Una altra vegada a lluitar

Segueix el consell de sant Pau: «Hora est iam nos de somno surgere!» —¡ja és hora de treballar! —De treballar per dins, en l’edificació de la teva ànima; i per fora, des del teu lloc, en l’edificació del Regne de Déu.

Em dius, contrit: «¡Quanta misèria veig dins meu! Em trobo, tal és la ineptitud meva i tal el bagatge de les meves concupiscències, com si no hagués fet mai res per acostar-me a Déu. Començar, començar: ¡oh, Senyor, sempre en els començaments! Procuraré, però, empènyer amb tota la meva ànima en cada jornada».

—Que Ell beneeixi aquests afanys teus.

Pare, m’has comentat: jo tinc moltes equivocacions, molts errors.

—Ja ho sé, t’he contestat. Però Déu nostre Senyor, que també ho sap i hi compta, només et demana la humilitat de reconèixer-ho, i la lluita per rectificar, per servir-lo cada dia més bé, amb més vida interior, amb una oració contínua, amb la pietat i amb l’ús dels mitjans adequats per santificar la teva feina.

¡Tant de bo adquireixis —les vols aconseguir— les virtuts del ruc!: humil, ferm per a la feina i perseverant, ¡tossut!, fidel, seguríssim en el seu pas, fort i —si té bon amo— agraït i obedient.

Continua considerant les qualitats del burret, i fixa’t que el ruc, per fer alguna cosa de profit, ha de deixar-se dominar per la voluntat de qui el porta...: tot sol, no faria més que... rucades. Ben segur que no se li acut res de millor que rebolcar-se per terra, córrer cap a la menjadora... i bramar.

¡Ah, Jesús! —digues-li-ho tu també—: «Ut iumentum factus sum apud te!» —has fet de mi el teu ruquet; no em deixis, «et ego semper tecum!» —i seré sempre amb Tu. Condueix-me lligat ben fort amb la teva gràcia: «Tenuisti manum dexteram meam...» —m’has agafat pel ronsal; «et in voluntate tua deduxisti me...» —i fes-me complir la teva Voluntat. ¡I així t’estimaré per tots els segles! —«et cum gloria suscepisti me!».

Fins la mortificació més insignificant et sembla una epopeia. De vegades, Jesús se serveix de les teves «rareses», de les teves petiteses, perquè et mortifiquis, fent de la necessitat virtut.

Jesús meu, vull correspondre al teu Amor, però soc fluix.

—Amb la teva gràcia, ¡en sabré!

La vida espiritual és —ho repeteixo carregosament, a propòsit— un continu començar i recomençar.

—¿Recomençar? ¡Sí!: cada cop que fas un acte de contrició —i cada dia n’hauríem de fer molts—, recomences, perquè dones a Déu un nou amor.

No podem conformar-nos amb el que fem en el nostre servei a Déu, com un artista no se satisfà amb el quadre o l’estàtua que surt de les seves mans. Tothom li diu: és una meravella; però ell pensa: no, no és això, jo voldria més. Així hauríem de reaccionar nosaltres.

A més, el Senyor ens dona molt, té dret a la nostra més plena correspondència..., i cal anar al seu pas.

Et falta fe..., i et falta amor. Si no, aniries de seguida i més sovint a Jesús, demanant-li per això i per allò altre.

—No t’esperis més, invoca’l, i sentiràs que Crist et parla: «¿Què vols que et faci?», com va atendre aquell pobret cec que, des del marge del camí, no es va cansar d’insistir.

Escrivia aquell amic nostre: «Moltes vegades vaig demanar perdó al Senyor pels grandíssims pecats meus; li vaig dir que l’estimava, besant el Santcrist, i li vaig donar les gràcies per les seves providències paternals d’aquells dies. Em vaig sorprendre, com fa anys, dient —sense adonar-me’n fins després—: “Dei perfecta sunt opera” —totes les obres de Déu són perfectes. Alhora em va quedar la seguretat plena, sense cap mena de dubte, que aquesta és la resposta del meu Déu a la seva criatura pecadora, però amant. ¡Tot ho espero d’Ell! ¡¡Beneït sigui!!».

Em vaig afanyar a respondre-li: «El Senyor sempre es comporta com un bon Pare, i ens ofereix contínues proves del seu Amor: posa-hi tota l’esperança..., i continua lluitant».

¡Oh, Jesús! Si, ¡sent jo com he sigut! —pobre de mi—, has fet el que has fet...; si jo correspongués, ¿què no faries?

Aquesta veritat t’ha de dur a una generositat sense treva.

Plora, i dol-te amb pena i amb amor, perquè el Senyor i la seva Mare beneïda mereixen un altre comportament de part teva.

Encara que de vegades se’t fiqui dins l’ànima la desgana, i et sembli que ho dius només amb la boca, renova els teus actes de fe, d’esperança, d’amor. ¡No t’adormis!, perquè, si no, enmig de les coses bones, vindran les dolentes i t’arrossegaran.

Fes així la teva oració: si haig de fer res de profit, Jesús, has de fer-ho Tu per mi. Que es compleixi la teva Voluntat: l’estimo, ¡encara que la teva Voluntat permeti que jo estigui sempre com ara, caient penosament, i Tu aixecant-me!

Fes-me sant, Déu meu, ni que sigui a garrotades. No vull ser el destorb de la teva Voluntat. Vull correspondre, vull ser generós... Però ¿quina mena de voler és el meu?

Estàs d’allò més amoïnat perquè no estimes com cal. Et fastigueja tot. I l’enemic fa el que pot perquè el teu mal geni es posi de manifest.

—Comprenc que estiguis molt humiliat, i justament per això has de reaccionar amb eficàcia i sense demora.

No és veritable santedat —serà, en el millor dels casos, la seva caricatura— la que obliga a pensar que «per aguantar un sant, calen dos sants».

El diable mira d’apartar-nos de Déu i, si et deixes dominar per ell, les criatures honrades «s’apartaran» de tu, perquè «s’aparten» dels amics o dels posseïts de satanàs.

Quan enraonis amb el Senyor, també si penses que no fas sinó xerramenta, demana-li una entrega més gran, un avenç més decidit en la perfecció cristiana: ¡que t’encengui més!

Renova el teu propòsit ferm de viure amb «voluntarietat actual» la teva vida de cristià: a tota hora i en totes les circumstàncies.

No posis obstacles a la gràcia: has d’estar convençut que, per tal de ser llevat, necessites ser sant, lluitar per identificar-te amb Ell.

Digues pausadament, amb ànim sincer: «Nunc coepi!» —¡ara començo!

No et descoratgis si, desgraciadament, no veus en tu la mudança, efecte de la destra del Senyor...: des de la baixesa teva, pots cridar: ¡ajuda’m, Jesús meu, perquè vull complir la teva Voluntat..., la teva amabilíssima Voluntat!

D’acord: la teva preocupació han de ser «ells». Però la teva primera preocupació has de ser tu mateix, la teva vida interior; perquè, si no, no podràs servir-los.

¡Com et costa aquesta mortificació que l’Esperit Sant et suggereix! Mira amb deteniment un Santcrist... i estimaràs aquesta expiació.

¡Clavar-se a la Creu! Aquesta aspiració, com a llum nova, venia a la inteŀligència, al cor i als llavis d’aquella ànima, moltes vegades.

—¿Clavar-se a la Creu?: ¡com costa!, es deia. I això que coneixia molt bé el camí: «agere contra!» —negar-se a si mateix. Per això suplicava: ajuda’m, Senyor!

Situats al Calvari, on Jesús ha mort, l’experiència dels nostres personals pecats ha de conduir-nos al dolor: a una decisió més madura i més fonda de no tornar a ofendre’l.

Cada dia una mica més —igual que quan es treballa una pedra o una fusta—, cal anar llimant asprors, traient defectes de la nostra vida personal, amb esperit de penitència, amb petites mortificacions, que són de dues menes: les actives —aquelles que cerquem, com floretes que recollim al llarg del dia—, i les passives, que venen de fora i ens costa d’acceptar-les. Després, Jesucrist hi va posant allò que hi falta.

—¡Quin Crucifix tan magnífic que seràs, si respons amb generositat, amb alegria, del tot!

El Senyor, amb els braços oberts, et demana una constant almoina d’amor.

Acosta’t a Jesús mort per tu, acosta’t a aquesta Creu que es retalla sobre el cim del Gòlgota...

Però acosta-t’hi amb sinceritat, amb aquell recolliment interior que és senyal de maduresa cristiana: perquè els esdeveniments divins i humans de la Passió penetrin dins la teva ànima.

Hem d’acceptar la mortificació amb els mateixos sentiments que va tenir Jesucrist en la seva Passió santa.

La mortificació és premissa necessària per a tot apostolat, i per a la perfecta execució de cada apostolat.

L’esperit de penitència consisteix sobretot en l’aprofitament de les abundants petiteses —accions, renúncies, sacrificis, serveis...— que trobem cada dia pel camí; hem de convertir-les en actes d’amor, de contrició, en mortificacions, i fer-ne així un pomell al final del dia: ¡un bonic pom, que oferim a Déu!

El millor esperit de sacrifici és la perseverança en la feina començada: quan la fas amb iŀlusió, i quan se’t fa costa amunt.

Sotmet a la consideració del teu Director espiritual el pla de mortificacions, perquè ell te les moderi.

—Però moderar-les no vol pas dir sempre disminuir-les, sinó també augmentar-les, si ho troba convenient. —I, sigui el que sigui, ¡accepta-ho!

Podem dir, com sant Agustí, que les passions dolentes ens tiben el vestit, cap avall. Al mateix temps, notem dins del cor desigs grans, nobles, nets, i hi ha una lluita.

—Si tu, amb la gràcia del Senyor, poses els mitjans ascètics: la recerca de la presència de Déu, la mortificació —no t’espantis: la penitència—, tiraràs endavant, tindràs pau, i aconseguiràs la victòria.

La guarda del cor. —Així pregava aquell capellà: «Jesús, que el pobre cor meu sigui hort segellat; que el pobre cor meu sigui un paradís, on visquis Tu; que l’Àngel de la meva Guarda el custodiï, amb espasa de foc, amb la qual purifiqui tots els afectes abans que entrin dins meu; Jesús, amb el diví segell de la teva Creu, segella el pobre cor meu».

¡Vida neta, amb valentia!, cadascú en el seu estat: cal saber dir que no, pel gran Amor amb majúscula.

Hi ha un refrany que és molt clar: entre sant i santa, bona paret de tanca.

—Hem de guardar el cor i els sentits, apartant-nos sempre de l’ocasió. ¡Cal evitar la passió, per santa que sembli!

¡Déu meu!, trobo gràcia i bellesa en tot el que veig: guardaré la vista a tota hora, per Amor.

Tu, cristià, i com a cristià fill de Déu, has de sentir la greu responsabilitat de correspondre a les misericòrdies que has rebut del Senyor, amb una actitud de vigilant i amorosa fermesa, perquè ni res ni ningú no pugui desdibuixar els trets peculiars de l’Amor, que Ell t’ha imprès a l’ànima.

Has arribat a una gran intimitat amb aquest Déu nostre, que és tan a prop teu, tan dintre de la teva ànima..., però ¿procures que augmenti, que es faci més fonda? ¿Evites que es fiquin pel mig petiteses que puguin enterbolir aquesta amistat?

—¡Sigues valent! No refusis tallar tot allò que, ni que sigui lleument, causi dolor a Qui tant t’estima.

La vida de Jesucrist, si li som fidels, es repeteix en la de cadascun de nosaltres d’alguna manera, tant en el seu procés intern —en la santificació— com en la conducta externa.

—Agraeix-li la seva bondat.

Em sembla molt oportú que sovint manifestis al Senyor un desig ardent, gran, de ser sant, tot i que et vegis ple de misèries...

—¡Fes-ho, justament per això!

Tu, que has vist clara la teva condició de fill de Déu, encara que ja no la tornessis a veure —¡no serà així!—, has de continuar endavant en el camí teu, per sempre, per sentit de fidelitat, sense girar la cara enrere.

Propòsit: ser fidel —heroicament fidel i sense excuses— a l’horari, en la vida ordinària i en l’extraordinària.

Deus haver pensat alguna vegada, amb santa enveja, en l’Apòstol adolescent, Joan, «quem diligebat Iesus» —que Jesús estimava.

—¿No t’agradaria merèixer que et diguessin «el qui estima la Voluntat de Déu»? Posa els mitjans, dia rere dia.

Tingues aquesta seguretat: el desig —¡amb obres!— de comportar-te com a bon fill de Déu dona joventut, serenor, alegria i pau permanents.

Si tornes a abandonar-te en les mans de Déu, rebràs, de l’Esperit Sant, llums en l’enteniment i vigor en la voluntat.

Escolta de llavis de Jesús aquella paràbola que relata sant Joan en el seu Evangeli: «Ego sum vitis, vos palmites» —Jo soc la vinya; vosaltres, les sarments.

Ja tens a la imaginació, a l’enteniment, la paràbola tota sencera. I veus que una sarment separada del cep, de la vinya, no serveix per a res, no s’omplirà de fruit, seguirà la sort d’un pal sec, que trepitjaran els homes o les bèsties, o que es llençarà al foc...

—Tu ets la sarment: treu-ne totes les conseqüències.

Avui he tornat a pregar ple de confiança, amb aquesta petició: Senyor, que no ens inquietin les passades misèries nostres ja perdonades, ni tampoc la possibilitat de misèries futures; que ens abandonem en les teves mans misericordioses; que et fem presents els nostres desigs de santedat i apostolat, que estan latents com el caliu sota les cendres d’una fredor aparent...

—Senyor, sé que ens escoltes. Digues-li-ho tu també.

Quan obris l’ànima, ¡sigues sincer! i, sense daurar la píndola, que de vegades és infantilisme, parla.

Després, amb docilitat, continua endavant: seràs més sant, més feliç.

No busquis consols fora de Déu. —Mira el que escrivia aquell capellà: ¡res d’esbravar el cor, sense necessitat, amb cap altre amic!

La santedat s’aconsegueix amb l’auxili de l’Esperit Sant —que ve a inhabitar dins les nostres ànimes—mitjançant la gràcia que ens concedeixen els sagraments, i amb una lluita ascètica constant.

Fill meu, no ens fem iŀlusions: tu i jo —no em cansaré de repetir-ho— haurem de lluitar sempre, sempre, fins al final de la nostra vida. Així estimarem la pau, i donarem la pau, i rebrem el premi etern.

No et limitis a parlar al Paràclit, ¡escolta’l!

En la teva oració, considera que la vida d’infància, en fer-te descobrir amb fondària que ets fill de Déu, et va omplir d’amor filial al Pare; pensa que, abans, has anat per Maria a Jesús, a qui adores com a amic, com a germà, com a amant seu que ets...

Després, en rebre aquest consell, has entès que, fins ara, sabies que l’Esperit Sant habitava dins la teva ànima, per santificar-la..., però no havies «entès» aquesta veritat de la seva presència. Ha calgut aquest suggeriment: ara sents l’Amor dintre teu; i vols tractar-lo, ser el seu amic, el seu confident..., facilitar-li la feina de polir, d’arrencar, d’encendre...

¡No ho sabré fer!, pensaves. —Escolta’l, t’insisteixo. Ell et donarà forces, Ell ho farà tot, si tu vols..., ¡que sí que vols!

—Resa-li: Diví Hoste, Mestre, Llum, Guia, Amor: que sàpiga festejar-te, i escoltar les teves lliçons, i encendre’m, i seguir-te i estimar-te.

Per atansar-te a Déu, per volar fins a Déu, necessites les ales fermes i generoses de l’Oració i de l’Expiació.

Per evitar la rutina en les oracions vocals, procura recitar-les amb el mateix amor amb què parla per primera vegada l’enamorat..., i com si fos l’última oportunitat de poder-te adreçar al Senyor.

Si estàs orgullós de ser fill de santa Maria, pregunta’t: ¿quantes manifestacions de devoció a la Mare de Déu tinc durant la jornada, del matí a la nit?

Dues raons hi ha, entre d’altres, es deia aquell amic, perquè desagreugi la meva Mare Immaculada els dissabtes i les vigílies de les seves festes.

—La segona és que els diumenges i les festes de la Mare de Déu (que solen ser festes de pobles), en comptes de dedicar-les la gent a la pregària, les dediquen —n’hi ha prou d’obrir els ulls i veure-ho— a ofendre amb pecats públics i crims escandalosos el nostre Jesús.

La primera: que els qui volem ser bons fills no vivim, potser empesos per satanàs, amb l’atenció deguda aquests dies dedicats al Senyor i a la seva Mare.

—Ja t’adones que, malauradament, continuen de molta actualitat aquestes raons, perquè també nosaltres desagreugem.

Sempre he entès l’oració del cristià com una conversa amorosa amb Jesús, que no s’ha d’interrompre ni tan sols en els moments en què físicament som lluny del Sagrari, perquè tota la nostra vida està feta de versos d’amor humà a la manera divina..., i d’estimar podem sempre.

És tant l’Amor de Déu per les seves criatures, i hauria de ser tanta la nostra correspondència que, quan es diu la santa Missa, caldria que s’aturessin els rellotges.

Les sarments, unides a la vinya, maduren i donen fruits.

—¿Què hem de fer tu i jo? Estar ben units, per mitjà del Pa i de la Paraula, a Jesucrist, que és la nostra vinya..., dient-li paraules d’afecte al llarg de tot el dia. Els enamorats actuen així.

Estima’l molt, el Senyor. Custodia dins l’ànima, i fomenta-la, aquesta urgència d’estimar-lo. Estima Déu, justament ara, quan potser bastants dels qui el tenen a les mans no el volen, el maltracten i l’abandonen.

¡Tracta’m molt bé el Senyor, en la santa Missa i durant tota la jornada!

L’oració és l’arma més poderosa del cristià. L’oració ens fa eficaços. L’oració ens fa feliços. L’oració ens dona tota la força necessària, per complir els mandats de Déu.

—¡Sí!, tota la teva vida pot ser i ha de ser oració.

La santedat personal no és una entelèquia, sinó una realitat precisa, divina i humana, que es manifesta constantment en fets diaris d’Amor.

L’esperit d’oració que anima la vida íntegra de Jesucrist entre els homes, ens ensenya que totes les obres —grans i petites— han d’anar precedides, acompanyades i seguides d’oració.

Contempla i viu la Passió de Crist, amb Ell: posa-hi —amb freqüència quotidiana— l’esquena, quan l’assoten; ofereix el cap a la corona d’espines.

—A la meva terra diuen: «Amor amb amor es paga».

Qui estima no perd cap detall. Ho he vist en tantes ànimes: aquestes petiteses són una cosa molt gran: ¡Amor!

Estima Déu pels qui no l’estimen: has de fer carn de la teva carn aquest esperit de desgreuge i de reparació.

Si en algun moment es fa més difícil la lluita interior, serà l’ocasió bona de mostrar que el nostre Amor és de veritat.

Tens certesa que va ser Déu qui et va fer veure, clarament, que has de tornar a les petiteses més puerils de la teva antiga vida interior; i perseverar durant mesos, i fins durant anys, en aquelles menuderies heroiques (la sensibilitat, adormida tantes vegades per al bé, no compta), amb la teva voluntat potser freda, però decidida a complir-les per Amor.

Persevera, voluntàriament i amb amor —encara que estiguis sec—, en la vida de pietat. I que no et faci res si et sorprens comptant els minuts o els dies que falten per acabar aquella norma de pietat o aquella feina, amb la tèrbola complaença que posa, en una operació semblant, el xicot mal estudiant, que somia que s’acabi el curs; o el quinzenari, que espera tornar a fer-ne de les seves, quan li obrin les portes de la presó.

Persevera —hi insisteixo— amb eficaç i actual voluntat, sense deixar ni un instant de voler fer i aprofitar aquests mitjans de pietat.

Viu la fe, alegre, aferrat a Jesucrist. —Estima’l de debò —¡de debò, de debò!—, i seràs protagonista de la gran Aventura de l’Amor, perquè estaràs cada dia més enamorat.

Digues-li pausadament al Mestre: ¡Senyor, només vull servir-te! ¡Només vull complir els meus deures, i estimar-te amb ànima enamorada! Fes-me sentir el teu pas ferm al meu costat. Sigues Tu el meu únic suport.

—Digues-li-ho pausadament..., ¡i digues-li-ho de veres!

Et cal vida interior i formació doctrinal. ¡Exigeix-te! —Tu —home cristià, dona cristiana— has de ser sal de la terra i llum del món, perquè estàs obligat a donar exemple amb un sant desvergonyiment.

—T’ha d’urgir la caritat de Crist i, en sentir-te un altre Crist i saber-te un altre Crist des del moment en què li has dit que el segueixes, no et separaràs dels teus iguals —els parents, els amics, els coŀlegues teus—, igual com no se separa la sal de l’aliment que condimenta.

La teva vida interior i la teva formació comprenen la pietat i el criteri que ha de tenir un fill de Déu, per assaonar-ho tot amb la seva presència activa.

Demana al Senyor que sempre siguis aquest bon condiment en la vida dels altres.

Els cristians venim a recollir, amb esperit de joventut, el tresor de l’Evangeli —que sempre és nou—, per fer-lo arribar a tots els racons de la terra.

Cal que imitis Jesucrist, i que el facis conèixer amb la teva conducta. No m’oblidis que Crist va assumir la nostra naturalesa, per introduir tots els homes a la vida divina, de manera que —unint-nos a Ell— visquem individualment i socialment els mandats del Cel.

Tu, per la teva condició de cristià, no pots viure d’esquena a cap inquietud, a cap necessitat dels teus germans els homes.

¡Amb quina insistència l’Apòstol sant Joan predicava el «mandatum novum»! —«¡que us estimeu els uns als altres!».

—Em posaria de genolls, sense fer comèdia —m’ho diu a crits el cor—, per demanar-vos per l’amor de Déu que us estimeu, que us ajudeu, que us doneu la mà, que us sapigueu perdonar.

—Per tant, a rebutjar la supèrbia, a ser compassius, a tenir caritat; a prestar-vos mútuament l’auxili de l’oració i de l’amistat sincera.

Només seràs bo, si saps veure les coses bones i les virtuts dels altres.

—Per això, quan hagis de corregir, fes-ho amb caritat, en el moment oportú, sense humiliar..., i amb ànim d’aprendre i de millorar tu mateix en allò que corregeixis.

Estima i practica la caritat, sense límits i sense discriminacions, perquè és la virtut que ens caracteritza als deixebles del Mestre.

—Tanmateix, aquesta caritat no et pot portar —deixaria de ser virtut— a esmorteir la fe, a treure’n les arestes que la defineixen, a endolcir-la fins a fer-la tornar, com alguns pretenen, una cosa amorfa que no té la força ni el poder de Déu.

Has de conviure, has de comprendre, has de ser germà dels teus germans els homes, has de posar amor —com diu el místic castellà— on no hi ha amor, per treure’n amor.

La crítica, quan hagis de fer-la, ha de ser positiva, amb esperit de coŀlaboració, constructiva, i mai amagant-te de l’interessat.

—Si no, és una traïció, una murmuració, una difamació, potser una calúmnia... i, sempre, una falta de bonhomia.

Quan vegis que la glòria de Déu i el bé de l’Església exigeixen que parlis, no callis.

—Pensa-hi: ¿qui no seria valent de cara a Déu, amb l’eternitat per davant? No hi ha res a perdre i, en canvi, sí molt a guanyar. Llavors, ¿per què no t’hi atreveixes?

No som bons germans dels nostres germans els homes, si no estem disposats a mantenir una recta conducta, encara que els qui ens envoltin interpretin malament la nostra actuació, i reaccionin d’una manera desagradable.

L’amor i el servei teus a l’Església santa no poden estar condicionats per la més gran o més petita santedat personal dels que la componen, per bé que desitgem ardentment la perfecció cristiana en tothom.

—Has d’estimar l’Esposa de Crist, la teva Mare, que és, i serà sempre, neta i sense màcula.

La labor de la nostra santificació personal repercuteix en la santedat de tantes ànimes i en la de l’Església de Déu.

¡Persuadeix-te’n!: si vols —com que Déu t’escolta, t’estima, et promet la glòria—, tu, protegit per la mà omnipotent del teu Pare del Cel, pots ser una persona plena de fortalesa, disposada a donar testimoni a tot arreu de la seva amable doctrina vertadera.

El camp del Senyor és fèrtil i bona la seva llavor. Per això, quan en aquest món nostre apareix el jull, no ho dubtis: hi ha hagut manca de correspondència dels homes, dels cristians especialment, que s’han adormit i han deixat el terreny obert a l’enemic.

—No et lamentis, que és estèril; i examina, en canvi, la teva conducta.

Et farà pensar també a tu aquest comentari, que em va doldre molt: «Veig clarament la falta de resistència, o la ineficàcia d’aquesta resistència a les lleis infames, perquè n’hi ha a dalt, a baix, i al mig, molts, ¡però molts!, d’adotzenats».

Els enemics de Déu i de la seva Església, menats per l’odi inaturable de satanàs, es belluguen i s’organitzen sense treva.

Amb una constància «exemplar», preparen els seus quadres, mantenen escoles, directius i agitadors i, amb una acció dissimulada —però eficaç—, propaguen les seves idees, i duen —a les llars i als llocs de treball— la seva llavor destructora de tota ideologia religiosa.

—¿Què no haurem de fer els cristians per servir el Déu nostre, sempre amb la veritat?

No confonguis la serenitat amb la mandra, amb l’abandonament, amb el retard en les decisions o en l’estudi dels assumptes.

La serenitat es complementa sempre amb la diligència, virtut necessària per considerar i resoldre, sense demora, les qüestions pendents.

—Fill: ¿on és el Crist que les ànimes cerquen en tu?: ¿en la teva supèrbia?, ¿en els desigs teus d’imposar-te als altres?, ¿en aquelles petiteses de caràcter en què no et vols vèncer?, ¿en aquella tossuderia?... ¿Hi ha el Crist, allí? —¡¡No!!

—D’acord: has de tenir personalitat, però la teva ha de procurar identificar-se amb Crist.

Et proposo una bona norma de conducta per viure la fraternitat, l’esperit de servei: que, quan no hi siguis, els altres puguin tirar endavant la tasca que duus entre mans, per l’experiència que generosament els transmetis, sense fer-te imprescindible.

Damunt teu recau —malgrat les teves passions— la responsabilitat de la santedat, de la vida cristiana dels altres, de l’eficàcia de la resta.

Tu no ets una peça aïllada. Si t’atures, ¡quants en pots frenar o perjudicar!

Pensa en la teva Mare l’Església santa, i considera que, si un membre es ressent, tot el cos se’n ressent.

—El teu cos té necessitat de cadascun dels membres, però cadascun dels membres necessita el cos sencer. —¡Ai, si la meva mà deixés de complir el seu deure..., o si deixés de bategar el cor!

Ho has vist clarament: mentre tanta gent no el coneix, Déu s’ha fixat en tu. Vol que siguis fonament, carreu, on tingui suport la vida de l’Església.

Medita aquesta realitat, i en trauràs moltes conseqüències pràctiques per a la teva conducta ordinària: el fonament, el carreu —potser sense lluir, ocult— ha de ser sòlid, sense fragilitats; ha de servir de base per al sosteniment de l’edifici...; si no, queda aïllat.

Com que et sents fonament escollit per Déu per corredimir —no t’oblidis que ets... misèria i més misèria—, la teva humilitat t’ha de dur a situar-te sota els peus —al servei— de tothom. —És així com estan els basaments dels edificis.

Però el fonament ha de tenir fortalesa, que és virtut indispensable en qui ha de sostenir o empènyer altra gent.

—Jesús —digues-li-ho amb força—, que mai, per falsa humilitat, deixi de practicar la virtut cardinal de la fortalesa. Fes, Déu meu, que discerneixi l’or de l’escòria.

Mare nostra, ¡la nostra Esperança!, ¡que segurs que estem, aferradets a Tu, encara que tot trontolli!