Alegria

No és feliç ningú, a la terra, fins que es decideix a no ser-ho. Així avança el camí: dolor, ¡en cristià!, Creu; Voluntat de Déu, Amor; felicitat aquí i, després, eternament.

«Servite Domino in laetitia!» ―¡Serviré Déu amb alegria! Una alegria que serà conseqüència de , de i del meu Amor..., que ha de durar sempre, perquè, com ens assegura l’Apòstol, «Dominus prope est!»... ―el Senyor em segueix de prop. Caminaré amb Ell, per tant, ben segur, ja que el Senyor és el meu Pare..., i amb la seva ajuda compliré la seva amable Voluntat, encara que em costi.

Un consell, que us he repetit de manera repetitiva: estigueu alegres, sempre alegres. ―Que estiguin tristos els qui no es considerin fills de Déu.

Procuro deixar-m’hi la pell, perquè els meus germans petits «trepitgin tou», com vostè ens diu. ¡Hi ha tantes alegries en aquest «passar-les magres»!

Un altre home de fe m’escrivia: «Quan per necessitat estàs aïllat, es nota perfectament l’ajuda dels germans. En considerar que ara tot ho haig de suportar “sol”, penso molt sovint que, si no fos per aquesta “companyia que ens fem des de lluny” ―¡ dels Sants! ―, no podria conservar aquest optimisme, que m’omple.»

No m’oblidis que a vegades cal tenir al costat cares somrients.

«Sou tots tan alegres que un no s’ho espera», vaig sentir comentar.

Ve de lluny la dèria diabòlica dels enemics de Crist, que no es cansen de murmurar que la gent lliurada a Déu és de l’«encapotada». I, malauradament, alguns dels qui volen ser «bons» els en fan ressò, amb les seves «virtuts tristes».

―Et donem gràcies, Senyor, perquè has volgut comptar amb les nostres vides, joiosament alegres, per esborrar aquesta falsa caricatura.

―Et demano també que no ens n’oblidem.

Que ningú no llegeixi tristesa o dolor en la teva cara, quan difons per l’ambient del món l’aroma del teu sacrifici: els fills de Déu han de ser sempre sembradors de pau i d’alegria.

L’alegria d’un home de Déu, d’una dona de Déu, ha de ser desbordant: serena, encomanadissa, amb grapa...; en poques paraules, ha de ser tan sobrenatural, tan contagiosa i tan natural, que arrossegui altres pels camins cristians.

«¿Content?» ―Em va deixar pensatiu la pregunta.

―No s’han inventat encara les paraules, per expressar tot el que un sent ―en el cor i en la voluntat― quan se sap fill de Déu.

Nadal. M’escrius: «Seguint el fil de l’espera santa de Maria i de Josep, jo també espero, amb impaciència, l’Infant. ¡Que content que em posaré a Betlem!: pressento que esclataré en una joia sense límit. ¡Ah!: i, amb Ell, vull també néixer de nou...»

―¡Tant de bo sigui veritat aquest voler teu!

Propòsit sincer: fer amable i fàcil el camí als altres, que prou amargures comporta la vida.

¡Quina meravella convertir infidels, guanyar ànimes!...

―Doncs tant, i encara més grat a Déu, és evitar que es perdin.

¡Una altra vegada a les teves antigues bogeries!... I després, quan tornes, et trobes amb poca alegria, perquè et falta humilitat.

Sembla que t’entestes a desconèixer la segona part de la paràbola del fill pròdig, i encara continues lligat a la pobra felicitat de les garrofes. Orgullosament ferit per la teva fragilitat, no et decideixes a demanar perdó, i no consideres que, si t’humilies, t’espera la jubilosa acollida del teu Pare Déu, la festa pel teu retorn i pel teu recomençament.

És veritat: no valem res, no som res, no podem res, no tenim res. I, simultàniament, enmig de la lluita quotidiana, no falten els obstacles, les temptacions... Però l’«alegria» dels teus germans dissiparà totes les dificultats, tan aviat com t’hi reuneixis, perquè els veuràs fermament fonamentats en Ell: «Quia Tu es Deus fortitudo mea» ―perquè Tu ets, Senyor, la nostra fortalesa.

Es repeteix l’escena, com amb els convidats de , amb por; uns altres, amb ocupacions; bastants..., comèdies, excuses beneites.

S’hi resisteixen. Així es troben: fastiguejats, fets un embolic, sense ganes de res, avorrits, amargats. ¡Tan fàcil com és acceptar la divina invitació de cada moment, i viure alegre i feliç!

És molt còmode dir: «No valc; no n’encerto ―no n’encertem― ni una.» ―A part que això no és veritat, aquest pessimisme amaga una ganduleria molt gran... Hi ha coses que fas bé, i coses que fas malament. Omple’t de joia i d’esperança per les primeres; i encara’t ―sense descoratjament― amb les segones, per rectificar: i sortiran bé.

«Pare, tal com em va aconsellar, me’n ric, de les meves misèries ―sense oblidar que no hi haig de transigir―, i llavors em sento molt més alegre.

En canvi, quan faig la ximpleria de posar-me trist, em fa l’efecte que perdo el camí.»

M’has preguntat si tinc creu. I t’he contestat que sí, que nosaltres sempre en tenim, de Creu. ―Però una Creu gloriosa, segell diví, garantia de l’autenticitat de ser fills de Déu. Per això, sempre caminem feliços amb

Sents més alegria. Però aquesta vegada és una alegria nerviosa, una mica impacient, acompanyada de la sensació clara que dins teu alguna cosa s’esquinça en sacrifici.

Escolta’m bé: aquí a la terra, no hi ha felicitat completa. Per això, ara, immediatament, sense paraules i sense victimismes, ofereix-te en oblació a Déu, amb un lliurament total i absolut.

Passes uns dies de fruïció, repleta l’ànima de sol i de color. I, cosa estranya, ¡els motius del teu goig són els mateixos que altres vegades et desanimaven!

És el de sempre: tot depèn del punt de mira. ―«Laetetur cor quaerentium Dominum!» ―quan es busca el Senyor, el cor vessa sempre joia.

¡Quina diferència entre aquells homes sense fe, tristos i vaciŀlants per raó de la seva existència buida, exposats com penells a la «variabilitat» de les circumstàncies, i la nostra vida confiada de cristians, alegre i ferma, massissa, per raó del coneixement i del convenciment absolut del nostre destí sobrenatural!

No ets feliç, perquè li dones voltes a tot com si tu fossis sempre el centre: si et fa mal l’estómac, si et canses, si t’han dit això o allò...

―¿Has provat de pensar en Ell i, per Ell, en els altres?

«Miles» ―soldat, anomena l’Apòstol al cristià.

Doncs, en aquesta beneïda i cristiana lluita d’amor i de pau per la felicitat de les ànimes, de totes, hi ha, dins de les files de Déu, soldats cansats, famolencs, fets a miques per les ferides..., però alegres: porten al cor les llums segures de la victòria.

«Li envio, Pare, el propòsit d’estar sempre somrient: cor jovial, encara que me l’apunyalin.»

―Em sembla un propòsit encertat. Prego perquè el compleixis.

En alguns moments t’angoixa un principi de desànim, que mata tota la teva iŀlusió, i que amb prou feines aconsegueixes vèncer a força d’actes d’esperança. ―No hi fa res: és l’hora bona per demanar més gràcia a Déu, i ¡endavant! Renova l’alegria de lluitar, encara que perdis una batussa.

Han vingut nuvolades de falta de ganes, de pèrdua d’iŀlusió. Han caigut ruixats de tristesa, amb la sensació clara de trobar-te lligat. I, com a colofó, t’han assetjat decaïments, que neixen d’una realitat més o menys objectiva: tants anys lluitant..., i encara ets tan enrere, tan lluny.

Tot això és necessari, i Déu hi compta: per aconseguir el «gaudium cum pace» ―la pau i l’alegria veritables―, hem d’afegir, al convenciment de la nostra filiació divina, que ens omple d’optimisme, el reconeixement de la pròpia personal feblesa.

¡T’has rejovenit! Efectivament, t’adones que el tracte amb Déu t’ha retornat en poc temps a l’època senzilla i feliç de la joventut, fins i tot a la seguretat i el goig ―sense criaturades― de la infància espiritual... Mires al teu voltant, i comproves que als altres els passa el mateix: transcorren els anys des de la seva trobada amb el Senyor i, amb la maduresa, s’enrobusteixen una joventut i una alegria indelebles; no és que estiguin joves: ¡són joves i alegres!

Aquesta realitat de la vida interior atrau, confirma i subjuga les ànimes. Agraeix-li-ho diàriament «ad Deum qui laetificat iuventutem» ―al Déu que omple de joia la teva joventut.

La gràcia de Déu no et falta pas. Per tant, si hi correspons, has d’estar segur.

El triomf depèn de tu: la teva fortalesa i la teva empenta ―unides a la gràcia― són una raó més que suficient per donar-te l’optimisme de qui té segura la victòria.

Potser ahir eres una d’aquelles persones amargades en les seves iŀlusions, defraudades en les seves ambicions humanes. Avui, des que Ell es va ficar a la teva vida ―¡gràcies, Déu meu!―, rius i cantes, i portes el somriure, l’Amor i la felicitat pertot arreu on vas.

Molts se senten desgraciats, precisament per tenir massa de tot. ―Els cristians, si veritablement es condueixen com a fills de Déu, passaran incomoditat, calor, fatiga, fred... Però no els faltarà mai l’alegria, perquè això ―¡tot!― ho disposa o bé ho permet Ell, que és la font de la felicitat vertadera.

Davant un panorama d’homes sense fe, sense esperança; davant cervells que s’agiten, al límit de l’angoixa, cercant una raó de ser a la vida, tu vas trobar una meta: ¡Ell!

I aquest descobriment injectarà de manera permanent en la teva existència una alegria nova, et transformarà, i et presentarà una immensitat diària de coses boniques que t’eren desconegudes, i que mostren la joiosa amplitud d’aquest camí ample, que et condueix a Déu.

La teva felicitat a la terra s’identifica amb la teva fidelitat a la fe, a la puresa i al camí que el Senyor t’ha marcat.

Dona gràcies a Déu perquè estàs content, amb una alegria fonda que no sap ser sorollosa.

Amb Déu, pensava, cada jornada em sembla més atractiva. Vaig vivint a «bocinets». Un dia considero magnífic un detall; un altre, descobreixo un panorama que abans no havia advertit... A aquest pas, no sé què passarà amb el temps.

Després, he notat que Ell m’assegurava: doncs cada dia serà més gran el teu contentament, perquè aprofundiràs més i més en l’aventura divina, en l’«embolic» tan gran on t’he ficat. I comprovaràs que Jo no et deixo.

L’alegria és una conseqüència de l’entrega. Es confirma en cada volta a la sínia.

¡Quina alegria immutable et produeix el fet d’haver-te lliurat a Déu!... ¡I quina inquietud, i quins afanys has de tenir perquè tothom participi en la teva alegria!

Tot el que ara et preocupa hi cap dins un somriure, dibuixat per amor de Déu.

¿Optimisme?, ¡sempre! També quan sembla que les coses surten malament: potser aquesta és l’hora d’esclatar a cantar, amb un Glòria, perquè t’has refugiat en Ell i d’Ell només et pot venir el bé.

Esperar no vol dir començar a veure la llum, sinó confiar a ulls clucs que el Senyor la posseeix plenament i viu en aquesta claredat. Ell és

Un deure de cada cristià és portar la pau i la felicitat pels diversos ambients de la terra, en una croada de fermesa i d’alegria, que remogui fins els cors mustis i podrits, i els enlairi cap a Ell.

Si talles de soca-rel qualsevol senyal d’enveja, i si et complaus sincerament amb els èxits dels altres, no perdràs l’alegria.

Em va assaltar aquell amic: «M’han dit que estàs enamorat.» Em va ben sorprendre, i només se m’acudí preguntar-li l’origen de la notícia.

Em va confessar que m’ho llegia als ulls, que brillaven d’alegria.

¡Com devia ser la mirada alegre de Jesús!: la mateixa que brillava als ulls de , que no pot contenir la joia ―«Magnificat anima mea Dominum!»― i la seva ànima glorifica el Senyor, des que el duu dins seu i al seu costat.

¡Oh, Mare!: que sigui la nostra, com la teva, l’alegria d’estar amb Ell i de tenir-lo.