Pau

Fomenta, en la teva ànima i en el teu cor ―en la teva inteŀligència i en el teu voler―, l’esperit de confiança i d’abandó en l’amorosa Voluntat del Pare celestial... ―D’allí neix la pau interior que anheles.

¿Quina pau pots tenir si et deixes arrossegar ―contra les «estrebades» de la gràcia― per aquestes passions, que ni tan sols intentes dominar?

El Cel empeny cap amunt; tu ―¡només tu: no busquis excuses!―, cap avall... ―I d’aquesta manera t’esquinces.

Tant la pau, com la guerra, són dins nostre.

No es pot arribar al triomf, a la pau, si falten la lleialtat i la decisió de vèncer en el combat.

Un remei contra aquestes inquietuds teves: tenir paciència, rectitud d’intenció, i mirar les coses amb perspectiva sobrenatural.

Allunya de seguida ―¡si Déu és amb tu!― el temor i la pertorbació d’esperit...: evita d’arrel aquestes reaccions, que només serveixen per multiplicar les temptacions i fer més gran el perill.

Encara que tot s’enfonsi i s’acabi, encara que els esdeveniments siguin a l’inrevés del que s’havia previst, amb tremenda adversitat, no s’hi guanya res amoïnant-se. A més a més, recorda l’oració confiada del profeta: «El Senyor és el nostre Jutge, el Senyor és el nostre Legislador, el Senyor és el nostre Rei; és Ell qui ens ha de salvar.»

―Resa-la devotament, cada dia, a fi d’acomodar la teva conducta als designis de , que ens governa per al nostre bé.

Si ―perquè tens fita la mirada en Déu― saps mantenir-te serè davant les preocupacions, si aprens a oblidar les petiteses, les rancúnies i les enveges, t’estalviaràs la pèrdua de moltes energies, que et fan falta per treballar amb eficàcia, en servei dels homes.

Aquell amic ens confiava sincerament que no s’havia avorrit mai, perquè no s’havia trobat mai sol, sense el nostre Amic.

―Al caient de la tarda, amb un silenci dens... Vas sentir molt viva la presència de Déu... I, amb aquella realitat, ¡quina pau!

Una salutació vibrant d’un germà et va recordar, en aquell ambient viatger, que els camins honestos del món estan oberts per a Crist: només falta que ens llancem a recórrer-los, amb esperit de conquesta.

Sí, Déu ha creat el món per als seus fills, perquè l’habitin i el santifiquin: ¿què esperes?

Ets extraordinàriament feliç. A vegades, quan t’adones que un fill de Déu l’abandona, sents ―enmig de la teva pau i del teu goig íntims― un dolor d’afecte, una amargor, que ni torba ni inquieta.

―Bé, però... ¡posem-hi tots els mitjans humans i sobrenaturals perquè reaccioni..., i confiem amb certesa en Jesucrist! Així, les aigües tornen sempre a mare.

Quan t’abandonis de veritat en el Senyor, aprendràs a acontentar-te amb el que vingui, i a no perdre la serenitat, si les feines fetes ―malgrat haver-hi posat tot l’esforç i els mitjans oportuns― no surten del teu gust... Perquè hauran «sortit» com li convé a Déu que surtin.

Continues tenint distraccions i faltes, ¡i et dolen! Alhora, camines amb una alegria que sembla que t’ha de fer esclatar.

Per això, perquè et dolen ―dolor d’amor―, els teus fracassos ja no et prenen la pau.

Quan ens trobem a les fosques, encegada i inquieta l’ànima, hem de fer cap, com Bartimeu, a , crida, insisteix amb més força, «Domine, ut videam!» ―¡Senyor, que hi vegi!... I es farà el dia per als teus ulls, i podràs gaudir amb la lluminària que Ell et concedirà.

Lluita contra les asprors del caràcter, contra els teus egoismes, contra la teva comoditat, contra les teves antipaties... A més del fet que hem de ser corredemptors, el premi que rebràs ―pensa-ho bé― tindrà relació directíssima amb la sembra que hauràs fet.

Comesa del cristià: ofegar el mal en abundància de bé. No es tracta de campanyes negatives, ni de ser anti-res. Al contrari: viure d’afirmació, plens d’optimisme, amb joventut, joia i pau; veure tothom amb comprensió: els qui segueixen Crist i els qui l’abandonen o no el coneixen.

―Però comprensió no vol pas dir abstencionisme, ni indiferència, sinó activitat.

Per caritat cristiana i per elegància humana, has d’esforçar-te a no crear un abisme amb ningú..., a deixar sempre una sortida a l’altre, perquè no s’allunyi encara més de

La violència no és bon sistema per convèncer..., i molt menys en l’apostolat.

El violent perd sempre, encara que guanyi la primera batalla..., perquè acaba envoltat de la solitud de la seva incomprensió.

La tàctica del tirà és aconseguir que es barallin entre ells els qui, units, podrien fer-lo caure. ―Vell artifici usat per l’enemic ―pel diable i pels seus corifeus―, a fi d’esguerrar molts plans apostòlics.

Aquests..., que veuen contrincants on només hi ha germans, neguen amb les obres la seva professió de cristians.

Amb la polèmica agressiva, que humilia, rarament es resol una qüestió. I, per descomptat, no s’aconsegueix mai cap esclariment quan, entre els qui disputen, hi ha un fanàtic.

No m’explico el teu disgust, ni el teu desencant. T’han correspost amb la mateixa moneda: la de delectar-se en les injúries, a través de la paraula i de les obres.

Aprofita la lliçó i, d’ara endavant, no m’oblidis que també tenen cor els qui conviuen amb tu.

Perquè no em perdessis la pau, en aquells temps de dura i injusta contradicció, et vaig recordar: «Si ens obren el cap, no hi donarem més importància: deu ser que l’hem de portar obert.»

Paradoxa: des que em vaig decidir a seguir el consell del Salm: «Llença sobre el Senyor les teves preocupacions, i Ell et sostindrà», cada dia tinc menys preocupacions al cap... I al mateix temps, amb el treball adequat, es resol tot, ¡amb més claredat!

Santa Maria és ―així la invoca l’Església― de això, quan s’avalota la teva ànima, l’ambient familiar o el professional, la convivència en la societat o entre els pobles, no paris d’aclamar-la amb aquest títol: «Regina pacis, ora pro nobis!» ―Reina de la pau, ¡pregueu per nosaltres! ¿Ho has provat, si més no, quan perds la tranquiŀlitat?... ―Et sorprendràs de la immediata eficàcia.