Llistat de punts

Elecció divina significa —¡i exigeix!— santedat personal.

Si respons a la crida que t’ha fet el Senyor, la teva vida —¡la teva pobra vida!— deixarà a la història de la humanitat un solc fondo i ample, lluminós i fecund, etern i diví.

Has de sentir cada dia l’obligació de ser sant. —¡Sant!, que no és fer coses estranyes: és lluitar en la vida interior i en l’acompliment heroic, acabat, del deure.

La santedat no consisteix en grans ocupacions. —Consisteix a lluitar perquè la teva vida no s’apagui en el terreny sobrenatural; o a deixar-te cremar fins a l’últim bri, servint Déu en el darrer lloc..., o en el primer: on el Senyor et cridi.

No s’ha limitat el Senyor a dir-nos que ens estima: sinó que ens ho ha demostrat amb les obres, amb la vida sencera. —¿I tu?

Si estimes el Senyor, «per força» has de notar el pes beneït de les ànimes, per portar-les a Déu.

Per a qui vol viure d’Amor amb majúscula, el terme mitjà és molt poc, és gasiveria, càlcul roí.

Aquesta és la recepta per al teu camí de cristià: oració, penitència, treballar sense descans, amb un compliment amorós del deure.

¡Déu meu, ensenya’m a estimar! —¡Déu meu, ensenya’m a pregar!

Hem de demanar a Déu la fe, l’esperança, la caritat, amb humilitat, amb oració perseverant, amb una conducta honrada i amb costums nets.

M’has dit que no sabies com pagar-me el zel sant que t’inundava l’ànima.

—Em vaig afanyar a respondre’t: jo no et faig pas vibrar gens: és l’Esperit Sant qui t’ho concedeix.

—Estima’l, tracta’l. —Així, l’aniràs estimant més i millor, tot agraint-li que sigui Ell qui se t’assenta dins l’ànima, perquè tinguis vida interior.

Lluita per aconseguir que el sant Sacrifici de l’Altar sigui el centre i l’arrel de la teva vida interior, de manera que tota la jornada esdevingui un acte de culte —prolongació de la Missa a què has assistit i preparació per a la següent—, que es va desbordant en jaculatòries, en visites al Santíssim, en oferiment del teu treball professional i de la teva vida familiar...

El Senyor t’ha fet veure clar el teu camí de cristià enmig del món. Amb tot, m’assegures que moltes vegades has considerat, amb enveja —m’has dit que en el fons era comoditat—, la felicitat de ser un desconegut, i de treballar, ignorat de tothom, a l’últim racó... ¡Déu i tu!

—Ara, a part de la idea de missionar al Japó, et ve al cap el pensament d’aquesta vida oculta i soferta... Però si, restant lliure d’altres santes obligacions naturals, intentessis «amagar-te», sense ser aquesta la teva vocació, en una institució religiosa qualsevol, no series feliç. —Et mancaria la pau; perquè hauries fet la teva voluntat, no la de Déu.

—La teva «vocació», llavors, tindria un altre nom: defecció, producte no de divina inspiració, sinó de simple por humana a la lluita que s’acosta. I això... ¡no!

Contra la vida neta, la puresa santa, s’alça una gran dificultat, a la qual tots estem exposats: el perill de l’aburgesament, en la vida espiritual o en la vida professional: el perill —també per als qui són cridats per Déu al matrimoni— de sentir-se solius, egoistes, persones sense amor.

—Lluita d’arrel contra aquest risc, sense concessions de cap mena.

Per vèncer la sensualitat —perquè portarem sempre al damunt aquest ruquet, que és el nostre cos—, has de viure generosament, cada dia, les petites mortificacions —i, de vegades, les grans—; i has de mantenir-te en la presència de Déu, que no deixa mai de mirar-te.

La teva castedat no es pot limitar a evitar la caiguda, l’ocasió...; no pot ser de cap manera una negació freda i matemàtica.

—¿T’has adonat que la castedat és una virtut i que, com a tal, ha de créixer i perfeccionar-se?

—No n’hi ha prou, doncs, de ser continent —segons el teu estat—, sinó cast, amb virtut heroica.

La «bonus odor Christi» —la bona olor de Crist— és també la de la nostra vida neta, la de la castedat —cadascú en el seu estat, ho repeteixo—, la de la santa puresa, que és afirmació joiosa: íntegra i delicada alhora, fina, que evita fins i tot manifestacions de paraules inconvenients, perquè no poden agradar a Déu.

Acostuma’t a donar gràcies anticipades als Àngels Custodis..., per obligar-los més.

A tot cristià se li hauria de poder aplicar l’apeŀlatiu que es va usar als començaments: «portador de Déu».

—Actua de tal manera que et puguin atribuir «amb veritat» aquest admirable qualificatiu.

Considera què passaria si els cristians no volguéssim viure com a tals... ¡i rectifica la conducta!

Contempla el Senyor darrere de cada esdeveniment, de cada circumstància, i així sabràs treure de tots els successos més amor de Déu, i més desigs de correspondència, perquè Ell ens espera sempre, i ens ofereix la possibilitat de complir contínuament aquell propòsit que hem fet: «serviam!», ¡et serviré!

Renova cada jornada el desig eficaç de fer-te no res, de ser abnegat, d’oblidar-te de tu mateix, de caminar «in novitate sensus», amb una vida nova, canviant aquesta misèria nostra per tota la grandesa oculta i eterna de Déu.

¡Senyor! Concedeix-me ser tan teu que no m’entrin dins el cor ni els afectes més sants, si no passen pel teu Cor llagat.

Mira de ser delicat, persona de bones maneres. ¡No siguis groller!

—Delicat sempre, que no vol dir pas amanerat.

¡Sant! El fill de Déu haurà d’exagerar en virtut, si en això hi cap exageració..., perquè els altres s’hi miraran com en un mirall i, només apuntant molt amunt, assoliran ells el punt mitjà.

Que no et faci vergonya descobrir que dins el cor hi tens el «fomes peccati» —la inclinació al mal, que t’acompanyarà mentre visquis, perquè no hi ha ningú lliure d’aquesta càrrega.

No te n’avergonyeixis, perquè el Senyor, que és omnipotent i misericordiós, ens ha donat tots els mitjans idonis per superar aquesta inclinació: els Sagraments, la vida de pietat, el treball santificat.

—Empra’ls amb perseverança, disposat a començar i recomençar, sense desanimar-te.

¡Senyor, allibera’m de mi mateix!

L’apòstol sense oració habitual i metòdica cau per força en la tebiesa..., i deixa de ser apòstol.

Senyor, que des d’ara sigui un altre: que no sigui «jo», sinó «aquell» que Tu vols.

—Que no et refusi res del que em demanis. Que sàpiga pregar. Que sàpiga patir. Que no em preocupi res, llevat de la teva glòria. Que senti la teva presència tota l’estona.

—Que estimi el Pare. Que et desitgi a Tu, Jesús meu, en una Comunió permanent. Que l’Esperit Sant m’encengui.

«Meus es tu» —ets meu, t’ha manifestat el Senyor.

—¡Que aquest Déu, que és tota la bellesa i tota la saviesa, tota la grandesa i tota la bondat, et digui a tu que ets seu!..., ¡i que tu no li sàpigues respondre!

No et pots admirar si sents, en la teva vida, aquell pes de què parlava sant Pau: «Veig que hi ha una altra llei en els meus membres que és contrària a la llei de la meva ment».

—Recorda’t llavors que ets de Crist, i ves a la Mare de Déu, que és Mare teva: no t’abandonaran.

Rep els consells que et donin en la direcció espiritual, com si vinguessin de Jesucrist mateix.

M’has demanat un suggeriment per vèncer en les teves batalles diàries, i t’he contestat: quan obris l’ànima, explica primer allò que no voldries que se sabés. Així el diable sempre en surt vençut.

—¡Obre l’ànima amb claredat i senzillesa, de bat a bat, perquè hi entri —fins a l’últim racó— el sol de l’Amor de Déu!

Si el dimoni mut —de qui ens parla l’Evangeli— es fica dins l’ànima, ho engega tot a rodar. En canvi, si el foragites de seguida, tot surt bé, camines feliç, tot marxa.

—Propòsit ferm: «sinceritat salvatge» en la direcció espiritual, amb delicada educació..., i que aquesta sinceritat sigui immediata.

Estima i busca l’ajuda de qui et mena l’ànima. En la direcció espiritual, posa al descobert el cor, del tot —¡podrit, si fos podrit!—, amb sinceritat, amb ganes de guarir-te; si no, la podridura no desapareixerà mai.

Si recorres a una persona que només pot netejar superficialment la ferida..., ets un covard, perquè en el fons vols amagar la veritat, fent-te mal a tu mateix.

No tinguis mai por de dir la veritat, sense oblidar que algunes vegades és millor callar, per caritat amb el proïsme. Però no callis mai per desídia, per comoditat o per covardia.

Si saps estimar els altres i difons aquest afecte —caritat de Crist, fina, delicada— entre tots, us donareu suport els uns als altres: i qui estigui a punt de caure se sentirà sostingut —i urgit— amb aquesta fortalesa fraterna, per ser fidel a Déu.

Fomenta l’esperit de mortificació en els detalls de caritat, amb afany de fer amable a tots el camí de santedat enmig del món: un somriure pot ser, de vegades, la millor mostra de l’esperit de penitència.

Que sàpigues, cada dia i amb generositat, mortificar-te alegrement i discretament per servir i per fer agradable la vida als altres.

—Aquesta manera d’actuar és veritable caritat de Jesucrist.

Has de procurar que, allà on siguis, hi hagi aquell «bon humor» —aquella alegria—, que és fruit de la vida interior.

Vigila’m l’exercici d’una mortificació molt interessant: que les teves converses no girin al voltant de tu mateix.

Una bona manera de fer examen de consciència:

—¿He rebut en aquest dia, com a expiació, les contradiccions vingudes de la mà de Déu?; ¿les que m’han proporcionat, amb el seu caràcter, els meus companys?; ¿les de la meva pròpia misèria?

—¿He sabut oferir al Senyor, com a expiació, el mateix dolor, que sento, d’haver-lo ofès ¡tantes vegades!?; ¿li he ofert la vergonya dels meus rubors interiors i de les meves humiliacions, en considerar el poc avenç meu en el camí de les virtuts?

Mortificacions habituals, acostumades: ¡sí!, però no siguis monomaníac.

—No s’han de limitar per força a les de sempre: el que ha de ser constant, habitual, acostumat —sense acostumament— és l’esperit de mortificació.

Tu vols posar els peus sobre les petjades de Crist, vestir-te amb la seva vestidura, identificar-te amb Jesús: doncs, que la teva fe sigui operativa i sacrificada, amb obres de servei, fent fora tot allò que fa nosa.

La santedat té la flexibilitat dels músculs solts. El qui vol ser sant sap combinar-s’ho de tal manera que, mentre fa una cosa que el mortifica, n’omet una altra —si no és ofensa a Déu— que també li costa i agraeix al Senyor aquesta comoditat. Si els cristians actuéssim d’una altra manera, correríem el risc de tornar-nos tibats, sense vida, com una nina de roba.

La santedat no té la rigidesa del cartó: sap somriure, cedir, esperar. És vida: vida sobrenatural.

No em deixis, ¡Mare!: fes que busqui el teu Fill; fes que trobi el teu Fill; fes que estimi el teu Fill... ¡amb tot l’ésser meu! —Recorda-te’n, Senyora, recorda-te’n.

Quan tenim tèrbola la vista, quan els ulls perden claredat, ens cal anar a la llum. I Jesucrist ens ha dit que Ell és la Llum del món i que ha vingut a guarir els malalts.

—Per això, que les teves malalties, les teves caigudes —si el Senyor les permet—, no t’apartin de Crist: ¡que t’hi acostin!

Per misèria meva, em queixava jo a un amic que sembla que Jesús està de pas... i que em deixa sol.

—A l’instant, he reaccionat amb dolor, ple de confiança: no és pas així, Amor meu: jo soc el qui, sens dubte, es va apartar de Tu: ¡mai més!

¡Quanta vilesa en la meva conducta, i quanta infidelitat a la gràcia!

—Mare meva, Refugi de pecadors, prega per mi; que no destorbi mai més l’obra de Déu en la meva ànima.

¡Tan a prop de Crist, tants anys, i... tan pecador!

—La intimitat de Jesús amb tu, ¿no t’arrenca sanglots?

No em falta la veritable alegria, al contrari... I, tanmateix, amb el coneixement de la pròpia baixesa, és lògic clamar amb sant Pau: «¡Quin home tan infeliç que soc!».

—És així que creixen les ànsies d’arrencar de soca-rel la barrera que aixeca el propi jo.

No t’espantis, ni et desanimis, en descobrir que tens errors..., ¡i quins errors!

—Lluita per arrencar-los. I, mentre lluites, convenç-te que és bo que sentis totes aquestes febleses, perquè, si no, series un superb: i la supèrbia aparta de Déu.

Sorprèn-te davant la bondat de Déu, perquè Crist vol viure en tu..., també quan perceps tot el pes de la pobra misèria, d’aquesta pobra carn, d’aquesta vilesa, d’aquest pobre fang.

—Sí, també llavors, tingues present aquesta crida de Déu: Jesucrist, que és Déu, que és Home, m’entén i m’atén perquè és el meu Germà i el meu Amic.

Vius content, molt feliç, per bé que a vegades notis la urpada de la tristor, i fins i tot palpis quasi habitualment un pòsit real de pena.

—Poden coexistir, aquesta alegria i aquesta amargor, cadascuna en el seu «home»: la primera, en el nou; l’altra, en el vell.

La humilitat neix com a fruit de conèixer Déu i de conèixer-se un mateix.

Senyor, et demano un regal: Amor..., un Amor que em deixi net. —I encara un altre regal: coneixement propi, per omplir-me d’humilitat.

Són sants els qui lluiten fins al final de la seva vida: els qui sempre se saben aixecar després de cada ensopegada, de cada caiguda, per prosseguir coratjosament el camí amb humilitat, amb amor, amb esperança.

Si els errors teus et fan més humil, si et porten a buscar amb més força l’agafador de la mà divina, són camí de santedat: «Felix culpa!» —¡beneïda culpa!, canta l’Església.

L’oració —¡fins i tot la meva!— és omnipotent.

La humilitat porta, cada ànima, a no desanimar-se amb les pròpies errades.

—La vertadera humilitat porta... ¡a demanar perdó!

Invoca el Senyor, demanant-li l’esperit de penitència propi de qui cada dia se sap vèncer, oferint-li calladament i amb abnegació aquest venciment constant.

Repeteix en la pregària personal, quan sentis la flaquesa de la carn: ¡Senyor, Creu per a aquest pobre cos meu, que es cansa i que es revolta!

Quina raó més bona la d’aquell capellà, quan predicava així: «Jesús m’ha perdonat tota la multitud dels meus pecats —¡quanta generositat!—, malgrat la ingratitud meva. I, si a Maria Magdalena li foren perdonats molts pecats, perquè va estimar molt, jo, que encara me n’ha perdonat més, ¡quin gran deute d’amor tinc encara!».

¡Jesús, fins a la bogeria i l’heroisme! Amb la teva gràcia, Senyor, encara que em calgui morir per Tu, ja no t’abandonaré.

Llàtzer ressuscità perquè va sentir la veu de Déu: i de seguida va voler sortir d’aquell estat. Si no s’hagués «volgut» moure, s’hauria mort de nou.

Propòsit sincer: tenir sempre fe en Déu; tenir sempre esperança en Déu; estimar sempre Déu..., que no ens abandona mai, ni que estiguem podrits com Llàtzer.

Admira aquesta paradoxa amable de la condició de cristià: la nostra pròpia misèria és la que fa que ens refugiem en Déu, que ens «deïfiquem», i amb Ell ho podem tot.

Quan hagis caigut, o estiguis aclaparat per la càrrega de les teves misèries, repeteix amb segura esperança: Senyor, mira que estic malalt; Senyor, Tu, que per amor has mort a la Creu per mi, vine a guarir-me.

Confia, hi torno: persevera clamant al seu Cor amantíssim. Com als leprosos de l’Evangeli, et donarà la salut.

Omple’t de confiança en Déu i tingues, cada dia més fondo, un gran desig de no fugir-ne mai.

Verge Immaculada, ¡Mare!, no m’abandonis: mira com se m’omple de llàgrimes el pobre cor. —¡No vull ofendre el meu Déu!

—Ja ho sé, i penso que no me n’oblidaré mai, que no valc res: ¡com em pesa la meva poquesa, la meva soledat! Però... no estic sol: tu, dolça Senyora, i el meu Pare Déu no em deixeu.

Davant la rebeŀlió de la meva carn i davant les raons diabòliques contra la meva Fe, estimo Jesús i crec: Estimo i Crec.

Segueix el consell de sant Pau: «Hora est iam nos de somno surgere!» —¡ja és hora de treballar! —De treballar per dins, en l’edificació de la teva ànima; i per fora, des del teu lloc, en l’edificació del Regne de Déu.

Em dius, contrit: «¡Quanta misèria veig dins meu! Em trobo, tal és la ineptitud meva i tal el bagatge de les meves concupiscències, com si no hagués fet mai res per acostar-me a Déu. Començar, començar: ¡oh, Senyor, sempre en els començaments! Procuraré, però, empènyer amb tota la meva ànima en cada jornada».

—Que Ell beneeixi aquests afanys teus.

Pare, m’has comentat: jo tinc moltes equivocacions, molts errors.

—Ja ho sé, t’he contestat. Però Déu nostre Senyor, que també ho sap i hi compta, només et demana la humilitat de reconèixer-ho, i la lluita per rectificar, per servir-lo cada dia més bé, amb més vida interior, amb una oració contínua, amb la pietat i amb l’ús dels mitjans adequats per santificar la teva feina.

¡Tant de bo adquireixis —les vols aconseguir— les virtuts del ruc!: humil, ferm per a la feina i perseverant, ¡tossut!, fidel, seguríssim en el seu pas, fort i —si té bon amo— agraït i obedient.

D’acord: la teva preocupació han de ser «ells». Però la teva primera preocupació has de ser tu mateix, la teva vida interior; perquè, si no, no podràs servir-los.

¡Com et costa aquesta mortificació que l’Esperit Sant et suggereix! Mira amb deteniment un Santcrist... i estimaràs aquesta expiació.

¡Clavar-se a la Creu! Aquesta aspiració, com a llum nova, venia a la inteŀligència, al cor i als llavis d’aquella ànima, moltes vegades.

—¿Clavar-se a la Creu?: ¡com costa!, es deia. I això que coneixia molt bé el camí: «agere contra!» —negar-se a si mateix. Per això suplicava: ajuda’m, Senyor!

Situats al Calvari, on Jesús ha mort, l’experiència dels nostres personals pecats ha de conduir-nos al dolor: a una decisió més madura i més fonda de no tornar a ofendre’l.

Cada dia una mica més —igual que quan es treballa una pedra o una fusta—, cal anar llimant asprors, traient defectes de la nostra vida personal, amb esperit de penitència, amb petites mortificacions, que són de dues menes: les actives —aquelles que cerquem, com floretes que recollim al llarg del dia—, i les passives, que venen de fora i ens costa d’acceptar-les. Després, Jesucrist hi va posant allò que hi falta.

—¡Quin Crucifix tan magnífic que seràs, si respons amb generositat, amb alegria, del tot!

El Senyor, amb els braços oberts, et demana una constant almoina d’amor.

Acosta’t a Jesús mort per tu, acosta’t a aquesta Creu que es retalla sobre el cim del Gòlgota...

Però acosta-t’hi amb sinceritat, amb aquell recolliment interior que és senyal de maduresa cristiana: perquè els esdeveniments divins i humans de la Passió penetrin dins la teva ànima.

Hem d’acceptar la mortificació amb els mateixos sentiments que va tenir Jesucrist en la seva Passió santa.

La mortificació és premissa necessària per a tot apostolat, i per a la perfecta execució de cada apostolat.

L’esperit de penitència consisteix sobretot en l’aprofitament de les abundants petiteses —accions, renúncies, sacrificis, serveis...— que trobem cada dia pel camí; hem de convertir-les en actes d’amor, de contrició, en mortificacions, i fer-ne així un pomell al final del dia: ¡un bonic pom, que oferim a Déu!

El millor esperit de sacrifici és la perseverança en la feina començada: quan la fas amb iŀlusió, i quan se’t fa costa amunt.

Sotmet a la consideració del teu Director espiritual el pla de mortificacions, perquè ell te les moderi.

—Però moderar-les no vol pas dir sempre disminuir-les, sinó també augmentar-les, si ho troba convenient. —I, sigui el que sigui, ¡accepta-ho!

La santedat s’aconsegueix amb l’auxili de l’Esperit Sant —que ve a inhabitar dins les nostres ànimes—mitjançant la gràcia que ens concedeixen els sagraments, i amb una lluita ascètica constant.

Fill meu, no ens fem iŀlusions: tu i jo —no em cansaré de repetir-ho— haurem de lluitar sempre, sempre, fins al final de la nostra vida. Així estimarem la pau, i donarem la pau, i rebrem el premi etern.

No et limitis a parlar al Paràclit, ¡escolta’l!

En la teva oració, considera que la vida d’infància, en fer-te descobrir amb fondària que ets fill de Déu, et va omplir d’amor filial al Pare; pensa que, abans, has anat per Maria a Jesús, a qui adores com a amic, com a germà, com a amant seu que ets...

Després, en rebre aquest consell, has entès que, fins ara, sabies que l’Esperit Sant habitava dins la teva ànima, per santificar-la..., però no havies «entès» aquesta veritat de la seva presència. Ha calgut aquest suggeriment: ara sents l’Amor dintre teu; i vols tractar-lo, ser el seu amic, el seu confident..., facilitar-li la feina de polir, d’arrencar, d’encendre...

¡No ho sabré fer!, pensaves. —Escolta’l, t’insisteixo. Ell et donarà forces, Ell ho farà tot, si tu vols..., ¡que sí que vols!

—Resa-li: Diví Hoste, Mestre, Llum, Guia, Amor: que sàpiga festejar-te, i escoltar les teves lliçons, i encendre’m, i seguir-te i estimar-te.

Per atansar-te a Déu, per volar fins a Déu, necessites les ales fermes i generoses de l’Oració i de l’Expiació.

Per evitar la rutina en les oracions vocals, procura recitar-les amb el mateix amor amb què parla per primera vegada l’enamorat..., i com si fos l’última oportunitat de poder-te adreçar al Senyor.

Si estàs orgullós de ser fill de santa Maria, pregunta’t: ¿quantes manifestacions de devoció a la Mare de Déu tinc durant la jornada, del matí a la nit?

Dues raons hi ha, entre d’altres, es deia aquell amic, perquè desagreugi la meva Mare Immaculada els dissabtes i les vigílies de les seves festes.

—La segona és que els diumenges i les festes de la Mare de Déu (que solen ser festes de pobles), en comptes de dedicar-les la gent a la pregària, les dediquen —n’hi ha prou d’obrir els ulls i veure-ho— a ofendre amb pecats públics i crims escandalosos el nostre Jesús.

La primera: que els qui volem ser bons fills no vivim, potser empesos per satanàs, amb l’atenció deguda aquests dies dedicats al Senyor i a la seva Mare.

—Ja t’adones que, malauradament, continuen de molta actualitat aquestes raons, perquè també nosaltres desagreugem.

Sempre he entès l’oració del cristià com una conversa amorosa amb Jesús, que no s’ha d’interrompre ni tan sols en els moments en què físicament som lluny del Sagrari, perquè tota la nostra vida està feta de versos d’amor humà a la manera divina..., i d’estimar podem sempre.

És tant l’Amor de Déu per les seves criatures, i hauria de ser tanta la nostra correspondència que, quan es diu la santa Missa, caldria que s’aturessin els rellotges.

Les sarments, unides a la vinya, maduren i donen fruits.

—¿Què hem de fer tu i jo? Estar ben units, per mitjà del Pa i de la Paraula, a Jesucrist, que és la nostra vinya..., dient-li paraules d’afecte al llarg de tot el dia. Els enamorats actuen així.

Estima’l molt, el Senyor. Custodia dins l’ànima, i fomenta-la, aquesta urgència d’estimar-lo. Estima Déu, justament ara, quan potser bastants dels qui el tenen a les mans no el volen, el maltracten i l’abandonen.

¡Tracta’m molt bé el Senyor, en la santa Missa i durant tota la jornada!

L’oració és l’arma més poderosa del cristià. L’oració ens fa eficaços. L’oració ens fa feliços. L’oració ens dona tota la força necessària, per complir els mandats de Déu.

—¡Sí!, tota la teva vida pot ser i ha de ser oració.

La santedat personal no és una entelèquia, sinó una realitat precisa, divina i humana, que es manifesta constantment en fets diaris d’Amor.

Has de conviure, has de comprendre, has de ser germà dels teus germans els homes, has de posar amor —com diu el místic castellà— on no hi ha amor, per treure’n amor.

No som bons germans dels nostres germans els homes, si no estem disposats a mantenir una recta conducta, encara que els qui ens envoltin interpretin malament la nostra actuació, i reaccionin d’una manera desagradable.

L’amor i el servei teus a l’Església santa no poden estar condicionats per la més gran o més petita santedat personal dels que la componen, per bé que desitgem ardentment la perfecció cristiana en tothom.

—Has d’estimar l’Esposa de Crist, la teva Mare, que és, i serà sempre, neta i sense màcula.

La labor de la nostra santificació personal repercuteix en la santedat de tantes ànimes i en la de l’Església de Déu.

¡Persuadeix-te’n!: si vols —com que Déu t’escolta, t’estima, et promet la glòria—, tu, protegit per la mà omnipotent del teu Pare del Cel, pots ser una persona plena de fortalesa, disposada a donar testimoni a tot arreu de la seva amable doctrina vertadera.

El camp del Senyor és fèrtil i bona la seva llavor. Per això, quan en aquest món nostre apareix el jull, no ho dubtis: hi ha hagut manca de correspondència dels homes, dels cristians especialment, que s’han adormit i han deixat el terreny obert a l’enemic.

—No et lamentis, que és estèril; i examina, en canvi, la teva conducta.

Et farà pensar també a tu aquest comentari, que em va doldre molt: «Veig clarament la falta de resistència, o la ineficàcia d’aquesta resistència a les lleis infames, perquè n’hi ha a dalt, a baix, i al mig, molts, ¡però molts!, d’adotzenats».

Els enemics de Déu i de la seva Església, menats per l’odi inaturable de satanàs, es belluguen i s’organitzen sense treva.

Amb una constància «exemplar», preparen els seus quadres, mantenen escoles, directius i agitadors i, amb una acció dissimulada —però eficaç—, propaguen les seves idees, i duen —a les llars i als llocs de treball— la seva llavor destructora de tota ideologia religiosa.

—¿Què no haurem de fer els cristians per servir el Déu nostre, sempre amb la veritat?

No confonguis la serenitat amb la mandra, amb l’abandonament, amb el retard en les decisions o en l’estudi dels assumptes.

La serenitat es complementa sempre amb la diligència, virtut necessària per considerar i resoldre, sense demora, les qüestions pendents.

—Fill: ¿on és el Crist que les ànimes cerquen en tu?: ¿en la teva supèrbia?, ¿en els desigs teus d’imposar-te als altres?, ¿en aquelles petiteses de caràcter en què no et vols vèncer?, ¿en aquella tossuderia?... ¿Hi ha el Crist, allí? —¡¡No!!

—D’acord: has de tenir personalitat, però la teva ha de procurar identificar-se amb Crist.

Et proposo una bona norma de conducta per viure la fraternitat, l’esperit de servei: que, quan no hi siguis, els altres puguin tirar endavant la tasca que duus entre mans, per l’experiència que generosament els transmetis, sense fer-te imprescindible.

Damunt teu recau —malgrat les teves passions— la responsabilitat de la santedat, de la vida cristiana dels altres, de l’eficàcia de la resta.

Tu no ets una peça aïllada. Si t’atures, ¡quants en pots frenar o perjudicar!