Et veus com un pobrissó, a qui l’amo ha pres la lliurea —¡només pecador!—, i entens la nuesa sentida pels nostres primers pares.

—Hauries d’estar sempre plorant. I molt has plorat; molt has patit. Tanmateix, ets molt feliç. No et canviaries per ningú. El teu «gaudium cum pace» —el teu goig serè, de fa molts anys—, no el perds pas. L’agraeixes a Déu, i voldries portar a tothom el secret de la felicitat.

Sí: es comprèn que moltes vegades hagin dit —per bé que no t’importi gens el «què diran»— que ets «home de pau».