Derrota

Quan tenim tèrbola la vista, quan els ulls perden claredat, ens cal anar a la llum. I Jesucrist ens ha dit que Ell és la Llum del món i que ha vingut a guarir els malalts.

—Per això, que les teves malalties, les teves caigudes —si el Senyor les permet—, no t’apartin de Crist: ¡que t’hi acostin!

Per misèria meva, em queixava jo a un amic que sembla que Jesús està de pas... i que em deixa sol.

—A l’instant, he reaccionat amb dolor, ple de confiança: no és pas així, Amor meu: jo soc el qui, sens dubte, es va apartar de Tu: ¡mai més!

Suplica al Senyor la seva gràcia, per purificar-te amb Amor... i amb la penitència constant.

Adreça’t a la Verge Maria, i demana-li que et faci el regal —prova del seu afecte per tu— de la contrició, de la compunció pels pecats teus, i pels pecats de tots els homes i dones de tots els temps, amb dolor d’Amor.

I, amb aquesta disposició, gosa afegir: Mare, Vida, Esperança meva, condueix-me amb la teva mà..., i si ara hi ha res en mi que desagrada el meu Pare-Déu, concedeix-me que ho vegi i que, entre tots dos, ho arrenquem.

Continua sense por: ¡Oh clementíssima, oh piadosa, oh dolça Verge santa Maria!, prega per mi, perquè, complint l’amabilíssima Voluntat del teu Fill, sigui digne de gaudir de les promeses de nostre Senyor Jesús.

Mare meva del Cel: fes que jo torni al fervor, al lliurament, a l’abnegació: en una paraula, a l’Amor.

¡No em siguis dropo! No t’esperis a l’any nou per prendre resolucions: tots els dies són bons per a les decisions bones. «Hodie, nunc!» —¡avui, ara!

Solen ser uns pobres derrotistes els qui s’esperen a l’any nou per començar..., perquè, a més a més, després... ¡no comencen!

D’acord, has actuat malament per feblesa. —Però no entenc com és que no reacciones amb clara consciència: no pots fer coses dolentes, i dir —o pensar— que són santes, o que no tenen importància.

Recorda-te’n sempre: les potències espirituals es nodreixen del que els proporcionen els sentits. —¡Custodia’ls bé!

Perds la pau —¡i prou que ho saps!—, quan consents en punts que comporten descamí.

—¡Decideix-te a ser coherent i responsable!

El record, inesborrable, dels favors rebuts de Déu ha de ser sempre impuls vigorós; i més encara a l’hora de la tribulació.

Hi ha una sola malaltia mortal, un sol error funest: conformar-se amb la derrota, no saber lluitar amb esperit de fills de Déu. Si manca aquest esforç personal, l’ànima es paralitza i jau sola, incapaç de donar fruits...

—Amb aquesta covardia, la criatura obliga el Senyor a pronunciar les paraules que Ell va sentir del paralític, a la piscina probàtica: «Hominem non habeo!» —¡no tinc cap home!

—¡Quina vergonya si Jesús no trobés en tu l’home, la dona, que espera!

La lluita ascètica no és una cosa negativa ni, per tant, odiosa, sinó afirmació alegre. És un esport.

El bon esportista no lluita per aconseguir una sola victòria, i al primer intent. Es prepara, s’entrena durant molt de temps, amb confiança i serenitat: ho prova una vegada i una altra i, encara que al començament no triomfi, insisteix amb tenacitat, fins a superar l’obstacle.

Tot ho espero de Tu, Jesús meu: ¡converteix-me!

Quan aquell capellà, el nostre amic, signava «el pecador», ho feia convençut que escrivia la veritat.

—¡Déu meu, purifica’m també a mi!

Si has comès un error, gran o petit, ¡torna corrents a Déu!

—Assaboreix les paraules del salm: «Cor contritum et humiliatum, Deus, non despicies» —el Senyor no menysprearà ni es desentendrà mai d’un cor contrit i humiliat.

Dona-hi voltes, dins el cap i dins l’ànima: Senyor, ¡quantes vegades, caigut, m’has aixecat i, perdonat, m’has abraçat amb el teu Cor!

Dona-hi voltes... i no et separis d’Ell mai més.

Et veus com un pobrissó, a qui l’amo ha pres la lliurea —¡només pecador!—, i entens la nuesa sentida pels nostres primers pares.

—Hauries d’estar sempre plorant. I molt has plorat; molt has patit. Tanmateix, ets molt feliç. No et canviaries per ningú. El teu «gaudium cum pace» —el teu goig serè, de fa molts anys—, no el perds pas. L’agraeixes a Déu, i voldries portar a tothom el secret de la felicitat.

Sí: es comprèn que moltes vegades hagin dit —per bé que no t’importi gens el «què diran»— que ets «home de pau».

N’hi ha que només fan allò que està a l’abast d’unes pobres criatures, i perden el temps. Es repeteix a la lletra l’experiència de Pere: «Praeceptor, per totam noctem laborantes nihil cepimus!» —Mestre, hem treballat tota la nit, i no hem pescat res.

Si treballen pel seu compte, sense unitat amb l’Església, sense l’Església, ¿quina eficàcia tindrà aquell apostolat?: ¡cap!

—S’han de persuadir que, ¡pel seu compte!, no podran res. Tu has d’ajudar-los a continuar escoltant el relat evangèlic: «In verbo autem tuo laxabo rete» —refiat de la teva paraula, llançaré la xarxa. Llavors la pesca serà abundant i eficaç.

—¡Que n’és de bonic rectificar, quan s’ha fet, pel motiu que sigui, un apostolat per compte propi!

Escrius, i copio: «“Domine, tu scis quia amo te!” —¡Senyor, Tu saps que t’estimo!: quantes vegades, Jesús, repeteixo i torno a repetir, com una lletania agredolça, aquestes paraules del teu Cefes: perquè sé que t’estimo, però ¡estic tan poc segur de mi!, que no goso dir-t’ho clar. ¡Hi ha tantes negacions en la meva vida perversa! “Tu scis, Domine!” —¡Tu saps que t’estimo! —Que les meves obres, Jesús, no desdiguin mai aquests impulsos del meu cor».

—Insisteix en aquesta oració teva, que certament Ell escoltarà.

Repeteix confiadament: Senyor, ¡si les llàgrimes meves haguessin estat contrició!...

—Demana-li amb humilitat que et concedeixi el dolor que desitges.

¡Quanta vilesa en la meva conducta, i quanta infidelitat a la gràcia!

—Mare meva, Refugi de pecadors, prega per mi; que no destorbi mai més l’obra de Déu en la meva ànima.

¡Tan a prop de Crist, tants anys, i... tan pecador!

—La intimitat de Jesús amb tu, ¿no t’arrenca sanglots?

No em falta la veritable alegria, al contrari... I, tanmateix, amb el coneixement de la pròpia baixesa, és lògic clamar amb sant Pau: «¡Quin home tan infeliç que soc!».

—És així que creixen les ànsies d’arrencar de soca-rel la barrera que aixeca el propi jo.

No t’espantis, ni et desanimis, en descobrir que tens errors..., ¡i quins errors!

—Lluita per arrencar-los. I, mentre lluites, convenç-te que és bo que sentis totes aquestes febleses, perquè, si no, series un superb: i la supèrbia aparta de Déu.

Sorprèn-te davant la bondat de Déu, perquè Crist vol viure en tu..., també quan perceps tot el pes de la pobra misèria, d’aquesta pobra carn, d’aquesta vilesa, d’aquest pobre fang.

—Sí, també llavors, tingues present aquesta crida de Déu: Jesucrist, que és Déu, que és Home, m’entén i m’atén perquè és el meu Germà i el meu Amic.

Vius content, molt feliç, per bé que a vegades notis la urpada de la tristor, i fins i tot palpis quasi habitualment un pòsit real de pena.

—Poden coexistir, aquesta alegria i aquesta amargor, cadascuna en el seu «home»: la primera, en el nou; l’altra, en el vell.

La humilitat neix com a fruit de conèixer Déu i de conèixer-se un mateix.

Senyor, et demano un regal: Amor..., un Amor que em deixi net. —I encara un altre regal: coneixement propi, per omplir-me d’humilitat.

Són sants els qui lluiten fins al final de la seva vida: els qui sempre se saben aixecar després de cada ensopegada, de cada caiguda, per prosseguir coratjosament el camí amb humilitat, amb amor, amb esperança.

Si els errors teus et fan més humil, si et porten a buscar amb més força l’agafador de la mà divina, són camí de santedat: «Felix culpa!» —¡beneïda culpa!, canta l’Església.

L’oració —¡fins i tot la meva!— és omnipotent.

La humilitat porta, cada ànima, a no desanimar-se amb les pròpies errades.

—La vertadera humilitat porta... ¡a demanar perdó!

Si jo fos leprós, la meva mare m’abraçaria. Sense pors ni dubtes de cap mena, em besaria les nafres.

—Doncs, ¿i la Verge santíssima? En sentir que tenim lepra, que estem llagats, hem de cridar: ¡Mare! I la protecció de la nostra Mare és com un bes a les ferides, que ens aconsegueix la curació.

En el sagrament de la Penitència, Jesús ens perdona.

—Allí, se’ns apliquen els mèrits de Crist, que per amor nostre és a la Creu, estesos els braços i clavat a la fusta —més que amb els ferros— amb l’Amor que ens té.

Si mai caiguessis, fill, ves corrents a la Confessió i a la direcció espiritual: ¡mostra la ferida!, perquè et curin a fons, perquè t’eliminin totes les possibilitats d’infecció, encara que et faci tant mal com una operació quirúrgica.

La sinceritat és indispensable per avançar en la unió amb Déu.

—Si dintre teu, fill, hi ha un «gripau», ¡deixa’l anar! Digues primer de tot, com t’aconsello sempre, allò que no voldries que se sabés. Un cop que s’ha deixat anar el «gripau» a la Confessió, ¡que bé que s’està!

«Nam, et si ambulavero in medio umbrae mortis, non timebo mala» —ni que caminés enmig de les ombres de la mort, no tindré cap temor. Ni les misèries meves, ni les temptacions de l’enemic no han de preocupar-me, «quoniam tu mecum es» —perquè el Senyor és amb mi.

En considerar ara mateix les meves misèries, Jesús, t’he dit: deixa’t enganyar pel teu fill, com aquells pares bons, parassos, que posen en les mans del seu infant el do que en volen rebre..., perquè prou bé saben que els infants no tenen res.

—I ¡quin gran goig el del pare i el del fill, encara que tots dos coneguin el secret!

Jesús, Amor, ¡pensar que et puc tornar a ofendre!... «Tuus sum ego..., salvum me fac!» —soc teu: ¡salva’m!

A tu, que et veus tan mancat de virtuts, de talent, de condicions..., ¿no et venen ganes de clamar com Bartimeu, el cec: ¡Jesús, fill de David, tingues compassió de mi!?

—Quina bonica jaculatòria, perquè la repeteixis moltes vegades: ¡Senyor, tingues compassió de mi!

—T’escoltarà i t’atendrà.

Alimenta dins l’ànima l’afany de reparació, per aconseguir cada dia una contrició més gran.

Si ets fidel, podràs dir-te vencedor.

—En la teva vida, encara que perdis alguns combats, no coneixeràs derrotes. No hi ha fracassos —convenç-te’n—, si actues amb rectitud d’intenció i amb afany de complir la Voluntat de Déu.

—Llavors, amb èxit o sense èxit, triomfaràs sempre, perquè hauràs fet la feina amb Amor.

Estic segur que Ell va acollir la teva súplica humil i encesa: ¡Oh, Déu meu!, no em fa res el «què diran»: perdó, per la meva vida infame: ¡que jo sigui sant!... Però només per a Tu.

En la vida del cristià, «tot» ha de ser per a Déu: també les febleses personals, ¡rectificades!, que el Senyor comprèn i perdona.

¿Què t’he fet, Jesús, perquè així m’estimis? Ofendre’t... i estimar-te.

—Estimar-te: a això es reduirà ara la meva vida.

Tots aquests consols de l’Amo, ¿no seran perquè jo estigui pendent d’Ell, servint-lo en les coses petites, i així poder servir-lo en les grans?

—Propòsit: donar gust al bon Jesús en els detalls minúsculs de la vida quotidiana.

Cal estimar Déu, perquè el cor és fet per estimar. Per això, si no el posem en Déu, en la Verge Maria, Mare nostra, en les ànimes..., amb un afecte net, el cor es venja..., i es converteix en un niu de cucs.

Digues al Senyor, amb totes les forces de l’ànima: malgrat totes les misèries meves, estic ¡boig d’Amor!, estic ¡embriagat d’Amor!

Dolgut de tanta caiguda, d’ara endavant —amb l’ajuda de Déu— m’estaré sempre a la Creu.

El que va perdre la carn, que ho pagui la carn: fes penitència generosa.

Invoca el Senyor, demanant-li l’esperit de penitència propi de qui cada dia se sap vèncer, oferint-li calladament i amb abnegació aquest venciment constant.

Repeteix en la pregària personal, quan sentis la flaquesa de la carn: ¡Senyor, Creu per a aquest pobre cos meu, que es cansa i que es revolta!

Quina raó més bona la d’aquell capellà, quan predicava així: «Jesús m’ha perdonat tota la multitud dels meus pecats —¡quanta generositat!—, malgrat la ingratitud meva. I, si a Maria Magdalena li foren perdonats molts pecats, perquè va estimar molt, jo, que encara me n’ha perdonat més, ¡quin gran deute d’amor tinc encara!».

¡Jesús, fins a la bogeria i l’heroisme! Amb la teva gràcia, Senyor, encara que em calgui morir per Tu, ja no t’abandonaré.

Llàtzer ressuscità perquè va sentir la veu de Déu: i de seguida va voler sortir d’aquell estat. Si no s’hagués «volgut» moure, s’hauria mort de nou.

Propòsit sincer: tenir sempre fe en Déu; tenir sempre esperança en Déu; estimar sempre Déu..., que no ens abandona mai, ni que estiguem podrits com Llàtzer.

Admira aquesta paradoxa amable de la condició de cristià: la nostra pròpia misèria és la que fa que ens refugiem en Déu, que ens «deïfiquem», i amb Ell ho podem tot.

Quan hagis caigut, o estiguis aclaparat per la càrrega de les teves misèries, repeteix amb segura esperança: Senyor, mira que estic malalt; Senyor, Tu, que per amor has mort a la Creu per mi, vine a guarir-me.

Confia, hi torno: persevera clamant al seu Cor amantíssim. Com als leprosos de l’Evangeli, et donarà la salut.

Omple’t de confiança en Déu i tingues, cada dia més fondo, un gran desig de no fugir-ne mai.

Verge Immaculada, ¡Mare!, no m’abandonis: mira com se m’omple de llàgrimes el pobre cor. —¡No vull ofendre el meu Déu!

—Ja ho sé, i penso que no me n’oblidaré mai, que no valc res: ¡com em pesa la meva poquesa, la meva soledat! Però... no estic sol: tu, dolça Senyora, i el meu Pare Déu no em deixeu.

Davant la rebeŀlió de la meva carn i davant les raons diabòliques contra la meva Fe, estimo Jesús i crec: Estimo i Crec.