues.

―¡Tens força menys fe que Tomàs!

Si, per alliberar-te, haguessin empresonat un íntim amic teu, ¿no procuraries anar a visitar-lo, a xerrar una estona amb ell, a portar-li obsequis, caliu d’amistat, consol?... I, ¿si aquesta xerrada amb l’empresonat fos per salvar-te a tu d’un mal i aportar-te un bé..., l’abandonaries? I, ¿si, en lloc d’un amic, fos el teu pare mateix o el teu germà?

―¡I doncs!

¡Jesús s’ha quedat a l’Hòstia santa per nosaltres!: per estar-se al nostre costat, per sostenir-nos, per guiar-nos. ―I amor únicament amb amor es paga.

―¿Com podem no anar al Sagrari, cada dia, ni que sigui només uns minuts, per portar-li la nostra salutació i el nostre amor de fills i de germans?

¿No has vist l’escena? ―Un sergent qualsevol o un oficialet amb poc comandament...; per davant, s’acosta un recluta ben plantat, d’incomparables millors condicions que els oficials, i no manca ni el salut ni la resposta.

Medita sobre el contrast. ―Des del Sagrari d’aquella església, Crist ―perfecte Déu, perfecte Home―, que ha mort per tu a , i que et dona tots els béns que necessites..., se t’acosta. I tu, passes sense fixar-t’hi.

Vas començar amb la teva visita diària... ―No m’estranya que em diguis: començo a estimar amb bogeria la llum del Sagrari.

Que no falti cada dia un «Jesús, t’estimo» i una comunió espiritual ―si més no―, com a desgreuge per totes les profanacions i sacrilegis, que pateix Ell per estar amb nosaltres.

¿No se saluda i es tracta amb cordialitat totes les persones estimades? ―Doncs, tu i jo saludarem ―moltes vegades al dia― Jesús, Maria i Josep, i el nostre Àngel Custodi.

Que tinguis una devoció intensa a la nostra Mare. Ella sap correspondre amb finesa als obsequis que li fem.

A més a més, si pregues cada dia, amb esperit de fe i d’amor, el sant Rosari, la Mare s’encarregarà de dur-te molt lluny pel camí del seu Fill.

Sense l’auxili de la nostra Mare, ¿com podrem sostenir-nos en la lluita diària? ―¿El busques contínuament?

L’Àngel Custodi ens acompanya sempre com a testimoni més excepcional. Ell serà qui, en el teu judici particular, recordarà les delicadeses que hagis tingut amb nostre Senyor, al llarg de la teva vida. Més encara: quan et sentis perdut per les terribles acusacions de l’enemic, el teu Àngel presentarà aquells rampells íntims ―potser oblidats per tu mateix―, aquelles mostres d’amor que hagis dedicat a Déu Pare, a Déu Fill, a Déu Esperit Sant.

Per això, no oblidis mai el teu Custodi, i aquest Príncep del Cel no t’abandonarà ara, ni en el moment decisiu.

Les teves comunions eren molt fredes: prestaves poca atenció al Senyor: amb qualsevol minúcia et distreies... ―Però, des que penses ―en el teu íntim coŀloqui amb Déu― que hi són presents els Àngels, la teva actitud ha canviat...: «¡Que no em vegin així!», et dius...

―I mira com, amb la força del «què diran» ―aquest cop, per a bé―, has avançat una miqueta cap a l’Amor.

Quan et vegis amb el cor eixut, sense saber què dir, recorre amb confiança a la Verge Maria. Digues-li: Mare meva Immaculada, intercedeix per mi.

Si la invoques amb fe, Ella et farà experimentar ―enmig d’aquesta sequedat― la proximitat de Déu.